28 de novembre de 2014

FRASES EN LLATÍ QUE HAN ESDEVINGUT CÈLEBRES

Hi ha moltes frases en llatí que han esdevingut famoses, per diferents motius: perquè han aparegut en pel·lícules, en obres literàries, per qui les ha dit...

Algunes de les més famoses són:

Carpe Diem (viu el moment) 

És una de les frases més famoses del llatí, la qual ha sortit a moltíssimes pel·lícules.





Estàtua de Juli Cèsar
Veni, Vidi, Vici (vaig venir, vaig veure i vaig vèncer)
Frase utilitzada per Juli Cèsar. Amb aquesta frase pretenia descriure la seva recent victòria, en la ciutat de Zela.
Actualment s'utilitza per significar la rapidesa en que has fet una cosa amb un resultat exitós.




Cogito, ergo sum (penso, aleshores existeixo)
El filòsof Descartes pensava que el món estava format per dos entitats, la espiritual i la matèria. Descartes, com la majoria de filòsofs, buscava la resposta a tres preguntes: Quí som, on anem i d'on venim i pretenia explicar-les a la seva manera. Descartes resumia totes les seves teories amb la frase Cogito, ergo sum, que s'ha d'entendre com (penso perquè existeixo) i no pas (existeixo perquè penso).


Traducció a l'anglès
René Descartes
Alea iacta est  (És cosa de sort)
Frase dita per Juli Cèsar després de creuar el riu Rubicó, amb el seu exèrcit. Amb aquest pas es va revelar contra el Senat de Roma.


Riu Rubicon (Itàlia)
Panem et Circense (pa i circ)

Frase que s'utilitza per referir-se als governs, que intenten distreure el poble per tal que no es fixin en la política. En l'època dels romans, es distreia el poble amb pa i jocs i actualment se'l distreu amb beguda i futbol o televisió, per això ara podem sentir "pa i beguda" o "pa i televisió".




Ave, caesar morituri te salutant (Hola, Cèsar els que van a morir et saluden)
caricatura dels
gladiadors i el papa
 

Frase que utilitzaven els gladiadors, per dirigir-se a Cèsar, just abans de començar els combats.


Dibuix dels gladiadors i el papa (Astèrix i Obèlix)


Xana Martínez 
4t d'ESO

27 de novembre de 2014

ESFINX

El dimarts, 21 d'octubre del 2014, els arqueòlegs que portaven a terme una excavació, datada entre el 325 i el 300 a.C, des del 2012, van desenterrar el cap d'una de les dues esfinx que vigilaven l'entrada d'un temple funerari de l'època d'Alexandre el Gran. El cap es va trobar a la tercera cambra de la tomba, dins d'un llindar de marbre, a una profunditat de 15 centímetres. 



El cap és de marbre, mesura 60 centímetres i està pràcticament intacte, només té un petit trencament al nas. També té rissos caient sobre l'espatlla esquerra de l'estàtua i senyals d'un color vermellós. El cap s'ha assignat a l'esfinx oriental.


         
                                                   
A més a més, els arqueòlegs van descobrir alguns fragments de les ales de l'esfinx a la tercera cambra. Aquesta, és la mateixa on hi van descobrir un mosaic de 3 per 4.5 metres que representa el rapte de Persèfone. En descobrir més coses i en haver pogut accedir a tota la superfície de la cambra, després de netejar-ho tot, s'esperen poder entrar a una nova porta. 

En conjunt, el monument d'Anfípolis destaca per les seves grans dimensions i es podria dir que és el més gran de Grècia. 

QUÈ ÉS UN ESFINX?
L'esfinx és una figura de la mitologia egípcia i grega, però que és representada diferent en cada una d'aquestes dues mitologies. 
En la mitologia egípcia, l'esfinx es representa com un lleó ajagut amb cap d'home, que representava habitualment el faraó. En canvi, en la mitologia grega l'esfinx era dotada d'ales d'ocell de presa, cos de lleó i el rostre de dona. Sovint s'utilitzava com a motiu decoratiu de les tombes. 
Esfinx egípcia

Esfinx grega


L'ENIGMA DE L'ESFINX



Lioba Sallés
1r Batx

26 de novembre de 2014

PHILOGELOS (LLIBRE D'ACUDITS)


Un home presentava els seus últims respectes davant la tomba de la seva dona. Un que passava per allà li pregunta:   Qui descansa aquí?  — Jo, ara que per fi m'he pogut alliberar d'ella. 
Edició de Philogelos


És un acudit que podria ser perfectament dels nostres temps, però, efectivament, és un acudit de l'Antiga Roma. Pertany a un llibre anomenat Philogelos, que literalment vol dir "Amants del riure". És un llibre d'acudits escrit al segle IV amb llengua grega. Es tracta de la col·lecció d'acudits més antiga que es coneix i en conté 265. És un llibre que s'atribueix a Hierocles i Filagrio, dos personatges dels quals no se sap massa cosa.

Aquesta recopilació està dividida en diferents apartats com per exemple professors i alumnes, o intel·lectuals o ximples.

                                                                                 
S'han fet diverses edicions de Philogelos; la primera va ser al 1848 d'una editorial de París. Al 1869 es va treure una altra edició, en aquest cas una editorial alemanya, al 1963, una editorial d'Amsterdam i finalment al 2010, va ser una editorial de Madrid la que es va encarregar de publicar aquesta col·lecció d'acudits.També hi ha una edició multimèdia online (enllaç a baix) traduït a l'anglès.
Enllaç a Philogelos (on es pot llegir el llibre, veure vídeos sobre l'autor comentant la col·lecció... (anglès)) 
                                                                                                                   
Més acudits:

-L'esclau que em vas vendre fa poc ha mort.
-Per tots els Déus! Mai va fer res semblant quan estava amb mi.
Un jove va vendre tots els seus llibres quan li faltaven diners i després va escriure al seu pare: Pare, feliciteu-me. Ja estic tenint beneficis econòmics gràcies als meus estudis.
 
Un amic li va dir a un altre: "Felicitats! He sentit que la teva dona acaba de tenir un fill." L'home va respondre mig enfadat: "Sí, gràcies a amics com tu".
Un home va anar a veure un endeví incompetent i li va preguntar per la seva família. L'endeví li va contestar: "Tots estan bé, sobretot el teu pare". L'home li va dir que el seu pare portava deu anys mort, i l'endeví li va dir: "No tens ni idea de qui és realment el teu pare..."
Un barber, un professor distret i un calb van junts de viatge i acampen per a passar la nit. Decideixen fer torns per a vigilar l'equipatge i el barber s'ofereix voluntari per a ser el primer mentre els dos altres dormen. Però de seguida, el barber es comença a avorrir i per a matar el temps comença a afaitar el crani del professor. Quan acaba el seu torn, desperta al professor, que es toca el cap i exclama:

-Aquest barber és un autèntic idiota; m'havia de despertar a mi, no al calb!

Pau Pratsobreroca
4t ESO

25 de novembre de 2014

PASSATEMPS ROMANS

Els infants romans no dedicaven tot el seu temps en anar a l'escola, sinó que gran part del  temps a jugar.
S'han trobat nombroses joguines romanes ben conservades ja que acostumaven a fabricar-se amb vidre, roba, fusta ossos,..
Els més trobats han set: els carros de fusta, les nines, les baldufes,...


Museu Arqueològic de Saintes


Els jocs més populars eren:


TABVLA IVSORIA: l'objectiu per guanyar es alinear 3 fitxes en una taula de 3x3. Semblant al 3 en ratlla.
Duplum molendinum (molí de nou i 3 en ratlla o alquerc)
CAPVT AVT NAVIS: Antigament els romans hi jugaven amb parelles, i es tractava de llençar una moneda i al caure no la podia veure ningú. A partir d'aquí els jugadors escullen o caput o navis, i guanya aquella que encerta la cara de la moneda. Es van fent parelles i eliminant a partir de que un s'equivoqui fins que només quedi un guanyador definitiu. Semblant al cara o creu.
Moneda de l'alt imperi

DIGGITIS MICARE: Aquest joc tracta d'endevinar la suma de dos números, és a dir, es situen els dos jugadors un davant de l'altre, i es posen una mà a l'esquena. A la vegada els jugadors han d'ensenyar la mà i ha de marcar un número amb els dits, i l'objectiu del joc es que els dos jugadors diguin un número del 0 al 10 i guanya aquell que endevina quin número es la suma del dos números que han marcat els dos amb la mà.

FVNEM TRAERE: Es formen dos equips que estiguin igualats de nombre de jugadors i es divideix el camp per la meitat. Els jugadors agafen una corda i l'agafen cada equip per un extrem amb el propòsit de fer que els de l'altre equip traspassin la línia límit. Semblant al joc d'estirar la corda o arrencar cebes.
Representació del joc d'estirar la corda
ORBIS: Tracta de comprovar l'habilitat dels jugadors i que es basa únicament en fer girar un ro metàl·lic amb l'ajuda d'una guva. Normalment era jugat individualment però quan eren un grup, es feien unes fites per tal que hi hagués un guanyador, i la més lògica era que l'aro no perdés l'equilibri.
Nens jugant a l'orbis
Aro i guva



     








Roger Esturi 
4t ESO

22 de novembre de 2014

CECÍLIA DE ROMA


Santa Cecília, pintura de Nicolas Poussin.
Cecília de Roma, coneguda com a santa Cecília (en llatí, sancta Caecilia) va ser una noble dama romana del segle III. És la patrona de la música (ja que mentre s'estava morint, va cantar a Déu) i dels poetes. Els seus atributs són l'orgue, les roses i el llaüt.
Estasi di Santa Cecília, de Raffaelo Sanzio.
Es creu que va néixer a Roma i que la van casar amb un jove anomenat Valeri. No obstant, Cecília va ser capaç de mantenir-se verge al llarg de la seva vida i fins i tot va convertir al cristianisme el seu marit Valeri i el seu germà respectiu. Després de ser convertits, ambdós es van dedicar a enterrar màrtirs cristians i a fer bones obres. Això va fer que els denunciessin davant del prefecte de Roma, que va manar decapitar-los. Cecília els va enterrar en un sepulcre on hi havia gravat un fènix, el símbol pagà de la resurrecció.

En quan els béns dels morts, Cecília els va repartir entre les persones pobres abans de que se les apropiés del prefecte, com era de costum. Quan aquest es va assabentar, la van arrestar i condemnar a morir asfixiada en el vapor i l'aigua del bany de casa seva, però Cecília va sortir-ne intacta, és per això que van decidir decapitar-la.

Li van clavar l'espasa al cap tres vegades i ella no morí. Va haver d'aguantar durant tres dies fins que va arribar un capellà a casa seva per fer-li la missa i finalment, va morir, mostrant tres dits en una mà (Santa Trinitat) i un en l'altra (un únic Déu verdader). 

Escultura feta per Stefano Maderno que representa la postura en que ell la va trobar en veure el seu cos mort, una vegada van obrir la tomba el 1599. L'estàtua es pot trobar actualment a l'església de Santa Cecília a Trastevere, Roma.


Cecília Monleón Cubero
1r Batx

21 de novembre de 2014

LA GUERRA DE TROIA

Els orígens de l'esclat de la guerra, es remunten quan es va celebrar el judici de París. Com li va passar als avantpassats de Zeus, va ser destronat per un dels seus fills. En assabentar-se'n, va fer que Tetis es casés amb un mortal. Peleu i Tetis, van tenir un fill. Li van posar Aquil·les de nom. Hauria de morir jove a Troia. Però, la seva mare, volent-lo protegir el va sucar al riu Estígia. Convertint-lo en immortal, excepte per on el subjectava: el taló.

Prèviament, al casament de Peleu i Tetis va ser tothom convidat, excepte Eris. Aquest, va aparèixer allí d'imprevist, i va dipositar una poma d'or. Amb una nota adscrita, la qual posava: "Per la més bella". Hera, Atena i Afrodita van reclamar-la, ja que creien que eren les més belles. Zeus va pretendre resoldre el problema triant un príncep de Troia: Paris. Les candidates van intentar subornar Paris. Atena li va oferir saviesa, destresa en la batalla i les habilitats dels grans lluitadors. Llavors Hera li va dir que li oferiria el poder polític i la submissió de tot el poble asiàtic. Finalment Afrodita, li va oferir amor. Paris, lògicament li atorga la poma d'or a Afordita i emprèn la tornada a Troia.


                                  Judici de Paris

Helena, progenitora de Leda, tenia molts pretendents. El seu pare tement que escollís un i els altres es posessin en contra, cridà Ulisses perquè l'ajudi a planejar una solució. El pla consisteix en què tots els pretendents acceptin la decisió d'Helena i protegir-la. Tria Menelau. Paris va a Esparta per firmar la pau amb Menelau, nou monarca d'Esparta. Menelau en conèixer la mort de la seva àvia se'n va a Creta, i Paris aprofita per raptar Helena amb ajuda d'Afrodita.

La navegació grega ataca Troia perquè retornin Helena. No ho aconsegueixen, moren persones dels dos bàndols. Els grecs els hi preguen que retornin Helena, però els troians no cedeixen ja que consideren que els hi ha fet mal l'exèrcit grec. Passen anys i panys i la guerra continua, com un vici. No es recorda el motiu de la lluita, però se segueix combatent. Sobtadament, comença un episodi decisiu de la guerra. En una lluita contra els troians, els grecs segresten unes dones, una de les quals és Criseida, filla d'un sacerdot d'Apol·lo.
                               Ciutat de Troia

Agamèmnon, com a líder grec tria Criseida de botí de guerra. El sacerdot va cap al campament i li diu que ofereix una gran recompensa a canvi de l'alliberament de la seva filla: una noia tan bonica com ella. Finalment, cedeix. Aleshores és quan comença la còlera d'Aquil·les, ja que quan li prenen la seva companya Briseda, promet no lluitar mai més al bàndol grec. D'ençà aquell moment, els grecs perden totes les lluites. Patrocle, el seu millor amic li prega ajuda, però aquest es nega. Cedeix les armes perquè pugui lluitar ell, però sense ajudar-el. Després de victoriosos combats de Patrocle en els quals acaba amb la vida de molts soldats troians, és mort per Hèctor. Quan Aquil·les pren consciència dels fets succeïts, torna a la lluita contra els grecs i mata molts troians intentant occir l'assassí del seu amic, Hèctor. Aquil·les aconsegueix l'objectiu marcat. Llavors Aquil·les encadena els peus del cadàver al carro i l'arrossega al voltant de la ciutat, mentre la gent de Troia l'observa des de les muralles. Hi ha una treva per al funeral d'Hèctor. Després de la treva els combats segueixen amb molta acció. Paris, suggerit per Apol·lo, dispara una fletxa envers el taló d'Aquil·les, l'únic punt feble d'aquest. Mor. Poc després les fletxes de Filoctetes maten a Paris, però Helena es casarà de nou amb Deífob, germà de Paris.


                                     Aquil·les tocat a l'únic punt feble: el taló.

Al cap de 10 anys de guerra, morts els principals, Ulisses construeix juntament amb Atena, un cavall de fusta amb l'interior buit per amagar els millors guerrers grecs. El deixa davant la ciutat. Els troians de bon matí, pensen que els grecs han abandonat el campament, quan veuen el cavall davant de la muralla, se'n adonen que és molt gran i tiren la muralla a terra per poder-el entrar. Heus aquí l'episodi que posarà fi a la guerra. Els troians fan festa, celebren la victòria. Els grecs aprofiten per sortir del cavall i incendiar Troia i matar els troians. I així s'acaba la poderosa Troia.


                                                   Quan els troians entren el cavall gegant.                                   

Una pel·lícula que il·lustra la guerra de Troia d'una forma més extensa.

Jofre Palau
1r Batx

19 de novembre de 2014

ARIADNA I EL LABERINT DEL MINOTAURE


Ariadna és la filla del rei Minos i Pasífae de Creta.

Laberint de Creta
El rei, tenia el minotaure (monstre que tenia cos d’home i cap de toro) tancat en el seu laberint i el qual havien d’alimentar amb gent cada nou anys. El tercer cop que els atenencs van haver de lliurar gent al minotaure, Teseu fill de Egeu, rei d’Atenes s’ofereix a anar al laberint i matar al minotaure, però no era tan fàcil com anar-hi, matar-lo i marxar sinó que sortir-ne del laberint era gairebé impossible ja que d’ell no se’n podia escapar. 

Ariadna, en veure Teseu, se’n va enamorar i per això va decidir ajudar-lo amb la condició de que ell es casés amb ella i se l’emportés lluny del seu pare. Teseu va acceptar, Ariadna li va regalar un cabdell que serviria per quan a mesura que anés caminant pel laberint l’anés desfent i així li serviria com a guia per la tornada. Finalment Teseu va aconseguir matar al minotaure i escapar del laberint però Minos en assabentada-se de que Teseu l'havia matat va enrabiar-se molt i Teseu va haver de fugir i acompanyar a Ariadna però ella mai va arribar a Atenes ja que durant el viatge van fer una parada a la illa de Naxos i Ariadna es va adormir, Teseu la va abandonar a la vora del mar.



Aquí podreu trobar més informació sobre la batalla de Teseu i el Minotaure

Aquesta versió no és la única que hi ha sobre Ariadna i el laberint del minotaure, n'hi ha moltes i ben diferents totes, com per exemple que Teseu la va abandonar perquè estava enamorat d'una altra, també per ordre dels déus o que mentre Ariadna es recuperava a la vora de la platja d'un mareig ell va tornar al vaixell i se'n va anar.

Ariadna després d'aquest desamor va resignar-se i va casar-se amb el deu Dionís, el qual estava profundament enamorat d'ella. Se la va emportar a l'Olimp i allà van tenir 4 fills: Talant, Estasfil, Enopi i Peparet.

La mort d'Ariadna també té diferents versions: diuen que Artemisa la va matar complint ordres de Dionís o que va morir a la illa de Naxos per la gran pena que sentia a causa de que Teseu la va abandonar.

Ariadna Rodrigo
1r batx

14 de novembre de 2014

EL MITE DE TÀNTAL

Tàntal, fill de Zeus i de la nimfa Plutó, segons la mitologia grega, era el rei de Frígia i era extraordinàriament ric i famós. Va ser un dels pocs mortals que fou honrat pels déus i tenia la seva amistat. 

Els déus li van permetre menjar a la taula de Zeus i escoltar tot el que els immortals parlaven entre ells. Però Tàntal va explicar-ho tot als seus amics humans i no només això, sinó que també va robar nèctar i ambrosia dels déus i la va repartir entre als seus amics, faltant així el respecte als déus. També va amagar el preciós gos d'or del Temple de Zeus que algú altre va robar i quan Zeus va reclamar el gos ell va negar sota jurament haver-lo rebut. 

A part de tot això, va decidir convidar els Déus a un sopar i per a posar a proba la seva omnisciència va sacrificar el seu propi fill i el va cuinar i el va servir per menjar als déus. Només Dèmeter, entristida i adolorida pel rapte de la seva filla Persèfone, va menjar el que Tàntal va servir a taula. Els déus al adonar-se del què Tàntal acabava de fer, van posar les restes de Penèlope en una cassola i la parca Cloto els va donar vida de nou, posant-li enlloc de l'omòplat que Dèmeter es va menjar, un omòplat d'ivori. Després de tot el que havia fet, els déus es van enfadar moltíssim amb ell i el van enviar a Hades, on va ser sutmes a una terrible tortura. Hi ha dues versions de la tortura que Tàntal va patir. 

La primera explica que estava en un estany fins a l'altura de la cintura i a la vora de l'estany hi havia un enorme arbre fruiter. Quan Tàntal tenia set i acostava la seva boca a l'aigua l'estany s'assecava i quan tenia gana i volia agafar alguna fruita, no arribava. 


Fotografia en què es mostra Tàntal
submergit fins a la barbeta
intentant agafar una fruita.
La segona versió diu que Tàntal estava dins l'estany fins a l'altura de la barbeta i a la vora de l'estany no només hi havia un arbre sinó que n'hi havia varis; una pomera, una perera, un magraner, un figuer i verds olivers que donaven unes olives molt boniques. Així doncs, quan Tàntal intentava acostar-se o bé a l'aigua o bé als arbre, l'estany s'assecava i les branques dels arbres eren alçades ben amunt cap al cel per un vent molt fort.


Tàntal intentant menjar una poma.



A part del patiment de passar set i gana també hi havia un tercer patiment que era que sobre el seu cap hi havia una gran roca que amenaçava amb desprendre's. Així doncs, Tàntal, es va veure obligat a viure amb aquell triple càstig per haver ofès i fer enfadar als déus de l'Olimp





QUÈ ÉS EL TANTALISME?
A arrel del mite de Tàntal ha sorgit el Tantalisme, un motiu literari molt recorrent en la novel·la Laura a la ciutats dels Sants que significa, com es pot deduir a partir del mite, desig i frustració. Desig tal com el que sent Tàntal per l'aigua i les fruites i frustració com quan veu que és impossible arribar a elles.


Dibuix de la portada del llibre
"Laura a la ciutat dels Sants"
Pont Romà de VIc.

Ioana Sofrea
1r Batx

10 de novembre de 2014

AMABAM AMARE


Aquesta expressió està extreta d'una frase que diu Sant Agustí en la seva obra Confessions III, escrita entre el 397 i el 398.


Nondum amabam, et amare amabam, quaerebam quid amarem, amans amare.



El significat de l'oració sencera és el següent:



Jo encara no estimava, però estimava estimar, cercava què estimar, estimant estimar.



Aquest passatge revela una de les característiques de la prosa de Sant Agustí: un joc de paraules amb la mateixa arrel. 


El que pretén transmetre es que, com a humans, no estimem el fet d'estar amb una persona, sinó que el que ens agrada és la sensació que aquesta persona ens transmet, la manera en què influeix en el nostre estat d'ànim.

Aquesta percepció de l'amor es plasma indirectament en moltes obres literàries escrites al llarg dels segles. L'amor entre Tristany i Isolda n'és un gran exemple, ja que s'alimentava dels obstacles que s'interposaven i una vegada aquests desapareixen, l'amor es mor. Això és el que diu Denís de Rougemont, un crític literari, respecte aquest romanç. Tot i això, si agafem la imatge de "estimar l'amor", també ho podriem relacionar amb altres històries com ara Romeu i Julieta, Cyrano de Bergerac i qualsevol relació amorosa entre persones reals.

Quadre de Dalí que representa Tristany i Isolda



Cecília Monleón
1r batx

7 de novembre de 2014

EL DÉU APOL·LO


Apol·lo és fill de Zeus i Leto i germana bessona de Àrtemis. Apol·lo també era anomenat com a Dèlic, de Delos.

En la Mitologia Grega ha estat reconegut com el déu de la llum i el sol; de la veritat i la profecia; del tir amb arc; la medicina i la curació; la música, la poesia i les arts.
                                                                                     











Apol·lo amb l'arc i la fletxa


DESPRÉS DEL PART D'APOL·LO                     

Després del part d'Apol·lo, Zeus va enviar regals el seu fill: una mitra d'or, una lira i un carro tirat per cignes. Després li va ordenar que anés a Delfos, però els cignes el van conduir primer al seu país, a la terra dels Hiperbóreos, els quals sempre viuen sota un cel sempre pur i que han consagrat a Apol·lo. Va ser allà on si va quedar durant un any, sent homenejat, i després va tornar a Grècia. D'aquesta manera, a Delfos es celebrava l'avinguda del déu.

NIMFES D'APOL·LO

Apol·lo va tenir nombrosos enamoraments amb Nimfes. Així doncs, es va enamora de Dafne, a Tesàlia. Dafne no corresponia als seus déus i va fugir a les muntanyes. Apol·lo la va perseguir i quan va estar apunt d'aconseguir-la, Dafne li va demanar el seu pare per escapar-se de Apol·lo, i el seu pare li va concedir i la va convertir amb un llorer.


A part de Dafne, va tenir més enamoraments; amb la nimfa Cirene. Apol·lo no va limitar-se a estimar només a dones, també a homes, com a Jacint i Ciparis, entre d'altres.






                                                                                 Apol·lo perseguint una nimfa
EL TRON D'APOL·LO 

El seu tron era alt i daurat, amb inscripcions màgiques tallades. El seu respatller tenia la forma de una lira de set cordes i sobre el seu seient havia una pell de pitó. Apol·lo va matar a un pitó. També penjava un disc amb 21 rajos amb forma de fletxa, semblant a un sol.
                                                                                                                                                            





                                                                                                                                                                                                                                      Apol·lo assegut el seu tron     Abril Llabrés
4t ESO                                                                         

6 de novembre de 2014

LA CIUTAT D'EMPORION

El Conjunt Arqueològic d' Empúries, també conegut com per Ruïnes d' Empúries, és una antiga colònia Grega i Romana. Situada al Nord-Est de l' Escala, al sud de Sant Martí d' Empúries. Actualment és l' excavació arqueològica més antiga de Catalunya, i també possiblement una de les més àmplies ja que forma pràcticament l' espai d' un municipi. També val a dir que aquesta troballa ha estat la porta al descobriment de moltes cultures que han deixat empremta a Catalunya.
Ruines
Tenen més de 2600 anys d' antiguitat, o sigui que cap al 600 aC van arribar a l' actual Sant Martí d' Empúries els primers Grecs. Li van posar el nom de Paleàpolis, que significa Ciutat Antiga. Poc temps després és van situar a terra ferma creant una nova ciutat, Neàpolis, que és va desenvolupar com a ciutat, fins a esdevenir Emporion.

Termes 
La ciutat és composava bàsicament per dos carrers principals, Decumanus i Cardo, que tallaven el centre de la ciutat. Aquests carrers desembocaven a quatre portes d' entrada a la ciutat. La resta de carrers eren paral·lels a aquests dos. On aquests carrers és creuaven, hi havia el fòrum o la plaça, lloc on se celebrava el mercat, algun acte religiós, etc. L'acròpoli era la zona més elevada de la ciutat, on estava el poder religiós.

Fòrum
Muralla 

Amfiteatre 
Les termes, eren un element molt important ja que no tant sols facilitaven l' higiene, tenien una funció social, ja que eren un lloc de trobada dels ciutadans. Les termes d' Emporion eren realment extenses i fins a l' any 130 dC mixtes. L' aigua s' aconseguia del subsòl d' un pou de més de 27 metres de fondària.

També hi havia l' amfiteatre, situat a les afores de la ciutat, on s' hi realitzaven lluites de gladiadors, caceres, o jocs amb feres salvatges. A l' amfiteatre hi cabien uns 3.300 espectadors. 

La presència romana a Empúries va començar al 218 a.C, en la destrucció de Sagunt. A partir d' aquí, va començar la conquesta del territori Iberià que durà docents anys. Així doncs, podem dir que l' època d' esplendor d' Emporion va ser fins a l' any 100 d.C, després la ciutat va anar perdent importància ja que altres ciutats Gregues o Romanes s' anaven expandint, com Tarraco (Tarragona) o Barcino, fins que va ser definitivament i finalment apartada cap a finals del segle III d.C.  

Actualment, Empúries és un jaciment arqueològic que tot i que no és mantingui 100%, s' hi poden deduir amb facilitat les cases, establiments, carrers, etc de la ciutat. El propietari actual és la Generalitat de Catalunya i és un dels llocs populars on va el turisme d'aquella zona. Ocupa l' espai d'un passeig on pots passejar al costat de les runes (tancades amb reixa, però visibles), gaudint de la natura de prop del mar i de les vistes a la platja. 


Les runes des de dins el jaciment

Júlia Castro
4t ESO

4 de novembre de 2014

EL MITE DE MEDUSA I L'ACTUAL MARCA VERSACE

Medusa era la filla de Phorkys i Keto, fills de Gaea (Terra) i Oceanus (Oceà). Medusa era una de les tres germanes conegudes com a gorgones. Les seves germanes es deien Sthenno i Euryale. Medusa era la única mortal de totes tres.Tenia una cabellera daurada i era una bella donzella i sacerdotessa d'Atenea, devota al celibat.  

Medusa era la més vella abans de ser convertida en gorgona i va ser violada per Posidó, a qui ella també estimà després. Medusa va oblidar les seves promeses i es va casar amb Poseidó. Per aquesta ofensa, Atenea la va castigar d'una manera molt terrible; cada fil de cabell que va enamorar Poseidó es va convertir en serp verinosa, els seus ulls bonics irradiaven odi i fúria i la seva pell deixà de ser blanca com la llet i adoptà un color verdós. Així doncs, la seva bellesa desaparagué i es convertí en gorgona. 

Segons la llegenda, les gorgones vivien a l'extrem occident, prop del regne dels morts. Els seus caps estaven poblats de serps, tenien ullals de hjavalí, mans de bronze i unes ales daurades que els hi permetien volar. Dels seus ulls sortien guspires i aquells que les miraven es petrificaven. Eren temudes pels mortals i els immortals. Segons un altre versió del mite, només Poseidó es va atrevir a unirse a Medusa, deixant-la embarassada. 

Una altra versió del mite explica que Medusa va ser violada en un temple dedicat a Atena i com que Atena i Posidó eren rivals des que varen competir pel patronatge d'Atenes i els habitants de la ciutat preferiren l'olivera d'Atena abans que la font o els cavall de Posidó. Així doncs, quan Atena va descobrir la profanació del seu temple, castigà Medusa convertin-la en una gorgona, com les seves germanes. Es diu que fou assassinada per Perseus


Pintura a l'oli de Medusa d'Arnold Böcklin-1878 c.
RELACIÓ DE MEDUSA I L'ACTUAL MARCA DE ROBA VERSACE 

Gianni Versace, creador de la marca, estava molt interessat en la mitologia grega i l'art clàssica. Va néixer al sud d'Itàlia, una regió molt associada amb les clàssiques tradicions cregues. Ell mateix va dissenyar el logo, que poc després va esdevenir molt conegut. Així doncs, el logo expressa que els dissenys Versace deixen la gent atònita, petrificada per la seva absoluta bellesa. 














Si us agrada la moda podeu donar un cop d'ull a la pàgina de Versace i si ho preferiu podeu llegir una mica més sobre els familiars de Medusa: Phorkis i Keto, Gaea, Oceanus.


Ioana Sofrea
1r batx