31 d’octubre de 2014

HERMES


Déus de l'Olimp entre ells també Hermes
Hermes és el fill de Zeus i Maia.

És part dels dotze déus olímpics i té el nom de  Mercuri pels romans.

En la Mitologia Grega és el déu dels missatgers, guia dels morts des de la terra  fins a l'infern, també és déu dels viatgers, del comerç i dels lladres
Infantesa
Mercuri
Hermes, el lladre del bestiar
per Sir Edward John
La llegenda explica que Hermes va néixer a Arcàdia, en una cova de la muntanya. Resulta que quan va néixer el nen sabia parlar i caminar. Quan li van treure els bolquers va sortir de la cova, va agafar una tortuga i amb atenció la va treure de la closca. Volia fer una lira, però li faltaven les cordes. Així va anar a Tessàlia, on Apol·lo tenia ramats i li va robar algunes de les seves ovelles per fer-ne les cordes, en va fer una lira i després se'n va tornar al bressol. 

Apol·lo se'n va assabentar que li faltaven les ovelles, així que va anar a veure si trobava alguna noticia. A mig camí va trobar un vellet, el qual li va dir que havia vist a Hermes amb els xais. Apol·lo en veure el nen a el bressol va anar a veure el déu Zeus, ja que n'era el pare. Quan parlaven el nadó va robar les fletxes i l'arc d'Apol·lo, així va néixer el déu dels lladres.

Zeus estava feliç del seu fill, però li va ordenar lliurar els objectes robats. Apol·lo li va agradar la lira, ja que tenia un so molt especial, després van intercanviar la lira a canvio dels xais robats. Aquí va néixer el déu del comerç.

Com vestia
Representaciò d'Hermes
Estava representat normalment amb un casc d'ales i unes sandàlies també amb ales el costat i una bastó amb una àguila a dalt i forma de serp pels contorns del bastó.

Llegendes i aventures
Llegendes:

Hermes està relacionat amb molts mites, però no és un personatge secundari, missatger dels déus. Les seves aventures solen ser a la Infància.
Més tard d'inventar la lira va inventar la flauta. Apol·lo tornava estar interessat a fer un altre intercanvi.
També té la funció de psicopompo si és ell qui va acompanyar als morts a l'infern.

Aventures:

Hermes
Hermes fixant les seves ales 
Jean-Baptiste Pigalle 1744 

 Musée du Louvre 
  • Va acompanyar a Príam a la botiga d'Aquil·les per reclamar el cos d'Hèctor.
  • Va donar Molibdè Odisseu, l'herba màgica que protegeix els encanteris de Circe.
  • Es va avançar a Calipso l'ordre de Zeus per deixar Ulisses per abandonar la  illa on ella el va abraçar.
  • Va acompanyar a Zeus en els seus viatges.
  • Va ajudar al seu pare per seduir Io
  • Va matar a Argos amb cent ulls que era responsable de mantenir l'ordre d'Hera.




Amors
Hermes va tenir tot tipus de relacions: El més important va ser amb una Nimfa, la qual relació va sortir el deu Pan. Amb Afrodita va sorgir Hermafrodite, que va adquirir rastres femenins per culpa d'una nimfa. Diuen que va haver-hi més amors que no van ser de gran rellevança.

Aquí us deixo algun enllaç per cavar de completar-vos els dubtes:








Laia Costa 
4t ESO

ELS ENTERRAMENTS A L'ANTIGA ROMA

Quan una persona romana moria, es seguien unes pautes normatives o procediments per rendir-li culte adequadament. Aquestes normes es recollien a la Llei de les XII Taules, un text que recollia normatives per contribuir a que la convivència entre els ciutadans fos bona.

Poc abans que la persona morís, ja començaven els rituals per acomiadar-lo del món dels vius. La família estava al seu costat i li feia un petó, per permetre que l'ànima marxés del cos, ja que es creia que l'ànima no podia quedar-se al món dels vius.

Un cop la persona era morta, se l'untava amb uns ungüents, se'l vestia, i es posava una moneda dins de la boca del difunt per pagar a Caront, l'encarregat de portar les ànimes al món dels morts. Els familiars el deixaven així a casa seva de tres a set dies.

Caront agafant la moneda de la boca d'una noia
per pagar el viatge al món dels morts
Passat aquest temps, el difunt es posava en una llitera i s'anava en processó, la pompa funebris, fins al fòrum de la ciutat, on els familiars i amics del difunt parlaven de les virtuts de la persona i les gestes que havia protagonitzat en vida. Si la persona havia estat important, la processó s'acompanyava amb flautes i trompetes.
Escultura en relleu d'una pompa funebris a l'antiga ciutat itàlica d'Amiternum

Després d'aquest acte, el difunt es portava cap a la pira funerària per ser incinerat, un costum molt típic dels romans. Abans de la incineració, els familiars i amics deixaven els objectes preferits pel difunt dins del taüt, s'acomiadaven d'ell besant-lo, i s'incinerava fins que en quedaven les cendres, que eren refredades amb vi abans de deixar-les dins de l'urna.

Urna romana de ceràmica del segle I d.c.
Acte seguit es posava l'urna dins un taüt per ser enterrat, però si el difunt tenia una elevada posició econòmica i social se li construïa un mausoleu, un gran monument funerari construït per a dipositar-hi l'urna. Als mausoleus normalment s'hi dipositaven totes les urnes d'una mateixa família o personatges molt importants per l'imperi romà com els emperadors.
Mausoleu d'August, on hi ha enterrats August, Marc Claudi Marcel, Lucio César o Gayo César, entre d'altres.




Un altre mètode era la inhumació, que consistia en enterrar el cadàver sota terra dins un taüt com es fa actualment. Tot i això, no era un mètode gaire popular entre els romans.

 

Jordi Isern
4t ESO

30 d’octubre de 2014

HERA


Hera era la reina dels déus i de l'Olimp, filla dels titans Cronos i Rea, germana i segona dona del déu Zeus. Fou la deessa del matrimoni i la protectora de les dones casades. Era mare de Llauris, déu de la guerra, d’Hefest, déu del foc, d’Hebe, deessa de la joventut, i de Ilitía, deessa de l'enllumenament, tot i que es diu que va ser la madrastra i enemiga d'Hèracles. Era representada com una dona molt gelosa, la qual sempre perseguia les amants de Zeus i als seus fills. També se la representava com una dona molt venjativa, la qual mai oblidava cap injuria. Com per exemple la que li va fer el príncep troià Paris per haver preferit Afrodita, deessa de l’amor, abans que a ella, Hera per aquest motiu va ajudar els grecs en la guerra de Troia.

Es diu que Hera tenia un servidor anomenat Argos el qual era un monstre de cent ulls voltan el cap. La deessa sempre li encomenava que vigilés a Zeus i les seves amants. 

Els animals que li estaven consagrats eren les vaques, els paons i els cucúlids i les plantes els Liliums, les magranes i els helicirisi. En el cas dels animals el que feien era sacrificar-los per tal de mostrar-lis respecte. 
Es diu que Hera va ser la primera dona a qui els grecs li van dedicar un santuari en un temple, a Samos en el 800 a. C.




















còpia romana d'Hera
del segle V ( del museu
Chiarramonti).


 















Temple de Hera a Agrigent, Magna Grècia. 

Aquí us deixo un vídeo sobre més informació d'aquesta deessa. 



Melina Maschio Gastelaars
4t ESO

27 d’octubre de 2014

EL MITE DE CRONOS

Museu Nacional del Prado
El passat mes d’abril, durant el viatge de final de curs, els ex-alumnes de 4t d’ESO del Callís vam visitar el museu nacional del Prado. Allà vam veure diferents sales, la gran majoria de quadres eren retrats de l’aristocràcia però també hi havia quadres sobre temes mitològics. Vam veure el judici de Paris, les tres Gràcies, el jardí de l’amor i també Saturn devorant al seu fill, tots d’en Rubens. Del darrer també vam veure el mite pintat per Goya. A la pintura surt tal com indica el nom del quadre, Saturn o Cronos devorant a un dels seus fills i ara us explicaré a què es deu aquesta imatge.

Cronos o Saturn era el Tità més jove, fill de Gea i Urà. Urà odiava els seus fills i juntament amb Gea els va enviar al Tàrtar. Gea es volia venjar d’Urà i per fer-ho va convèncer al seu fill perquè castres amb una falç que ella havia fabricat. Quan va complir el desitjos de la seva mare, Cronos es va casar amb la seva germana, Rea. Cronos havia esdevingut el rei dels Titans al matar al seu pare i amb por que els seus fills fessin el mateix que ell va fer amb el seu pare, a mesura que naixien el se’ls menjava. 

El primer a ser menjat per Cronos va ser Hestia, després Deméter, Hera, Hades i per últim Posidó. Però quan Zeus, el sisè fill, estava a punt de néixer, Rea el va fer néixer de nit en silenci i el va confiar a la seva mare Gea. Rea, en lloc de lliurar Zeus a Cronos li va donar una pedra perquè se la menges. Un cop Zeus es va fer gran i va demanar ser el coper de Cronos, així li podia portar les copes amb beures i el podia fer vomitar tots els seus germans. Li va preparar una poderosa substància que li va fer vomitar a la pedra i als seus altres cinc fills. Zeus , després va conduir els seus germans a la guerra contra els Titans. Van vèncer als Titans amb l’ajuda dels Ciclops i deshabiten el Tàrtar. D'ara endavant, Zeus regnarà com el cap suprem dels déus.
Saturn devorant el seu fill, Goya
Saturn devorant al seu fill, Rubens
Míriam El Mouahdab Carbonell
1r Batx

21 d’octubre de 2014

ROSA, ROSAE EN UNA RUMBA

El meu primer treball de llatí consisteix en posar música a la primera declinació, per tal de que ens l'aprenguem més fàcilment i de fer feliç a la Montse.

Per als que vulgueu fer Karaoke:

ROSA, ROSA, ROSAM, ROSAE, ROSAE, ROSA
ROSAE, ROSAE, ROSAS, ROSARUM, ROSIS, ROSIS

   
Pau Pratsobreroca 
4t ESO

20 d’octubre de 2014

ELS SÀTIRS

Els sàtirs són unes criatures salvatges pròpies de les muntanyes i els boscos. Físicament són com els humans, però amb el cap i els braços molt peluts. Normalment són representats amb potes de cabra, però a vegades també els podem trobar amb potes de cavall. Tenen unes banyes petites de color negre i la seva pell i el seu pèl és de color marró fosc o marró rogenc. Normalment mesuren 3 metres d'alçada.

Dibuix d'un sàtir

Als sàtirs els encanta córrer i saltar pels camps, tocar el flabiol, caçar i perseguir a nimfes. També presenten un especial interès per la música i la dansa. Aquests éssers són coneguts per la seva afició al vi i a les borratxeres. 


Sàtir perseguint unes nimfes

ELS SÀTIRS SEGONS LA MITOLOGIA GREGA

La mitologia grega descriu el sàtir com a un ésser que encarna la força de la Natura. Segons les llegendes gregues, els sàtirs acompanyaven a Dionís, el Déu del vi i de la fertilitat agrícola. Dionís va descobrir el vi i el va voler donar a conèixer, així que va recórrer totes les viles acompanyat per sàtirs, centaures i algunes nimfes seduïdes per la música i el vi.


Un sàtir amb el Déu Dionís

ELS SÀTIRS SEGONS LA MITOLOGIA ROMANA

Segons la mitologia romana, el sàtir és considerat l'esperit del bosc i s'identifica amb el déu Pan, el déu dels pastors i els ramats.


Mosaic romà que representa el rostre del déu Pan

SÀTIRS I FAUNES
Als sàtirs no se'ls ha de confondre amb els faunes, unes criatures que tenen característiques semblants, però un caràcter diferent. Els faunes tenen el cos i la cara d'home, i les cames, la cua i les orelles de cérvol. No són hostils ni agressius i comparteixen la mateixa passió que els sàtirs pel flabiol. 

Dibuix d'un faune


Laura Canadell
4t ESO

17 d’octubre de 2014

LA CONDEMNA DE SÍSIF

Era un personatge de la mitologia grega. Fill d'Èol i Enaret. Va ser el fundador de la ciutat de Corint del Peloponès. 

Sísif va fer enfadar als déus i com a càstig, va ser condemnat a l'infern i a empènyer una roca gegant fins al cim d'una muntanya. D'aquesta manera el càstig era molt més dur, ja que la roca tornava a caure fins a la vall i Sísif havia de tornar-la a pujar un cop, i un altre cop.

Sísif empenyent la roca muntanya amunt.
PER QUÈ VA SER CONDEMNAT?
Quan Sísif estava a punt de morir, va voler posar a prova l'amor de de la seva dona, ordenant-li que no enterrés el seu cos sinó que el deixés abandonat. Sísif va morir i ella va abandonar el cos tal i com havien pactat, desobeint així l'ordre a l'amor humà. 
Plutó li va donar permís per tornar a la terra i castigar a la seva muller. Però Sísif presumia de l'èxit de la seva estratagema i deixant clar a tothom que no tenia intencions de tornar a l'infern.

Aquest vídeo és una representació d' allò més còmica dels diversos intents de Sísif en pujar la roca fins al cim de la muntanya.


Berta Malet
4t ESO

15 d’octubre de 2014

MARQUES COMERCIALS INFLUENCIADES PEL LLATÍ

Moltes marques comercials, per trobar un nom, s'inspiren en mots o personatges mitològics del Món Clàssic. Fan comparacions o busquen les semblances d'aquests amb el que volen vendre, així fan el producte més atractiu.

Nike
Estàtua de la deessa
de la Victòria
La marca comercial Nike es va inspirar en la deessa grega de la Victòria, representada com una noia jove amb ales, que corre a grans velocitats. Comparen la velocitat de la deessa amb la velocitat que pots aconseguir amb la roba o amb les bambes d'aquesta marca. També, el logotip d'aquesta marca està inspirat en aquesta deessa ja que vol representar una de les ales de la noia.
    Logotip de Nike











Venus Gillette
Aquesta marca ha optat per posar el nom de la deessa Venus al seu producte, ja que és la deessa de l'amor i la bellesa. Així volen fer entendre que, amb aquesta Gillette, la noia aconseguirà estar preciosa i enamorar la gent.

Quadre de la deessa Venus pintat
per Sandro Botticelli
Titanlux
El mot Titanlux està format per dues paraules: lux que en llatí vol dir "llum" i Tità, que és el nom que reben dotze déus gegants de la mitologia grega. Aquests déus s'anomenaven així per la seva força sobrenatural. Així, Titanlux voldria dir alguna cosa semblant a "una llum gegant". Amb aquesta afirmació l'empresa vol demostrar la força dels seus productes.
Jàpet, un dels dotze titans

Cronos, un dels dotze titans















Kappa
Aquesta marca basa el seu nom en la desena lletra de l'alfabet grec. En algunes ocasions han utilitzat la imatge de dos joves, esquena contra esquena, simulant l'estructura d'aquesta lletra.
Logotip de la marca Kappa


Desena lletra de l'alfabet
grec










Xana Martínez
4t ESO

14 d’octubre de 2014

ELS QUATRE GRANS JOCS A L'ANTIGA GRÈCIA

Durant l'època arcaica, a Grècia, se celebraven unes proves en honor als déus. Aquestes proves se celebraven a diferents ciutats estat de Grècia, però les més famoses tenien lloc a la ciutat d'Olímpia, en honor de Zeus Olímpic: els jocs olímpics.

Aquests jocs van començar l'any 776 aC fins que l'emperador romà Teodosi els va suprimir l'any 319 dC, per ser objecte de culte pagà.

Se celebraven entre els mesos de juny i juliol cada quatre anys. Els jocs duraven set dies, durant els quals els participants competien en proves d'agilitat o de força (per exemple curses pedestres, salt, lluita, llançament de disc, etc).
Una de les competicions més valorades pel públic era el pentatló, que comprenia cinc proves diferents:
  • Salt de longitud.
  • Llançament de disc.
  • Llançament de javelina.
  • Cursa.
  • Lluita.
  • Proves atlètiques.
  • Curses de cavalls.
  • Competicions musicals.
A l'inici dels jocs es feia un sacrifici en honor a Zeus, i tot seguit els atletes juraven respectar-ne les normes.

Els jocs pítics se celebraven en honor d'Apol·lo a Delfos, per commemorar la victòria del déu sobre la serp Pitó. Aquests jocs també se celebraven cada quatre anys. El premi era una corona de llorer.

Els jocs ístmics es celebraven cada dos anys a l'istme de Corint, en honor a Posidó. El premi era una corona de branques de pi.

Els jocs nemeus, se celebraven cada dos anys a Nemea, on hi havia un santuari dedicat a Zeus.
Segons una llegenda aquests jocs van ser fundats per Hèracles, després que matés el lleó de Nemea. El premi era una corona d'alzina o d'olivera.


Aida Oriol
1r Batx

13 d’octubre de 2014

SELENE, LA DEESSA DE LA LLUNA

Selene, en la mitologia grega, era la personificació de la lluna. És filla dels titants Hiperió i Teia i germana de Helios, el Sol i Eos, l'Aurora. Selene es representava com una dona jove i bella, que recorria el cel en un carruatge de plata tirat per dos cavalls.

Selene recorrent el cel en el seu carruatge
Selene va tenir una filla de Zeus, Pandia i tot i que se li coneixen molts amors, la història més coneguda és la que comparteix amb Endimió, un pastor.

La història explica que una nit, després que Endimión acabés de cuidar el bestiar i es poses a dormir en una cova, Selene que estava passejant en el seu carruatge, va veure al pastor dormint i es va enamorar d'ell. 
Selene va baixar del cel i va despertar al pastor amb un petó als llavis i entre els dos va néixer una gran passió.
Selene i Endimió
Després d'aquella nit, Selene va pujar al Olimp i li va suplicar a Zeus que li concedís un desig al seu estimat I Zeus va acceptar. Endimió va demanar el don de l'eterna joventut i poder dormir en un somni etern del que només es despertés per rebre a la seva estimada. Des d'aleshores, Selene visita al seu estimat dormit en la cova. 

També es diu que d'aquest amor van néixer cinquanta filles. 


Ioana Sofrea 
4t ESO

10 d’octubre de 2014

RAMON MASNOU I BOIXEDA

Ramon Masnou Boixeda va néixer a Santa Eugènia de Berga el 3 de setembre de 1907. Era el quart i últim fill del matrimoni format per Esteve Masnou i Mercè Boixeda. Va estudiar Humanitats i Filosofia al col·legi Sant Josep de Vic, i vint anys més tard va anar a estudiar Teologia a la Universitat Gregoriana de Roma. Va obtenir un doctorat en Teologia el 1931.

Miscel·lània de reconeixement a Ramon Masnou
Va viure una època de profunds canvis polítics (les dues grans guerres i el període entre elles) i econòmics que el van marcar, tant a ell com a la seva feina i posició. Durant la Guerra Civil va tenir dificultats per amagar-se però va aconseguir sobreviure. Alguns dels seus companys no van tenir tanta sort. Es va haver de refugiar encara diverses vegades després d'això.

Ramon Masnou, a l'esquerra, al Concili Vaticà II el 1963
Ensenyà aleshores Teologia Dogmàtica al Seminari a partir de 1939. Va començar a implicar-se en diferents projectes, i va escriure diferents llibres de tema moral i pedagògic. El 1948 va ser nomenat canonge de Vic, però no atura la seva activitat, més aviat el contrari: segueix escrivint i acumulant títols, fins esdevenir bisbe auxiliar i rector del Seminari.

Ramon Masnou beneint una campana a Folgueroles
Va ser ordenat bisbe de Vic el 26 de febrer de 1956. Com a tal, va continuar encara treballant per Catalunya i l'Església. Va començar a escriure en català i va impulsar iniciatives per a la recuperació de la llengua. Entre altres coses, va impulsar la construcció de cases per a persones amb pocs recursos. 

Ramon Masnou signant un document a Igualada el 1965
Algunes de les seves obres més importants en aquesta època van ser El problema Català. Reflexions per al diàleg (1986), Carta sobre nacionalismes (1996), traduït a diverses llengües, i finalment Testament espiritual (2002). Ramon Masnou va morir el 9 de juny de 2004 (96 anys) i és enterrat a la Catedral de Vic.
"El problema català", de Ramon Masnou
Alba Masnou 
2n Batx

9 d’octubre de 2014

EL RELLOTGE D'AIGUA O CLEPSIDRES

Als edificis públics de l'urbs, així com a es cases  particulars dels romans més rics, van començar a instal·lar-s'hi rellotges d'aigua cada vegada més perfectes i sofisticats.


Clepsidra en funcionament

El rellotge d'aigua, o clepsidra, mesura el temps sobre la base del que tarda una quantitat d'aigua a passar d'un recipient a un altre, de mateixes dimensions, que està situat més avall (tal i com veiem a la fotografia anterior). També pot ser anomenat clepsidra al conegut rellotge de sorra.

la clepsidra posseeix un valor simbòlic, perquè és l'instrument que representa més visiblement, ja sigui amb la caiguda de l'aigua o de la sorra, el pas del temps.

El nom de Clepsidra prové del vocabulari llatí clepsydra, que a la vegada prové del grec klepsydra, paraula composta per hydro(aigua) i klepto(jo robo). La idea és que el recipient inferior roba l'aigua(o la sorra) del recipient superior.


Funcionament d'una clepsidra (aigua)
Rellotge de sorra



















Durant la segona meitat del segle I i tot el segle II d.C. la fama d'aquests rellotges no va fer sinó augmentar. Com avui passa amb el piano, el rellotge d'aigua en els temps de Trajà era un signe evident de la posició i de la distinció dels que en posseïen. A la novel·la de Petroni, on se'ns presenta Trimalció com un home "absolutament chic" - lautissimus homo -els personatges posen de manifest l'admiració que els causa veure'l a casa seva: no té "al menjador un rellotge que fa sonar el corn amb la intenció expressa que, quan el senten, tots sàpiguen el tros de vida que han perdut"?

Trimalció està tan profundament encapritxat del seu rellotge que pretén endur-se'l a l'altre món; així, al seu testament expressa la voluntat que els hereus li construeixin un mausoleu sumptuós, de cent peus (30m) de façana i el doble de profunditat, "amb un rellotge al centre, a fi que ningú pugui mirar l'hora sense veure's obligat a llegir el seu nom ".

No podríem entendre aquest desig tan singular de posterioritat si els contemporanis de Trimalció no haguessin estat habituats a consultar sovint l'hora; evidentment, la divisió horària ja formava part dels seus costums. No obstant això , seria un error creure que els romans vivien pendents dels gnòmon, de les seves esferes o de les alarmes de les clepsidres, de la mateixa manera de que nosaltres ho estem dels nostres rellotges, ja que els seus mecanismes no tenien ni la precisió ni la constància dels nostres.

Èlia Miravet
1r Batx