19 de juny de 2014

BARCINO


El nom oficial complet de Barcino és Colonia lulia Augusta Paterna Fauentia Barcino, la qual va ser fundada per l’emperador August cap a l’any 14 a.C, un cop acabades les guerres càntabres i en plena reforma administrativa i viària del nord-est de la península. És, per tant, una fundació tardana respecte de les altres ciutats romanes de l’actual Catalunya.


La ciutat estava situada damunt un petit turó, enmig del fèrtil pla situat entre el Llobregat i el Besòs i entre la serra de Collserola i el mar. Una de les produccions més comercialitzades de la zona era el vi, però també si van conrear cereals. També es va practicar la pesca, en la qual destacaven per la seva fama les ostres. Altres recursos presents en el territori van ser el ferro i el material constructiu per a les edificacions. El comerç va ser un altre motor econòmic de la ciutat.

L’estrucura habitual de les fundacions romanes era: el seu recinte rectangle, els dos carrers principals que partien de les quatre portes i formaven una creu (Decumanus Maximus i Cardo Maximus)



Plànol de Barcino
Els primers colons van ser d’origen itàlic. La població era d’un 2000 habitants com a màxim i la mida de la ciutat se’ls i quedava petita respecte a d’altres fundacions agústees i de la magnificència del seu espai públic. Tant els carrers principals com els secundaris (decumani i cardines minores) eren originàriament amples, amb clavegueres, i formaven una quadrícula.


Quadriga en els Jocs Olímpics al del 129 d. C

S’han trobat restes de diverses habitatges de tipus domus i d’altres cases privades se’ van poder rescatar bells mosaics com els de les tres Gràcies i la cursa de circ. En canvi no s’han localitzat, per ara, insulae.



Necròpolis de la plaça de la Vila de Madrid 
De totes les restes romanes conservades a Barcelona les més impressionants són les muralles. Quan van construir la muralla fundacional, va ser un moment d’esplendor econòmic per a la ciutat però d’inestabilitat política i militar per a l’imperi. 

La nova fortificació i la seva situació estratègica va donar a Barcino un paper més important en el període dinal de l’antiguitat, passant per davant de la capital romana tradicional, Tàrraco.


úniques quatre columnes que en resten


Muralla romana







Lioba Sallés
4t ESO

18 de juny de 2014

OMNIA VINCIT AMOR

Omnia vincit amor, és una famosa frase llatina que avui en dia tornem a escoltar sovint. Aquestes tres paraules tornen a tenir gran ressò ja que molta gent se la tatua ja que possiblement creuen en el què significa o perquè estan bojament enamorats de les seves parelles. També ha estat i és un del tòpics més cultivats de la literatura.


ORIGEN
Omnia vincit amor és un tros del vers 69 de l'Égloga X de les Bucòliques, que són un conjunt de poemes pastorils de Virgili. El vers complet és: Omnia vincit Amor, et nos cedamus Amori. La seva traducció és: L'amor ho venç tot, deixem pas a l'amor.


EL TÒPIC LITERARI
El tòpic literari que va crear aquesta frase que és "l'amor ho venç tot" ha estat utilitzat en moltes ocasions i èpoques diverses. El trobem en autors barrocs i també romàntics. 

EXEMPLES
Un dels poetes va ser Béquer. Aquí teniu un dels poemes en el qual Béquer l'utilitza i on es veu clarament aquesta fortalesa de l'amor, ja que diu que podrà passar qualsevol cosa però ell no deixarà d'estimar.

 Podrá nublarse el sol eternamente; 
podrá secarse en un instante el mar;
podrá romperse el eje de la tierra
como un débil cristal.
¡Todo sucederá! Podrá la muerte
cubrirme con su fúnebre crespón;
pero jamás en mí podrá apagarse
la llama de tu amor

Un altre dramaturg que l'utilitza és el conegut William Shakespeare i en un dels seus poemes més famosos el fa servir, el sonet 116. Aquest a nivell de contigut s'assembla a l'anterior però s'expressa d'una manera més rebuscada i potser elavorada i més aviat parla de l'amor en si, en lloc  de ser ell l'emissor directe i el qui declara el seu amor. 

Original

SONNET CXVI

Let me not to the marriage of true minds
Admit impediments. Love is not love
Which alters when it alteration finds,
Or bends with the remover to remove:
O no; it is an ever-fixed mark, 
That looks on tempests, and is never shaken;
It is the star to every wandering bark,
Whose worth's unknown, although his height be taken.
Love's not Time's fool, though rosy lips and cheeks 
Within his bending sickle's compass come; 
Love alters not with his brief hours and weeks, 
But bears it out even to the edge of doom.
        If this be error and upon me proved,
         I never writ, nor no man ever loved. 

Traducció al català feta per Salvador Oliva


SONET 116
A la unió de dues ànimes lleials,
no admeto impediments. L’amor no és amor
si sofreix canvis amb els canvis temporals,
si, mancat de favors, es vincla al desfavor.
Ah, no: l’amor és com el sempre immòbil far
que mira les tempestes i mai no es desfigura.
De cada barca errant és l’estrella polar
d’insondable valor i sondejada altura.
L’amor no és la joguina el temps, ni que l’esclat
de rostre i llavis mori sota la seva faç.
No s’altera l’amor amb la fugacitat,
Sinó que sobreviu fins als dies finals
I si això és un error i em pot ser demostrat,
Jo no he escrit mai, ni mai cap home no ha estimat.

Míriam El Mouhadab Carbonell
4t ESO

9 de juny de 2014

GERUNDA

Gerunda és la ciutat originària romana del nord-est de Catalunya anomenada actualment Girona. Els primers en poblar-la van ser els ibers situats en punts elevats dels voltants de Gerunda. En les guerres de Sertori (82-72 aC), vers el 77a.C. Pompeu edificà un oppidum (plaça forta emmurallada) sobre la Via Heraclea (futura Via Agusta) per defensar-la i lluitar contra el sediciós Sertori, de la facció dels populares, que s'havia aixecat en armes a la Hispània romana contra Sul·la, de la divisió dels optimates i que controlava el poder a Roma

És aleshores, per aquestes necessitats militars, que els ocupants romans fundaren l'originària Girona, que s'anomenava en aquells moments Gerunda, l'etimologia de la qual encara no s'ha aclarit, per bé que podria significar "entre l'Undarius", nom que rebia en llengua Ibera l'actual riu Onyar. La ciutat va ser poblada de nou pel habitants de St. Julià de Ramis obligats pels romans. Esdevingué un centre important de la regió, amb l'articulació dels límits de l'Antiga Roma al voltant de l'urbanització gironina. 
Via Augusta
Genís González
4t ESO
Via Heraclea


2 de juny de 2014

EL NAIXEMENT DE VENUS

"El naixement de venus" és un quadre que fou pintat per Sandro Botticelli a l'any 1444-1510. És un quadre d'estil renaixentista del Quattrocento. El corrent artístic que ocupa tot el segle XV i que en català es tradueix com el quatre-cents. Es coneix també com la primera fase del renaixement i s'ubica a Itàlia.

Autoretrat de Sandro Botticelli.

Com he esmentat anteriorment "El naixement de Venus" va ser pintat per Botticelli, dels quals Botticelli n'és el sobrenom de Allessandro di Mariano Flilipepi, però se l'anomenava "botticelli" perquè va ser estudiant i aprenent de Botticello. De la vida del pintor no se'n coneix gairebé res degut a la seva voluntat de privacitat i manca de documents.

Botticelli va ser un gran colorista, de vegades de manera fina i d'altres de manera brutesca, però tenia un do, que era la capacitat de crear efectes poderosos. La puresa de la seva línia entre d'altres, que es pot apreciar per exemple en "La divina comèdia" de Dant

Il·lustació de la "Divina comèdia" de Dant feta per S.Botticelli
El naixement de Venus simbolitza l’alba de la vida, així com l’Aurora anuncia el naixement del dia. La deessa es troba entre el mar, a la seva dreta, al·legoria divina de la llum i del dia: i la terra, a la seva esquerra, en penombra pel bosc que hi podem veure, al·legoria humana i de la nit. Botticelli ens vol mostrar simbòlicament en aquesta pintura la unió de l’esperit i la matèria. El naixement de Venus formava conjunt amb una altra pintura de Botticelli, també de tema mitològic 

La Primavera des dels temps de la Roma clàssica mai no s´havia representat aquesta deessa nua de tals dimensions, i el un femení en aquesta ocasió és símbol d’immaterialitat. No representa l’amor carnal o plaer sensual, sinó la idea d’intel·ligència pura o suprema saviesa. Aquesta temàtica respon a les doctrines neoplatòniques del cercle intel·lectual que es donava en la cort de Lorenzo de Médicis, segons les quals l’home ha de cercar la unitat entre Bellesa, Amor i Veritat que s’encarnen en la figura de Venus com a suprema conjunció d’amor sensual i amor ideal.


"El naixement de Venus"



Alba Sabadell
1r Batx