30 d’abril de 2014

EL CAOS: L'ORIGEN DEL MÓN

La cultura grega per explicar l'origen i la creació del món va utilitzar la mitologia. El mite és un relat tradicional que narra uns fets extraordinaris o la història d'uns personatges excepcionals en un temps llunyà. Els protagonistes dels episodis són déus o éssers emparentats amb la divinitat.



A la Grècia antiga, els poetes eren els encarregats de transmetre el saber mitològic. El poeta Hesíode (del s.VIII a.C.), narra l'origen de l'Univers mític partint d'una massa anomenada Caos. D'ell van néixer Gea (la Terra, la divinitat més venerada en l'antiguitat), Tàrtar (situat al fons de la terra), i Eros (el més bell entre els déus immortals). De Caos també van sorgir Èreb (tenebres infernals) i la negra Nit, i d'aquesta l'Èter (el cel superior) i el Dia.


Gea, mare de l'Univers, va engendrar Urà, les grans muntanyes (seu de les Nimfes dels boscos), i Pontos (el mar).

D'aquesta manera es va crear el món. Els déus vigilaven que aquest ordre continués per sempre, però la successió en la dinastia dels immortals es va produir de manera violenta, ja que el pare Cel era molt cruel i va tancar els seus fills a dintre de la terra. La mare Terra se'n va apiadar i els va donar armes per lluitar contra el seu pare. Així, Cronos va castrar el seu pare amb una destral, i va alliberar els seus germans i va ocupar el món. Anys més tard, Zeus va arrabassar el poder al seu pare i va repartir el món en parts iguals entre els seus germans: Hades (l'infern), Posidó (el mar) i ell mateix (es va reservar el cel).



Per més informació sobre com es va crear el món podeu consultar aquesta pàgina.



Aida Oriol

1r Batx

29 d’abril de 2014

ILERDA

Hi ha poca coneixença de l'antiguitat d'Ilerda, ja que no hi ha gaire investigació sobre ella comparat amb altres ciutats romanes. Encara que les recents excavacions arqueològiques que s'han fet a ala ciutat durant aquest últims deu anys han ajudat a fer-se una idea més àmplia de com era Ilerda en la seva època romana.

Ilerda estava situada en un lloc estratègic perfecte. Es localitzava  en un encreuament de camins, amb el riu Segre (important vida de comunicació) i podien vigilar tota la plana del Segrià des del Turó de la Seu.
No se sap del cert quin paper va tenir la ciutat ni en el món romà ni en l'ibèric, ja que una bona part de la zona del Segre i de la Cinca estava poblada pel poble dels ilergets. 

Ilerda

Ilerda abans de ser romana va estar habitada per els ibers, aquest anomenaven a la ciutat Ilirtda que significava ciutat del llop, d'aquí que el símbol de la ciutat sigui un llop. El seus orígens van ser a l'any 500 aC i va ser fundada al segle I a.C.
Ilerda va convertir-se en municipium i va ser monumentalitzada durant l'època d'August. Aquesta formava part del distrecte judicial de Cesaraugusta (actualment Saragossa) i servia de pas entre l'interior de la península i la costa. Ilerda també va ser molt important ja que va ser un escenari (al 49 a.C) de la Guerra Civil de Cèsar i Pompeu.

Gràcies l'arqueologia sabem que Ilerda va patir una crisi que va provocar que s'abandonesin molts edificis. Però al 499 els sueus i bagaudes van atacar la ciutat, i d'aquesta manera a van refer.

Planta de la ciutat:


No s'ha pogut delimitar certament la ciutat, ja que no hi ha prou restes i informació, encara que s'han pogut formular diverses hipòtesis (plànol de la dreta):

La ciutat estava dividida en dos parts diferenciades (el turó i la part baixa), aquestes ocupaven unes 23 hectàrees (semblant a Tarraco (més o menys 30 hectàrees)). August construeix a allà un edifici de planta rectangular a sota la plaça de Paeria, d'aquest se'n conserva els ciments. A més de això també es conserven cinc hilades construïdes directament on abans passava el riu, una necròpolis molt important, un tros de muralla (descoberta al 2004) situada a prop de la Porta del Lleó, i per últim la resta de murs que delimitaven una habitació romana.

A més en aquest web es troba una hipòtesi de on podia estar el fòrum (cap a l'altre extrem de la ciutat, a la que ara és la plaça de Sant Joan) i el decomanus maximus i el cardo maximus. 
                 
                                                             hipotètic plànol de Ilerda

En aquest vídeo es fa un petit resum sobre molta informació d'Ilerda, l'actual Lleida:
                                     
                          

Meritxell Masnou 
1r batx

28 d’abril de 2014

EL DESTÍ DE JÚPITER

El destí de Júpiter és una pel·lícula de ciència i ficció dels directors Lana i Andy Wachowski, dos germans. 

Júpiter Jones (Kunis) va néixer sota un cel nocturn, amb senyals que predeien que estava destinada per a grans coses. Ara que és adulta, Júpiter somia amb els estels, però es desperta en la freda realitat d’un treball dedicat a la neteja i una carrera de mala sort sense fi. Només quan Caine (Tatum), un caçador exmilitar genèticament modificat, arriba a la Terra per buscar-la, Júpiter comença a albirar el destí que ha estat esperant per ella tot aquest temps. La seva genètica la marca com la propera a la línia d’una extraordinària legat que podria alterar l’equilibri del Cosmos. 





Júpiter a la mitologia romana

Júpiter (Iuppiter) ; mitologia romana 

Zeus; mitologia grega

Tinia ; mitologia etrusca 

A la mitologia grega, Zeus és el “pare dels déus i dels homes”. És el fill de Cronos (Saturn en la mitologia romana) i Rea. Va lluitar contra el seu pare amb el suport de la resta de déus i en derrotar-lo va ocupar el seu tron a l'Olimp. Va casar-se amb Hera però va tenir diferents embolics i fills amb d'altres dones ja fossin divines o mortals. És el més jove dels seus descendents.

Els seus germans són: Hèstia, Hades, Hera, Posidó i Demèter. 

Els seus fills són: Ares, Atena, Apol·lo, Artemisa, Afrodita, Dionís, Hebe, Hermes, Hèracles, Helena de Troia, Hefest, Perseu, Minos, les muses (Euterpe, Terpsícore, Polímnia, Melpòmene, Talia, Cal·líope, Urània, Clio i Èrato.) i les Càrites. 

Els seus atributs són: el llamp, l'àliga, el toro i el roure. Se'l sol representar o bé dempeus amb el llamp a la mà dreta, o bé assegut en posat majestàtic. 

NAIXEMENT DE ZEUS

Cronos va ser pare de diversos fills amb Rea: Hèstia, Demèter, Hera, Hades i Posidó, però se'ls va empassar així que van néixer, ja que Gea i Urà li havien revelat que seria destronat pel seu propi fill, tal com ell havia destronat al seu pare. Però quan Zeus estava a punt de néixer, Rea va demanar consell a Gea per fer un pla el qual el salvés, i així Cronos tingués el just càstig als actes contra Urà i contra els seus propis fills. Rea es va amagar a l'illa de Creta, on va donar a llum a Zeus. Després va enganyar a Cronos, donant-li una pedra envoltada en bolquers que aquest es va empassar sense desconfiar-ne. 

ZEUS I DÀNAE 

El rei d’Argos ( Acrisi), va tenir una bella filla anomenada Dànae. 
Un oracle li va dir que si Dànae tenia un fill, ell, el seu nét, mataria a Acrisi. Així que per tal d’impedir que es casés amb cap home, Acrisi la va tancar en una torre de pedra on no hi deixava entrar-hi ningú. Però Zeus es va enamorar d’ella quan la va veure des de l’Olimp, i aprofitant que un dia la noia estava mirant el paisatge, Zeus es va convertir en pluja daurada per arribar dins a Dànae sense que ningú el veiés. Fruit d’aquesta unió va néixer Perseu. En adonar-se que Dànae estava embarassada, Acrisi va manar que fessin un taüt per llançar-la al mar juntament amb el seu fill. Zeus va conduir la barca fins a una illa on Perseu fou educat per Dànae i un pescador.




Lioba Sallés
4t ESO

25 d’abril de 2014

ATENA I ARES

Atena és la filla de Zeus i de Metis. És la deessa de la guerra, va armada amb un casc, una llança i una ègida. A més a més és la deessa de la saviesa i de la raó. Li estava consagrada l'òliba que per la seva mirada fixa representa la saviesa.

Quan Metis estava embarassada, Zeus se la va empassar perquè un oracle havia predit que, si Metis infantava una nena, després naixeria un fill que li prendria el domini del cel.

Després d'empassar-se a Metis, Zeus va començar a tenir mal de cap i li va demanar a Hefest que li obris el cap amb una destral. En fer-ho, en va sortir una noia armada que va deixar anar un fort crit de guerra: era Atena.

Va ajudar molts herois, entre els quals destaquen Ulisses, Aquil·les i Perseu. El temple del Partenó, un lloc de culte i de grans celebracions, com ara les festes de les grans Panatees, que recordaven el naixement de la deessa, li va ser consagrat consagrat. 


Ares, el fill legítim de Zeus i d'Hera, és el deu de la guerra. Se'l representa amb una cuirassa, un escut, una llança i una espasa. Té una alçada sobrehumana i profereix terribles crits de guerra. Viu a Tràcia, on també resideixen les amazones, filles seves.

En el cant VIII de l'Odissea, Homer relata la unió amorosa entre Ares i Afrodita, esposa d'Hefest. 

Va participar en la guerra de Troia i va combatre gairebé sempre al costat dels troians.



Per més informació sobre els dos déus us podeu mirar aquest slideshare i el següent enllaç:



Aida Oriol
1r Batx

24 d’abril de 2014

LES CINC EDATS DE L'HOME D'HESÍODE

Hesíode (s. VII a.C.) va ser un poeta grec que va escriure una obra anomenada Treballs i Dies. En ella, entre moltes altres coses, dividia la història de la humanitat fins al moment en cinc edats, que són les següents:

OR: Els homes van ser creats pels déus, i vivien entre ells, en pau, sense haver de treballar. La terra els donava tot el que necessitaven, i sempre era primavera. Vivien molt de temps i es mantenien sempre joves. Quan morien, enmig d'un son pacífic, es convertien en esperits anomenats daimons i vagaven per la terra. Regnava Cronos. 

"L'edat d'or", de Pietro da Cortona. 
PLATA: Regnava Zeus, fill de Cronos. Les estacions van ser dividides en quatre. Els humans d'aquesta raça vivien uns cent anys essent nens, i després eren adults un temps abans de la mort, etapa que malgastaven discutint entre ells. Quan morien, es convertien en "esperits beneïts" de l'Infern.Era gent estúpida i immadura. Es negaven a adorar els déus, cosa que féu enfadar a Zeus i per aquesta causa els destruí. 

"Das silberne Zeitalter" ("L'Edat de Plata"), de Lucas Cranach
BRONZE: Zeus va crear els homes de l'edat de Bronze a partir de les cendres dels arbres. La passió d'aquests home era la guerra. Es destruïen entre ells de manera violenta amb armes de bronze (d'aquí el nom de l'era). Quan morien anaven a l'Infern. Aquesta raça es va destruir a ella mateixa a causa de les guerres.

HEROIS: Fou creada per Zeus. Era formada per herois i semidéus. Són els que van lluitar a Troia i Tebes, per exemple.

FERRO: És l'era a la qual pertany Hesíode. Els homes viuen en la misèria, els nens desobeeixen els pares, i hi ha baralles entre germans. Els homes menteixen per semblar bons, i no es preocupen per si el que fan està bé o malament. Els nadons neixen amb cabells grisos, i els déus han abandonat la humanitat. El mal s'escampa, els homes són infeliços. Zeus destruirà aquesta raça algun dia.



Alba Masnou
1r Bat

9 d’abril de 2014

LA TORRE DEL PRETORI



El Pretori ha estat, i és, un dels edificis més emblemàtics de Tarragona. Va ser construïda el segle I dC. 

Originalment allotjava les escales que comunicaven la ciutat baixa amb el fòrum provincial, a través del circ, amb el qual es comunica per passadissos subterranis: 

Accés al circ 

Segles més tard, amb la restauració de la ciutat el 1129, la torre es va adequar com a residència d'un dels senyors de la ciutatel normand Robert Bordet, el qual va esdevenir príncep de Tarragona. 

Pere III, el Cerimoniós, anys més tard, va reformar significativament el palau amb la construcció d'un nou pis, la sala gòtica. La seva situació privilegiada va convertir-lo en un punt clau de vigilància contra la pirateria.



Sala gòtica (segon pis)


El castell va deixar de ser residència reial al segle XV i a partir del segle XVI es va convertir en caserna i dipòsit de material bèl·lic.

Més enllà de l’època romana i visigòtica, va ser utilitzat com a centre de reclusió amb el nom de Quarter del Rei a mitjan del segle XVII i de Quarter de Pilats al segle XVIII.

A principis del segle XIX, durant la Guerra del Francès, l'edifici, com tota la ciutat, va ser ocupat per tropes napoleòniques, les quals van destruir-lo parcialment. 
Des de mitjan del segle XIX, va esdevenir la presó provincial de Tarragona. La funció de presó provincial es va mantenir fins  l'any 1953.




A partir d'aquest moment va començar un procés d'adequació museogràfica, esdevenint, l'any 1971, un annex al Museu Arqueològic. A partir del 1986 la torre va passar a dependre del Museu d'Història de Tarragona.


Façana de l'edifici des de la plaça del Rei


Àfrica Clota
1r batx

8 d’abril de 2014

L'AQÜEDUCTE DE LES FERRERES

Aqüeducte de les Ferreres
En l'època de l'Imperi Romà l'aigua dels rius, pous, fonts i cisternes era insuficient per a les necessitats creixents de la ciutat. Per aquesta raó, al segle I d.C. es van construir aqüeductes per assegurar la provisió d'aigua necessària des dels rius més propers fins a la ciutat. A Tàrraco el Francolí i el Gaià conduïen l'aigua fins a la ciutat. El que conduïa l'aigua des del riu Francolí fins a la ciutat romana és el famós aqüeducte de les Ferreres, també conegut com el Pont del Diable. Aquest aqüeducte va estar en funcionament fins l'edat mitjana. Era el més llarg i ara encara es conserva un tram d'uns 200m, elevat fins a 26m per mitjà de dues fileres d'arcs, per creuar un barranc. L'altra part de la conducció, que ja no es conserva, es mantenia a nivell de terra, primer paral·lela a la llera del riu i després resseguint les corbes de nivell.


La construcció d'aquest aqüeducte va servir per celebrar l'acabament de les guerres a la península i també la incorporació d'aquestes terres a l'Imperi. August va establir la capital a Tarragona i va voler que la ciutat tingués sempre aigua corrent.

Aqüeducte de les Farreres
L'aqüeducte comença a prop d'on ara hi ha el Monestir de les Santes Creus. L'aigua circula per un canal, per creuar un barranc: el de les Ferreres (d'aquí el nom de l'aqüeducte), i es completa amb un pont on l'aigua corre pel damunt.

L'aqüeducte domina el riu (el qual representa l'element més rebel de la geografia), i manifesta el triomf de la ciutat (la qual representa ser la consumidora d'aigua) sobre la natura. 

Per entendre la grandesa d'aquesta obra hem de tenir present que, des de l'inici de l'Edat Mitja fins el segle XIX a Tarragona no hi va haver aigua corrent, i per tant s'hi havia de portar l'aigua amb burrets aiguaders.

Aqüeducte de Segòvia
El Pont del Diable és un dels aqüeductes romans més ben conservats del món. L'any 2000 va ser declarat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO dins el conjunt arqueològic de Tàrraco.

Cal esmentar també l'Aqüeducte de Segòvia, que juntament amb l'aqüeducte de les Ferreres, forma part dels aqüeductes més importants de la Península Ibèrica. 








Eva Soler

1r batx

2 d’abril de 2014

VENUS DE MILO

La Venus del Milo va ser descoberta per un pagès de la petita illa de Milo (Grècia)  a l'any 1820. Va ser creada en honor a la deessa "Afrodita" i hi ha una gran quantitat d'interpretacions en referència de la absència dels seus braços. 

Estàtua de Venus 
La Venus de Milo és una de les grans escultures de la història de l'art grec i el seu autor és anònim, encara que se li atribueixi la creació a Praxíteles.
No hi ha una data concreta de quan es va crear però es calcula que es va fer a finals del segle II AC en honor a "Afrodita", la deessa de l'amor i la bellesa.
Originàriament, la estàtua era considerada del període clàssic de la escultura grega, però avui en dia la seva data se li atribueix molt més tard, al 100 a.C, i es creu que es una sofisticada combinació d'estils anteriors: 

Cap de la Venus de Milo.
El cap de la deessa és pròpia del segle V a.C, la seva nuesa es creu que és del segle IV a.C. i la seva postura en espiral (apresa gràcies a la professora de dibuix, Imma Vall)  amb múltiples punts de vista, és una característica típica de l'època hel·lenística.

Exposició de l'estàtua de Venus al museu del Louvre
La Venus de Milo va arribar al Louvre al 1821 poc despès de que es tornés a Itàlia la Venus de Medici 1815; la seva enorme fama va sorgir de la determinació francesa de convèncer al món de que havien aconseguit un tresor molt més valuós del què havien demanat. La van trobar sense braços i s'han fet moltes hipòtesis arran que la deessa podria estar subjectant qualsevol cosa.





Alba Sabadell

1r Bat

1 d’abril de 2014

ATENA


En la mitologia grega Atena, Minerva en la romana, és la deessa de la saviesa i de l’artesania, com també de l’estratègia en la guerra i de la civilització. Es també la protectora de la ciutat d’Atenes, d’on li prové el nom, i és una de les sis deesses del Panteó grec. És filla de Zeus i Metis, una nimfa. Els seus atributs són l’arc, la lira i el llorer. L’animal que la simbolitza és l’òliba i la seva planta és l’olivera. El Partenó d’Atenes és el seu homenatge més resplandent. Atena és una deessa guerrera, mai va ser nena, ni va tenir cap parella o amant. Sempre va mentenir-se verge.

EL NAIXEMENT D’ATENA

El naixement d’atena és el més curiós de la seva vida.  Urà i Gea van advertir a Zeus de que si Metis tenia una filla i després tenia un fill, aquest el destronaria. Quan Zeus es va adonar que la seva dona estava embarassada se la va empassar sencera quan Metis estava embarassada d’Atena. Al moment del part  Zeus va patir un terrible mal de cap, tan fort que va ordenar a Hefest que li obrís el cap amb una destral i del seu cap va néixer Atena, ja adulta i armada.

ATENA I ARACNE


Un famós mite realcionat amb atena, és el mite d’Aracne i té a veure amb la gelosia. Aracne tenia un talent per teixeir, el seu art era exquisit. Un dia va exhibir un tapís tan ben elaborat que tant ella com tothom que el veia opinava que la seva destresa superava fins i tot la de la deessa Atena. Amb aquestes Atena va baixar a la terra a veure el tapís en persona i el que va veure la va meravellar i horroritzar a la vegada. Efectivament, aquell tapís superava qualsevol de les seves obres. Furiosa per la gelosia, el va destruir. Quan Aracne va veure la seva obra perduda, es va suïcidar penjant-se d'un arbre. Atena tenia prou sentit comú per adonar-se de la injustícia de la seva mort, de manera que la va perdonar parcialment. Li va fer reviure convertint-la en aranya, de manera que tant ella com els seus descendents podrien teixir i teixir per sempre, però una obra que ningú mai no admiraria.

 Podeu consultar més aquí.

LA POMA DE LA DISCÒRDIA
Un altre mite molt relacionat amb la deessa és el mite que marca l'origen de la guerra de troia. A les noces de Peleu i Tetis, a les quals van assistir  molts dels déus, Eris, deessa de la discòrdia, va llençar una poma d'or amb aquestes paraules gravades: "Per a la més bella". De seguida tres deesses van reclamar la poma: Hera, Atena i Afrodita. Per tal de decidir a qui pertanyia la poma de la discòrdia i per tant qui era la més bella, es va escollir a Paris, el jove fill del rei Príam de Troia. Les tres deesses van intentar subornar-lo. Hera li va oferir poder, Atena saviesa i gloria militar i Afrodita el va temptar amb la dona més bella de la terra, Helena. Paris es va decantar per Afrodita. Aquest incident va ser l'inici de la guerra de Troia, ja que Afrodita va ajudar Paris a enamorar i raptar Helena. Atena i Hera, en canvi, donarien suport als grecs en la futura guerra i Afrodita seria la protectora de Paris i els troians.

Aquí us deixo un slideshare que parla de la seva vida i de les seves representacions artisitiques i també de les que són en honor seu.



Míriam El Mouhadab Carbonell
4t ESO