29 de novembre de 2013

LES LLENGÜES INDOEUROPEES

Al segle XVII els filòlegs es van adonar que una major part de les llengües indoeuropees hi havia una quantitat alta de correspondències sobre una llengua i una altra.
La forma originària era *Matér. A continuació hi haurà diferents llengües llatines amb aquesta paraula originària.

Llatí:  Mater
Grec:  Meter
Indi antic (sànscrit):  Mata
Islandès antic:  Módr
Lituà:  Móte
Islandès:  Mathir
Albanès:  Motre
Alemany: Mutter
Anglès: Mother

L'indoeuropeu no es coneix directament, perquè no estan escrites les paraules, però hi han algunes que intuint-ho o fent la comparació entre les paraules de les llengües indoeuropees és fàcil de saber d'on prové.

La gent creia que la llengua indoeuropea era parlada al 4.000 a.C. Creuen que en les diverses hipòtesis que hi ha, creuen que la més coherent és que habitaven en una regió estesa des del nord del mar Negre fins el nord del mar Caspi. Aquest poble va emigrar en diferents direccions i onades: Iran, Índia, Àsia menor, Grècia, Itàlia, mar Bàltic.

Els pobles es movien dirigint-se primer cap al Sud i l'Est; per una part d' Europa  on van arribar a dir-se Grecs i per una altra part Àsia

http://elblogdegriego.blogspot.com.es/2011/09/el-indoeuropeo.html

ELS AMORS D'ARES I AFRODITA

Ares
Déu de la guerra, encarna la força bruta i sanguinària davant de la més reflexiva Atena. Fill de Zeus i Hera. Va tenir nombroses aventures amoroses, entre les quals destaca la seva llarga relació amb Afrodita. Sol ser representat amb cuirassa, casc, escut, llança i espasa. El seu animal és el gall. No era un déu gaire estimat pels grecs, que el consideraven més propi dels bàrbars. En canvi era molt més honorat pels romans, que el consideraven l'origen de la seva nissaga com a pare de Ròmul i Rem.

Ares i Afrodita
L'adulteri d'Afrodita amb Ares va durar molt, però el seu marit Hefest no se'n va assabentar fins al cap de força te
mps, quan Hèlios, el Sol, que els va veure a des de dalt el cel "tots dos units en l'amor", li ho va explicar. 
Enfadat, Hefest va pensar un pla per venjar-se'n. Va fabricar una xarxa irrompible, la va col·locar sobre el llit conjugal i va fingir que se n'anava a Lemnos. Ares el va veure marxar i va córrer al palau d'Hefest per estar amb Afrodita. En el moment en què tots dos es van posar al llit, la xarxa els va caure al damunt i els va deixar immobilitzats. 

Tot seguit va tornar Hefest, avisat per Hèlios, i a grans crits va fer venir els altres déus, que van contemplar l'espectacle amb un "riure inextingible", però no sense una punta d'enveja per qui compartia el llit amb la bella Afrodita. Després de fer-se pregar molt i de comprometre una compensació econòmica, Hefest va accedir a amollar-los. Tots dos amants van sortir corrents, avergonyits, i van ocultar-se per separat durant una bona temporada.

                                    Venus i Mart de Botticeli



Àfrica Clota
1r batx

28 de novembre de 2013

LA MÚSICA A L'ANTIGA ROMA

Roma no va aportar massa a la música grega, ja que, tot i que van conquerir els seus territoris, la cultura grega sempre va ser més important. Però Roma va ser important per què adaptava la música grega al seu caràcter. Tots els que feien música eren respectats a tot l'imperi per molt que alguns polítics volien moderar la música deixant-la tocar en determinats moments del dia.

Entre aquests virtuosos, destacaven els grecs com: Terpnos, gran citarista (mestre de Neró,) Poló i Mesomedes de Creta, entre d'altres.

En l'origen de Roma, apareixen els ludions, actors d'origen etrusc que ballaven al ritme de les tibiae, un tipus d'oboè, instrument semblant al aulos grec, de vegades acompanyat de cant vocal.






(Un dels ludions tocant la "tympanum")





Més tard, amb les conquestes romanes, la música s'enriqueix gràcies a les aportacions d'Egipte, Síria i Hispània. Tornen a aparèixer la citaròdia, versos recitats amb cítara, i altres vegades, un virtuós tocava la cítara en concert, el que es coneix com citarística. Se sap que hi havia concursos d'aquestes modalitats.
Però potser on millor es pot apreciar el gènere musical és com a acompanyament al teatre, en llocs com circs, teatres i amfiteatres.

Els autors més famosos van ser Plaute, les obres més conegudes són Amfitrió, Els Cautius, El cartaginès i els Menaecmi, i Terenci que va escriure Els Germans, Formió ... que van donar a la música vocal, sobretot, un paper fonamental en les seves obres .

En la tragèdia, el principal autor va ser Sèneca. Entre les obres del filòsof van quedar 14 tragèdies, Medea, Les Troianes i Agamemnon són alguns dels títols.

ELS DÉUS DE L'OLIMP


ELS DÉUS DE L'OLIMP



Afrodita / Venus
Apol·lo 
Ares / Mart
Demèter / Ceres
Atena / Minerva
Àrtemis / Diana
Hades / Plutó
Hefest / Vulcà
Hera / Juno
Hermes / Mercuri
Posidó / Neptú

Zeus / Júpiter

Berta Pou
Eudald Rojas
4t ESO del Ses Can Record

L'ORIGEN DE ROMA

Al cap de poc temps d'haver estat fundada, Roma es va convertir en una gran ciutat i el seu protagonisme ha subsistit fins a l'actualitat. Avui Roma és una destinació turística de primer ordre: cap més ciutat del món ofereix als visitants tantes meravelles monumentals i artístiques. Es podria dir que Roma és un museu. Per totes aquestes raons, Roma és anomenada la Ciutat Eterna.
ELS PRIMERS POBLADORS D'ITÀLIA:

La península Itàlica, va rebre diverses onades de pobladors que, per culpa de la persecució i l'empenta constant d'altres pobladors procedents de l'Europa central i oriental o d'Àsia, es veien forçats a deixar el seus assentaments.

Uns pobladors que ocuparen el nord-oest de la Península Itàlica durant el Neolític van ser anomenats lígurs. Cap al I mil·lenni a.C. hi arribarà, des del centre d'Europa, una altra onada migratòria de tribus indoeuropees: els itàlics o italiotes.

Els itàlics s'assentaren al llarg de la Península Itàlica. Parlaven, probablement amb diferents variants dialectals, la llengua indoeuropea, que, amb els temps, va anar evolucionant i va donar pas a altres llengües.


Al començament del I mil·lenni a.C. trobem també a Itàlia un poble no indoeuropeu i molt civilitzat, els etruscos, procedent de l'Àsia Menor, que es van establir al nord del Laci.
Els etruscos eren un poble industrial i comerciant i van arribar a intercanviar els seus productes amb pobles d'orient i probablement també d'occident. Van assolir la màxima expansió econòmica i política durant la primera meitat del segle VI a.C.

Finalment, a partir del segle VIII a.C. hi van anar arribant colons grecs, que es van instal·lar a les zones costaneres del sud i a Sicília. Les ciutats que van fundar eren essencialment comercials i el conjunt d'aquestes s'anomena Magna Grècia.

Els llatins es van establir a Latium(Laci), un territori de la zona centre-occidental de la Península Itàlica. Aquests es van organitzar formant formant diferents grups socials. Un grup de famílies s'agrupava en una unitat superior, la gens. Un conjunt de gentes, constituïa una tribu. Les diferents tribus llatines tenien un origen comú, parlaven la mateixa llengua i professaven idèntiques creences religioses. La relació entre diverses famílies es duia a terme per mitjà del pater familias, cap de família, que es reunia periòdicament amb els altres patres familias per tractar temes comuns. El poble llatí vivia tranquil·lament a la plana i es dedicava a l'agricultura i a la ramaderia. Però quan els volscos i els eqües van perseguir-los, els llatins es van haver de refugiar en recintes fortificats. Així és com va néixer als monts Albans la ciutat d'Alba Longa, la metròpoli més antiga dels llatins.
Alba Longa
L'ORIGEN DE LA CIUTAT DE ROMA:

Cal buscar-lo en una evolució normal de l'organització del poble llatí. Roma no es va fer en un sol dia, sinó de mica en mica.
Probablement les tribus dels llatins que hi habitaven a prop de la desembocadura del riu Tíber, perseguides pels etruscos que vivien a l'altra banda del riu, es van establir als turons o a les muntanyes més properes on trobaren un refugi immillorable i un punt d'observació dels moviments enemics excel·lent.

El centre geogràfic i estratègic d'aquests llatins devia ser el turó Palatí. Les excavacions arqueològiques han confirmat que les restes més antigues es troben en aquest turó. La zona que ocupaven aquestes tribus llatines era molt desitjada pels pobles dels voltants, sobretot pels etruscos, perquè era un lloc molt estratègic.

Al final del segle VIII a.C., esverats pel risc que comportava l'expansió dels etruscos, que havien ocupat tota la Itàlia central, els llatins i els sabins van formar una unitat política i religiosa, l'anomenada confederació del Septimontium (dels set turons), per defensar-se d'aquest perill real. Per regir els afers de la confederació hi havia un cap, anomenat rex, i un consell de 100 o 300 ancians, que formaven el senat.

El MITE:

Segons la tradició romana , els germans Ròmul i Rem (en llatí: Romulus et Remus) van ser els fundadors de la ciutat de Roma i del senat romà. Finalment, seria només Ròmul el fundador de Roma convertint-se també, en el seu primer rei. La seva llegenda ha tingut diverses versions.

Després de la guerra de Troia, Enees, un príncep troià que va sobreviure a la destrucció de la seva ciutat, se li encarrega fundar una nova ciutat pels refugiats.Aquí comença la seva aventura que tindrà una parada important  a Cartago. Quan arriba a Cartago, s'enamora de la reina Dido. El déu missatger Hermes l'avisa de les seves funcions i Enees abandona la ciutat. Dido trista i enfurismada  es suïcida. Anys després el seu fill, Ascani, va fundar la ciutat d'Alba Longa.

Quatre segles més tard, un dels molts reis d'Alba Longa, Numítor, va ser destronat pel seu germà petit Amuli, qui el va expulsar de la ciutat, va matar els seus fills i va obligar a la seva neboda Rea Sílvia a dedicar-se al culte de vesta. El Déu Mart, va fer mare a la filla de Numítor (Rea Sílvia), donant-li els bessons Ròmul i Rem. Amuli, enfurismat, va ordenar empressonar Rea i que els nens fossin llançats al riu Tíber en una cistella.  Una lloba, coneguda com a Luperca, va trobar els germans i els va alletar com si fos la seva pròpia mare. Més tard, van ser recollits i criats pel pastor Faustulus i la seva dona Acca Laurèntia.


Luperca alletant els bessons Ròmul i Rem

Els bessons van descobrir el seu origen i, buscant venjança, van tornar a la seva ciutat natal per matar el seu oncle avi i retornar el tron al seu avi Numítor. Aquest els va lliurar territoris del nord-oest de Laci. Amb 18 anys van decidir fundar una ciutat on la lloba els va trobar. Discutint pel nom de la ciutat, van decidir que triaria aquell que fos designat pels déus mitjançant el vol dels ocells, prova que va superar Ròmul. 

Ròmul va decidir marcar els límits de la futura ciutat, coneguts com el pomerium, i va amenaçar amb matar a tot aquell que els creués. Rem va desobeir i va creuar amb menyspreu la línia, argumentant que mai arribaria a ser rei. Ròmul no ho va dubtar i va acabar amb la seva vida. 




Èlia Miravet
1r Batx 

27 de novembre de 2013

AFRODITA, LA DEESSA DE L'AMOR

En la mitologia grega, Afrodita (αφροδιτα Αφροδιτη), o en la mitologia romana Venus, és la deessa de la bellesa, la luxúria, el desig i la sexualitat. Normalment, però, és considerada la "deessa de l'amor", cal remarcar que no ho és en el sentit cristià sinó en el sentit d'Eros, és a dir d'atracció física o sexual.

Hi ha dos mites del naixement d'Afrodita:


-Afrodita Urània: Es diu que quan Cronos va tallar els genitals a Urà, unes gotes de sang van caure al mar i de les ones fecundades en va néixer ella. El vent Zèfir la va portar fins a Xipre, on les Hores la van cuidar. Això la converteix en una deesa molt antiga.
-Afrodita Pandemos: Com que sempre apareix jove, versions posteriors la consideren filla de Zeus i de Dione.

El naixement de Venus de Sandro Boticelli (1485)

Es creu que Afrodita no va tenir infància ja que en totes les imatges i referències, en el seu naixement apareix adulta i infinitament destijable. A causa de la seva immensa bellesa, Zeus tenia por que Afrodita fos la causa de violència entre els altres déus. Per això la va casar amb Hefest

La infelicitat d'Afrodita amb el seu matrimoni va fer que busqués la companyia de molts altres. Entre tots aquests hi apareix normalment Ares, però també Adonis. Hefest va ser informat, a través d'Helios, de l'adulteri que la seva dona mantenia amb Ares. Com a venjança, va crear una xarxa màgica de cadenes molt fines i la va posar a sobre el llit per tal d'atrapar a Ares i Afrodita  i hi caiguessin al més mínim contacte. Llavors, un cop van estar atrapats, Hefest va cridar a tots els altres déus olímpics per burlar-se d'ells. Hefest no els va alliberar fins que Posidó li va prometre que Ares pagaria pel que havia fet, però un cop alliberats, Afrodita i Ares es van escapar i no van mantenir la seva promesa. Ella se'n va anar a Xipre i ell a Tràcia.

A la deessa Afrodita normalment se la relaciona amb el mar i en les seves representacions moltes vegades l'acompanyen dofins, petxines, peixos i cignes, però els seus animals preferits eren els coloms, tant que el seu carro era tirat per aquests ocells. Una de les seves flors preferides és la rosa. Afrodita era considerada una deessa amb molta ira i també descrita com malhumorada o capritxosa.

Us deixo aquí un llistat dels personatges dels quals parlo i una petita descripció sobre ells perquè pogueu entendre més be la història:

-Cronos: fill d'Urà (el cel), al qual odiava i Gea (la terra). Rei dels titans i pare de Zeus.

-Urà: Déu primordial que personifica el cel. Fill i home de Gea.

-Gea: Va sorgir després del Caos (allò que existeix abans de tots els déus i forces). I personifica la Terra.

-Hores: Eren inicialment les tres deesses que controlaven el cicle de les estacions, el clima i la vida.

-Zeus: Déu suprem de l'Olímp. Fill de Cronos i Rea.

-Rea: Filla d'Urà i Gea. També representa la terra.

-Dione: Era una nimfa. El seu nom en grec significa "deessa".

-Hefest: Fill de Zeus i Hera. És representat com un home lleig, suat, amb la barba nuada, el pit descobert, sempre treballant en la farga. Zeus el va nomenar 'déu del foc i de la tekne', és a dir la intel·ligència manual.

-Hera: Deessa de l'Olimp, segona esposa de Zeus. Deessa del matrimoni. Es caracteritza per la fúria i l'ànsia de venjança causades per les constants infidelitats del seu marit.

-Ares: Déu de la guerra. Fill de Zeus i Hera.

-Adonis: Heroi, mortal, fill de Cínires i de Mirra.

-Cínires: Rei de Xipre, fill d'Apol·lo i de Pafos. Casat amb Cencreis.

-Mirra: Filla de Cencreis i Cínires.

-Helios: És la personificació del Sol. Fill dels titans Hiperió i Tea.

-Posidó: Déu dels oceans. Casat amb Amfítrite.

-Amfítrite: Deessa del mar tranquil.

-Eros: Déu de l'atracció sexual, l'amor i el sexe. Fill d'Afrodita i Ares.

Per més informació sobre Afrodita mireu-vos aquest slideshare:


Eva Soler
1r Batx

26 de novembre de 2013

LLATINISMES TEMPORALS


Els següents llatinismes s'utilitzen amb sentit adverbial temporal:
  • Ante meridiem: locució adverbial que significa "abans del migdia". Actualment s'utilitza per indicar les hores que van des de la mitjanit fins a al migdia. 
      ex. Heu de lliurar el treball demà ante meridiem.
  • A posteriori: amb posterioritat a l’experiència, basant-se en els fets observats. 
       ex. A posteriori m'he adonat que el batxillerat no és tan difícil.
  • A priori: amb anterioritat a l'experiència, sense poder-se basar en els fets. 
       ex. A priori pensava que el          batxillerat em resultaria molt        difícil.
  • Hic et nunc: actualment aquest llatinisme significa “aquí i ara”.  
       ex. Hauríem de debatre les normes de funcionament de
            l'institut hic et nunc.
  • In extremis:  significa "en l’últim moment". 
       ex. Van marcar l’últim gol in extremis.
  • In fraganti: significa "trobar a algú fent una acció d’amagat".
       ex. La veïna de dalt va sorprendre els lladres in fraganti.
  • Ipso facto: significa "immediatament". 
ex. L’Anna va xocar amb el cotxe i els policies van arribar ipso facto.
  • Post meridiem: locució adverbial que significa “després del migdia”, s’utlitza per indicar les hores del dia que van del migdia fins a la mitjanit.  
       ex. La seva baralla es va acabar post meridiem.
  • Sine die: en el català significa “sense data”. 
       ex. La celebració del judici serà sine die.
  • Suo tempore: en català significa “al seu temps o en el moment oportú”. 
       ex. Tothom es treu el carnet de cotxe  suo tempore.

Aida Oriol
1r Batx

25 de novembre de 2013

El NAIXEMENT DEL MINOTAURE

Molts cops s'explica la llegenda del minotaure, en la qual Teseu mata aquest animal mitològic que es trobava tancat en un laberint i aconsegueix escapar mitjançant un fil amb el qual troba la sortida, on l'esperava la seva estimada.
El que molts cops no s'explica però és: D'on surt aquest minotaure?

Per entendre-ho bé anirem al principi de tot.
Europa, que era filla d'un rei fenici, estava un dia jugant a la platja amb les seves amigues  quan de cop va apareix un majestuós toro, que en realitat era Zeus convertit. Aquest estava enamorat d'Europa així que va aprofitar que ella pugés a la seva espatlla i, quan aquesta ho va fer, se la va emportar a les profunditats del mar. Allà la va prendre, d'aquí van néixer tres fills Minos, Sarpèdon i Radamantis.

Zeus emportant-se  Europa al fons del mar

Al cap d'un temps Zeus va abandonar a Europa però la va casar amb Asterió, que era rei de Creta. Aquest va adoptar els nens i els va criar com si fossin fills seus.  Quan aquest va morir els fills van barallar-se se per quedar-se el poder de Creta. Minos, va dir que els déus li donarien suport i que per tant, li pertany el poder. Va demanar a Posidó que fes sortir del mar un toro i que ell el sacrificaria en el seu honor. I així ho va fer, del mar en va sortir un toro majestuós, en veure'l Minos va ser incapaç de matar-lo, i el va camuflar entre el seu remat i en va sacrificar un altre i va aconseguir el poder.
Posidó va assabentar-se'n i va fer que la dona de Minos, Pàsife, s'enamorés bojament del brau. 
Pasifè molt enamorada volia unir-se amb el toro, i per això va demanar ajuda a un inventor refugiat a la seva cort, Dèdal. Aquest va inventar una vaca de fusta coberta amb pell de vaca en la qual Pàsife va poder-s'hi posar a dins i així aparellar-se amb el brau. 
Pasifè entrant dins la vaca falsa

Després d'aquesta unió va néixer Asterió, una criatura amb cos d'home i cap de brau, també anomenada Minotaure

A continuació teniu la llegenda del minotaure:



Meritxell Masnou 
1r Batx

22 de novembre de 2013

ELS AQÜEDUCTES


Els aqüeductes (aquaeductus) són una de les obres arquitectòniques i d'enginyera més importants que es conserven de l'antiguitat. Era un conducte artificial que permetia transportar l'aigua en gran quantitat des de la seva font fins a la ciutat a través de recs de superfície, galeries subterrànies i ponts d'arcs aeris. 

Circuit de l'aigua



Els aqüeductes aprofiten la inclinació suau del terreny per tal que l'aigua simplement flueixi en el sentit desitjat. Un aqüeducte comença en un sistema de captació d'aigua. L'aigua passava de forma controlada als canals des d'un depòsit anomenat caput aquae, també conegut com acue. S'utilitzaven tant canals oberts (riui) com canals coberts amb tubs de plom (fistulae) o de ceràmica (tubuli fictiles) que formaves com teules (tègules). En arribar a la ciutat anava a parar a una torre d'aigua (castellum aquae), on l'aigua es filtrava d'impureses i des d'on es distribuïa en tres receptacles: un per a les fonts públiques, un altre per les termes i un tercer per a les cases privades. 


Construcció



A sota hi ha uns pilars que sobresurten de terra i a partir d'aquí es van succeint nivells o pisos. Sempre que era possible, el canal transcorria sobre el sòl recolzat en un mur (substructio). Si el terreny s’elevava, el canal quedava soterrat (riuus subterraneus) i formava una galeria subterrània (specus), excavada directament en la roca o construïda en un solc. Aquests canals subterranis estaven comunicats amb la superfície mitjançant els pous (putei) que estaven col·locats cada certa distància. També, si s’havia de vèncer una forta depressió o desnivell, es recorria a la construcció d’arcs (arcuationes) que sostenien el canal i el mantenien al nivell adequat.

Hi havia llocs on el cabal d’aigua variava segons l’estació de l’any, així que el que feien era construir un embassament de retenció d’aigua que permetia conservar-la en molt bones condicions en èpoques de sequera 


                                          Aqüeducte de Segòvia



     
                                                             
                                       Aqüeducte de les Ferreres (Tarragona)


                               

Lioba Sallés Graus

4t ESO

21 de novembre de 2013

VENUS, EL SEU NAIXEMENT I LA SEVA VIDA

Venus és la deessa de la sexualitat, de la bellesa i de l’amor, el que seria Afrodita pels grecs, i simbolitza els principis universals de la fertilitat i de la vida. Els seus atributs són la petxina i la poma. D’altra banda, els seus animals són el colom i el dofí. Com a plantes té la rosa i la murta. Del seu naixement existeixen dues versions. 
La primera llegenda sobre el naixement explica que durant un matí de primavera, una gran petxina va aparèixer a les aigües del mediterrani. Aquesta va xocar contra les costes de Xipre i es va obrir. Al seu interior hi havia Venus, una bonica deessa, que posseïa tots els encants possibles. Un cop va sortir de la petxina va ser portada a l’Olimp.
La segona versió explica que Venus va néixer quan Saturn li va tallar en el seu propi pare, Urà, els genitals després de destronar-lo. La sang que va perdre en aquell moment, li va caure sobre el mar i en barrejar-se amb l’escuma va néixer la deessa.


                                                     El neixament Venus, de Botticelli

Venus tenia un cinturó màgic que feia que tots els déus de l’Olimp volguessin fer-la esposa seva, per això Júpiter va obligar que Venus es casés amb Hefest (o Vulcà), el guerrer que acabava d’inventar el raig. Amb aquest llamp el senyor de l'Olimp havia pogut vèncer els gegants i amb el matrimoni va trobar la manera d'agrair el seu treball a Vulcà i d'aturar els estralls que la seva filla estava fent entre els déus. No obstant, la deessa no es va conformar amb el matrimoni i a més, el seu marit era coix i brut. Per tot això, Venus va córrer cap als braços de Mart, als de Mercuri i als de Posidó.

                                            
                                                     El judici de Paris, Peter Paul Rubens

Venus està present en molts episodis de la mitologia, però potser el més conegut és el del "judici de Paris", també conegut com "la poma de la discòrdia". Durant el casament de la deessa Tetis amb el mortal Peleu. A la cerimònia van ser convidats tots els déus i mortals , però es van oblidar de convidar Èride, deessa de la discòrdia. Aquesta va preparar una venjança terrible per crear la discòrdia entre els convidats. Èride va anar a la festa amb una poma d'or amb la inscripció: "per a la més bella" i la va llançar entre Minerva, Venus i Juno. Les tres es van posar a discutir perquè pensaven que la poma era per a ella, ja que es tenia per la més bella. Júpiter, cansat de la disputa, va ordenar que Paris, un dels mortals, decidís per qui havia de ser la poma. Les deesses van tractar d'aconseguir el seu favor, Minerva el va assegurar la victòria en tots els seus combats, Juno li va prometre govern en tota Àsia i Venus li va prometre l'amor de la dona més bella sobre la terra, Helena. Paris va donar la poma a Venus i així va començar la guerra de Troia, però aquesta és una altra història. Així mateix, és la mare del déu de l'amor: Cupido. 

Hem arribat a la conclusió que les dues versions del naixement ens mostren maneres diferents d’interpretar a l’amor, la primera versió ens indica un amor que sorgeix espontàniament, sense res que ho provoqui, com ànimes destinades o la més vulgar mitja taronja. També es pot interpretar que l’amor és idealitzat i pur, és tot sentiment i tot és perfecte. En canvi, la segona versió és el símbol de la sexualitat, que ens indica que en l’amor no només hi ha sentiment sinó que també hi ha l’atracció, el plaer, coses que poden ser tabú però que de fet juguen un gran paper en l’amor, ja que l’atracció i el plaer sexual ens ajuden a distingir l’amor de l’amistat.



Lioba Sallés Graus
Míriam El Mouhadab Carbonell
4t ESO

20 de novembre de 2013

L'ESPORT A GRÈCIA I ROMA


L’esport actual deu molt a les excavacions fetes i que van trobar restes del S.XIX a Olimpia, Delfos i Delos que confirmaven que els grecs practicaven l’esport i que demostraven que aquests esports s’havien extingit.
Aquest passat esportiu ha quedat oblidat però en realitat és l’arrel de l’esport actual. Aquí es reflecteixen algunes imatges del que era l’esport a l’Antiga Grècia: 
                                               Personatges grecs corrent.
Els déus i els herois eren el model de l’esportista. Un exemple és Aquil·les, heroi de Troia, a qui l'Oracle diu:  "si vas a la guerra, vas a la lluita i moriràs i si et quedes a casa tindràs una vida llarga i infeliç". I Aquil·les tria lluitar i morir.
L’atleta clàssic competia sempre despullat. Amb la suor de la pràctica esportiva se la treia de la pell amb l’estrígil, una eina de bronze.


Les grans competicions:

El premi d’aquestes competicions solia ser una corona de llorer i una quantitat bastant elevada d’àmfores amb el nom del guanyador de la competició.

El ludi circenses:

Els Romans fan transportar l’esport a l’esport espectacle en el qual es reunien milers d’espectadors durant competicions que podien durar molts die. Un dels esports més famós, més seguit per els espectadors era la cursa de quadrigues que a Grècia es feia a l’hipòdrom i a Roma al circ, i la gent era fan d’un equip i el seguia a tot arreu.

l'esport de quadrigues amb els cavalls
                              L'esport de quadrigues amb cavalls.
També feien els jocsolímpics que  van ser prohibits per l’emperador Teodosi i que a l’any 1896 es van recuperar gràcies a un francès. 

Tots aquests esports es veuen molt bé a la pel·lícula d’Asterix als jocs olímpics. 

En aquest vídeo hi teniu tota la informació explicada per un arqueòleg. M'ha ajudat molt a fer aquest apartat. 


Cèlia Macià 
1r batx

19 de novembre de 2013

EL RAPTE D'EUROPA

El rapte d'Europa


A la càlida ciutat de Tir regnava Agenor, un rei casat amb una ninfa amb la qual tenia cinc fills i una única filla, Europa. Europa tenia el rostre més delicat que es pot imaginar, un somriure lluminós i una mirada molt dolça i suau. El seu pare sabia que una dona com ella, podria tornar bojos d’amor els homes i, per això, no deixava que sortís sola, només acompanyada dels seus germans o de les seves amigues. Així doncs, ningú, a part dels déus, podia veure-la. Zeus va quedar fascinat per la seva bellesa i es va acabar obsessionant amb ella.

Un dia, mentre Europa passejava vora la platja, collint flors, va veure un brau molt bonic, fort i de pelatge blanc i va decidir acostar-s'hi, encara que les seves amigues li van dir que no ho fes. El va acariciar i, seduïda per ell, va pujar-hi al damunt i, de cop i volta, el brau va sortir volant amb ella a sobre.

El brau es va endur Europa a l'illa de Creta i allà li va revelar la seva vertadera identitat. Resulta que el brau era Zeus, que havia canviat d'aspecte ja que s'havia enamorat d'ella i sabia que ella no l'acceptaria per ser qui era, el déu més important de l’Olimp. Seguidament van fer l'amor i al cap d'un temps tingueren tres fills: Minos, Radamantis i Sarpendó. Després Zeus se'n va tornar a l'Olimp i perquè quedés constància del seu amor amb Europa, va crear una constel·lació que encara existeix.

En el següent enllaç podeu trobar el mite del Rapte d'Europa segons Ovidi:

Còmic del rapte d'Europa fet per nosaltres
Aquest mite va inspirar el nom del continent, que es pronuncia de la mateixa manera en totes les llengües i s'escriu també de manera semblant degut a petites diferències en l'ortografia de cada llengua. 

En les monedes de 2 euros gregues es pot trobar aquest dibuix en una de les cares: 


Moneda de 2 € grega



En l'actualitat també es poden trobar estàtues que representen a Europa sobre el llom del toro.


El rapte d'Europa, Torremolinos


El rapte d'Europa, Mataró, Catalunya

Genís González 
Ioana Sofrea
4t ESO

18 de novembre de 2013

EL LLATÍ DELS ANYS 50

Als anys 50 l’escola encara era dividida en sexes; trobàvem els Hermanos o escola per nois i les monges o l'escola de noies. En totes elles s'aprenien unes matèries comunes tan per nois i noies que eren bàsicament les llengües i la gimnàsia (encara que els nois tractaven més temes de força i resistència i les noies tractaven temes de flexibilitat i resistència). 
En els "Hermanos" o escoles de nois, i a les "Monges" o escoles de noies ensenyaven a cosir i a ser dones de casa.

L'escola tant de nois com de noies s’estucturava en dos nivells:

El primer nivell (dels 8-12 anys) que era de caràcter instrumental, i estava destinada a proporcionar a l'alumne el coneixament de la llengua escollida, ja fós de forma oral o escrita. Tenia una durada de 5 anys dels quals estaven dividits alhora en 2 cicles: L'elemental (coneixament bàsic de la llengua), la seva durada era 3 anys; i El superior (començaven a aprofundir en aquesta llengua) i duraven 2 anys.

El segon nivell (dels 12-15 anys) era de preparació professional per tal que l'alumnat pogués dur a terme professions de traduccions o de interprets. La seva durada era de 3 anys més.

A partir dels 15 anys els joves abandonaven els estuidis; ja que ja els havien acabat i es posaven a treballar de l'ofici que havien apres. Cal tenim en compte que molta gentreballava a fàbriques per tal de poder aportar diners a casa per poder viure un dia dia digne.

Escola dels anys 50
Els "Hermanos"; escola per nois

La llengua llatina era obligatòria a les escoles dels anys 50. En ella s'estudiava la llengua en si, començant per les coses mes senzilles com l'alfavet i acabant per coses mes complicades. El llatí s'estudiava com actualmente estudiem el català o el castellà.

Una de les coses que s'aprenia des dels primers cursos era l'orates frates que es una oració de caràcter religiós on s'explica el perquè de orar. En aquesta oració es fa esment de Jehova (nom que donen els Deus en algunes versions de la "Bíblia"), Moisès i Aaron (dos germans que apareixen a la Bíblia).

Libre "la lengua latina" segundo curso
De F.San
tos Coco

Llibre "Elementos de la gramática latina"
D'Agus
tín Blàzquez

La versió original de l'"Orate fratres":


Fratres
suscepit fratres
fratres orate pro nobis
benedicite maledicentibus vobis orate pro calumniantibus vo
orate autem ut non fiat fuga vestra hieme vel sabbat
videte vigilate et orate nescitis enim quando tempus si
et ait illis quid dormitis surgite orate ne intretis in temptatione
et cum pervenisset ad locum dixit illis orate ne intretis in temptatione
vigilate et orate ut non intretis in temptationem spiritus quidem promptus caro vero infirm
vigilate et orate ut non intretis in temptationem spiritus quidem promptus est caro autem infirm
orate Dominum et desinant tonitrua Dei et grando ut dimittam vos et nequaquam hic ultra maneati
confitemini ergo alterutrum peccata vestra et orate pro invicem ut salvemini multum enim valet deprecatio iusti adsidu
ego autem dico vobis diligite inimicos vestros benefacite his qui oderunt vos et orate pro persequentibus et calumniantibus vo
et quaerite pacem civitatis ad quam transmigrare vos feci et orate pro ea ad Dominum quia in pace illius erit pax vobi
vocavit autem Pharao Mosen et Aaron et dixit orate Dominum ut auferat ranas a me et a populo meo et dimittam populum ut sacrificet Domin
vade et congrega omnes Iudaeos quos in Susis reppereris et orate pro me non comedatis et non bibatis tribus diebus ac noctibus et ego cum ancillulis meis similiter ieiunabo et tunc ingrediar ad regem contra legem faciens invocata tradensque me morti et pericul
ite et orate Dominum pro me et pro reliquiis Israhel et Iuda super universis sermonibus libri istius qui reppertus est magnus enim furor Domini stillavit super nos eo quod non custodierint patres nostri verba Domini ut facerent omnia quae scripta sunt in isto volumin



Traduït a l'espanyol seria:

"Hermano
emprendió
Hermanos, orad también por nosotros
bendecid a los que os maldicen y orad por los que os maltratan
Orad, pues, que vuestra huida no sea en invierno ni en sábado
Mirad y velad, porque no sabéis cuándo será el tiempo
Y les dijo: --¿Por qué dormís? Levantaos y orad, para que no entréis en tentación
Cuando llegó al lugar, les dijo: --Orad que no entréis en tentación
Velad y orad, para que no entréis en tentación. El espíritu a la verdad está dispuesto, pero la carne es débil
Rogad a Jehovah para que cesen los truenos de Dios y el granizo, y yo os dejaré ir, y vosotros no os detendréis más
Por tanto, confesaos unos a otros vuestros pecados, y orad unos por otros de manera que seáis sanados. La ferviente oración del justo, obrando eficazmente, puede mucho
Pero yo os digo: Amad a vuestros enemigos, y orad por los que os persiguen
Procurad el bienestar de la ciudad a la cual os hice llevar cautivos. Rogad por ella a Jehovah, porque en su bienestar tendréis vosotros bienestar.
Entonces el faraón llamó a Moisés y a Aarón, y les dijo: --Rogad a Jehovah para que quite las ranas de mí y de mi pueblo, y dejaré ir al pueblo para que ofrezca sacrificios a Jehovah
"Ve, reúne a todos los judíos que se hallan en Susa, y ayunad por mí. No comáis ni bebáis en tres días, ni de noche ni de día. Yo también ayunaré con mis damas e iré así al rey, aunque no sea conforme a la ley; y si perezco, que perezca.
--Id y consultad a Jehovah por mí y por los sobrevivientes de Israel y de Judá, respecto a las palabras del libro que ha sido hallado. Porque grande es la ira de Jehovah que ha sido derramada sobre nosotros, por cuanto nuestros padres no guardaron el mandamiento de Jehovah de hacer conforme a todo lo que está escrito en este libro."

Com a curiositat dir que en el programa de tv3; "el forester" en l'episodi de Tortellà, l'alcalde Joaquim Pagès fa esment de l'"Orate Frates" i de l'escola dels anys 50. 
(A partir del minut 15:24)


Episodi del Forester a Tortellà

Alba Sabadell
1r batx