21 de juny de 2013

VIL·LA ROMANA DE CAN TERRÉS

Com tots els garriguencs sabem, al sud del casc urbà de la nostra població ens trobem amb la famosa Vil·la Romana de Can Terrés, considerat una de les parts més destacables del nostre municipi, La Garriga

La Vil·la Romana de Can Terrés va ser construïda pels voltants del segle I a.C i ocupa aproximadament uns 200 metres quadrats en total.

Aquesta vil·la constava d'unes sis estances principals:
  • Apodyterium (vestidor): L'Apodyterium era el vestuari que hi havia tant a les termes com en espectacles públics. Aquest sovint estava situat molt a prop de l'entrada principal, i normalment sempre estava decorat amb una sèrie de mosaics.  
    La sala de l'apodyterium únicament constava d'uns bancs arrambats a la paret i una mena de prestatgeries per que els romans poguessin deixar les seves pertinences. Com que l'apodyterium no tenia cap mena de porta solien haver-hi molts robatoris així que el que feien els romans era portar-se el seu propi esclau de casa o bé, les termes els oferien el servei de "llogar" un esclau.


  • Tepidarium (sala temperada): Segons es coneix, aquesta sala en moltes termes estava situada de forma central en les termes, i com bé diu el seu nom, és la sala de bany temperada. Era en aquesta sala on els romans que anaven a les termes s'agrupaven abans de dirigir-se cap a les sales de banys calents o bé a les sales de banys freds. Al igual que l'apodyterium aquesta sala era adornada amb una sèrie de mosaics i marbres.
  • Caldarium: Aquesta sala era la més calenta que hi havia en les termes, ja que era escalfada per un sistema d'escalfament subterrani anomenat hipocaust, que feia que la sala estigués completament plena de vapor. Bàsicament aquest espai constava d'una piscina càlida i en algunes ocasions es podia trobar que també disposessin de un laconium, que era una àrea seca en la que els visitants podien induir la suor. Per altra banda, els romans durant la seva estança en aquesta sala utilitzaven oli d'oliva i se l'escampaven per tot el cos.
  • Sudatorium (sauna): El sudatorium és la sala que normalment es trobava prop de la sala caldarium, i sovint es tractava d'una sala circular on hi havia calor humida.

  • Frigidarium (piscina d'aigua freda): Com indica el seu nom ésla sala on la gent prenia els banys freds, per tant hi havia una mena de piscina en la que els romans es podien ficar fins l'altura de l'espatlla. Aquesta sala existia pel fet que després d'obrir els porus als romans amb les sales de banys calents, poder així tancar-los. Per tant era com l'última part del recorregut de les termes.
           
  • Fornax (forn): Aquesta sala, coneguda com hipocaust, és una petita sala en la qual es trobaven les instal·lacions de la calefacció subterrània.


La Vil·la Romana és un dels jaciments més representatius del procés de romanització a Catalunya i és considerada un magnífic exponent del poblament romà  d'aleshores. 

Gràcies als estudis realitzats sobre aquesta vil·la s'ha pogut saber que els materials que hi ha són d'aproximadament els segles entre IV i V.

Aprofitant que hem fet aquesta entrada sobre la Vil·la Romana de Can Terrés, ho podem relacionar amb el nom del nostre institut, ja que es diu Vil·la Romana. Li van posar aquest nom degut a la proximitat a la Vil·la de Can Terrés, tenint en compte que estan relativament pròxims. 

Cap al 9 d'abril del 2001, la Vil·la de Can Terrés va ser declarada Bé d'interès cultural  i és considerada un dels assentaments d'època romana més destacables del patrimoni cultural català.

Irene Sánchez
Paula Campelo
Carla Espinosa
4t ESO

PASQUINO

Pasquino és la més famosa de les estàtues parlants de Roma. Una estàtua parlant és aquella que a l'antiguitat ha servit per donar-li veu al poble que no podía manifestar-se d'una altra manera. Va ser trobada al segle XVI, durant unes excavacions de Roma, fins que al 1501 va ser col·locada al seu lloc actual, a la Piazza di Pasquino, no gaire lluny de Piazza Navona.  Mai s'ha sabut a qui representava, encara que hi han hagut moltes deduccions, per exemple, alguns apunten que representava Menelau. Uns altres estudiosos apunten que representava Aiax sostenint el cos d'Aquil·les, o també podria ser Hèrcules lluitant contra els centaures. 


Un cardenal de la Cúria Romana va ordenar col·locar-la en un pilar perquè allà fossin penjats anònims, especialment en contra dels personatges importants , especialment contra els Papes. Per tant, als peus d'aquesta estàtua i al coll, s'enganxaven fulls sobretot amb contingut satíric, alguns en vers. Hi anaven per les nits i ho feien mantenint l'anonimat, perquè al matí no fossin detinguts, encara que en aquell temps va rodar més d'un cap per aquest "acte de delinqüència". Fins i tot es va arribar a posar un exercit per impedir que es pengessin missatges, però el poble, que necessitava que alguna cosa sigui expressada per ells, van buscar unes altres figures amb la mateixa utilitat.

A continuació hi han unes fotografies d'alguns papers enganxats a l'estàtua:




Segons la tradició, el nom de Pasquino se li va donar pel fet que aquest era un personatge del barri, pot ser un barber, un forner... especialment reconegut pels seus versos satírics. Encara que sobre el seu nom hi han moltes hipòtesis, les quals la majoria són d'origen llegendari. Segons altres persones apunten que es tractava d'un mestre de gramàtica llatina, que exercia la seva docència a la mateixa plaça. Diuen que un dia els seus alumnes van veure el parentesc entre el mestre i l'estàtua.

Una altra versió apunta que el seu nom podria estar relacionat amb el d'un protagonista d'una de les narracions del Decamerón de Boccaccio, mort a causa d'un enverinament per sàlvia (herba coneguda per les seves propietats curatives).
Aquí us deixo una imatge de l'estàtua Pasquino.




I vosaltres, què posaríeu si tinguéssiu l'oportunitat de posar a una estàtua el que vosaltres volguéssiu? Creieu que hi haurien d'haver més estàtues d'aquesta mena?

Irene Sànchez
4t ESO

20 de juny de 2013

EL ROBATORI DEL FOC

Un temps després que Prometeu va ensenyar-li als humans que havien d'oferir una part de la carn obtinguda als déus, aquests van matar un bou però no aconseguien posar-se d'acord en quina part havien de donar-li als déus. L'enginyós Prometeu va embolicar la carn en la pell del bou i els ossos en el seu greix. Zeus va escollir el greix amb els ossos ocults, i es va irritar tant al davant d'aquell engany que es va negar a donar-li foc als humans. 
En aquest moment, Prometeu va posar de part dels humans i va robar el foc del cel per portar-lo a la Terra i així la gent pogués cuinar i escalfar les seves vivendes. 
Prometeu amb el foc robat
Com a càstig per robar-li el foc als déus, Zeus va encadenar Prometeu a una roca situada en la frontera entre la Terra i el Caos. Allí va ser condemnat a patir que un àguila li mengés el fetge, que tornaria a créixer eternament, i així que la seva tortura no tingués final. Zeus va ordenar que romangués allà fins que una altra criatura s'oferís per ocupar el seu lloc.
Després de milers d'anys, un centaure anomenat Quiró es va oferir per ocupar el lloc de Prometeu. Quan va arribar a la roca. Zeus va convertir Quiró en una constel·lació d'estrelles i l'heroi grec Hèracles va matar l'àguila. És així com va acabar el patiment de Prometeu. 

L'àguila menjant-li el fetge a Prometeu
Martina Maldonado
4t ESO

19 de juny de 2013

LA MÀSCARA A L'ANTIGA ROMA

Les màscares, un element tant significatiu en el món actual, situen el seu orígen a Roma i Grècia. A Roma, l'ús de la màscara va començar a evolucionar quan la portaven actors en les festes fúnebres, perquè es reconegués i recordés el rostre del difunt. A partir d'aquesta ocupació per part d'actors, la careta ràpidament va ser utilitzada per a diferents finalitats. Van començar a usar-la els actors per representar fidelment en les seves obres els rostres dels personatges històrics que estaven interpretant. Ràpidament, es va adoptar el seu ús a les festes saturnals a Roma, i les hi va començar a usar amb caràcter festiu, donant origen a la utilització en el que avui és el nostre carnestoltes. Amb aquestes caretes es van començar a realitzar escenes còmiques dels ritus sagrats. Van anar evolucionant i canviant els seus usos, fins a l'actualitat, en què és freqüent solament en les "carnestoltades".

Els etnòlegs, d'altra banda, situen el naixement de la màscara en el moment en què es produeix la autoconsciència, que és la consciència d'un mateix. El seu ús es remunta a la més llunyana antiguitat trobant-se entre els egipcis, grecs i romans. Els grecs les empraven a les festes dels déus; els romans, com és esmentat anteriorment, durant les lupercàlies i les saturnàlies i, a més a més, en les representacions escèniques.

Aquest element, únicament inutilitzat pels mims en l'antiga Roma (fent referència a les actuacions teatrals), era imprescindible. Entre els grecs i romans, les màscares eren una espècie de casc que cobria enterament el cap i a més de les faccions del rostre, tenia pèl, orelles i barba, havent estat els grecs els primers a usar-les en els seus teatres a fi que els actors poguessin assemblar-se físicament al personatge que representaven. 

Avui en dia, en canvi, la màscara ja no és un element necessàri a l'hora de representar escenes teatrals ja que se li dóna una major importància a l'expressivitat i la gesticulació a l'hora d'actuar. La caracterització dels actors d'avui en dia, com la roba, perruques o maquillatge, serien els equivalents a la màscara que utilitzaven els autors romans.












Aquesta és la imatge d'una màscara romana antiga.

Paula Cros

D'ACORD, NOMÉS HI HA INFERN, I SI EM MORO, CAP A ON TIRO?

Quan els grecs i els romans morien només tenien una opció, l'infern. 
Però no era un infern com el que nosaltres ens imaginem, tenia el seu cantó bo i "su lado oscuro" estava ordenat. 

persusasiu eh... 

Principalment vas a parar a la vora d'un riu, que es deia Aqueront on t'hi trobaves un home amb una barca que es deiu Caront. Aquest home cobra un òbol, que és una moneda de plata. Tots els qui no poden pagar aquesta moneda es queden vagant per la vora del riu per tota l'eternitat. 

Jo tinc aquesta moneda i puc pagar a Caront perquè em passi a l'altre costat, pel camí vaig veient les ànimes perdudes dins l'aigua i no és gaire agradable... 



Caront amb la seva barca

Ara toca decidir si he sigut bona o no, però això no ho decideixo jo evidentment, això ho decideix Minos (rei de Creta) i Èac (rei d'Egina) tot un honor.
Bé, després d'uns moments meditant decideixen que he sigut bona :)
I això em porta als Camps Elisis! Un paradís, tot molt ben cuidat. Allà em puc trobar amb els herois guerrers i els homes victoriosos que viuen benauradament. 

Però com tot, els Camps Elisis tenen normes (que varien segons l'escriptor que en parli) en el cas de Píndar, que era un escriptor grec molt important que va viure a l'any 518a.C, Cronos diu: 

"Y aquellos que mantengan tres veces su juramento,
Manteniendo sus almas limpias y puras,
Jamás dejarán que sus corazones
sean manchados por el mal y la injusticia y, la venalidad brutal.
Ellos serán dirigidos por Zeus hasta el final:
 Al palacio de Cronos."

I així em trobo aquí, als camps Elisis, unes vacances ben merescudes. 

Camps Elisis


Mariona Lucas
4t ESO

18 de juny de 2013

CONVERSES LITERÀRIES

Amb motiu del temari del tercer trimestre, els alumnes de 1r de batxillerat hem realitzat una sèrie de diàlegs entre autors i personatges per tal de tractar grans temes de la literatura llatina com Horaci, Virgili i Ovidi.
Així doncs, per tal d'estudiar i de tenir present què signifiquen, quin tipus de composició han realitzat o com han influenciat la nostra història i les bases de la nostra literatura vam gravar una sèrie de vídeos en què, mitjançant una petita "història", es pretenia treure temes a discussió per endinsar-nos en les obres.

En primer lloc ens trobem dins de la història d'una noia que cita l'obra d'Ovidi d'una forma subtil ja que representa que necessita enviar una carta al seu estimat.
En segon lloc, ens trobem amb la senzilla però molt interessant història d'una noia anomenada Júlia que té el plaer de conèixer un home misteriós que resulta ser Virgili.
En tercer i últim lloc, ens trobem amb la fantàstica representació de tres alumnes que caracteritzen a Garcilaso de la Vega, Horaci i Safo de Lesbos. Aquí tots tres discuteixen sobre la seva història, vida i obra. 
Activitat proposada a partir de la idea de Iolanda Traver a "Converses literàries anacròniques", publicada a l'ARC (Aplicació de Recursos al currículum).

Àlex Alemán
1r Batx

LA PESCA A L'IMPERI ROMÀ

Alguna vegada heu sentit a parlar de la pesca dels romans? Heu llegit mai algun text on es parli dels peixos en relació els romans? Doncs jo no fa gaire vaig llegir una conte d'un peix que vivia a l'època romana i vaig pensar de fer una entrada sobre la pesca en aquella època.

Mosaic d'un home romà pescant
La importància de la pesca es va incrementar durant l'Imperi Romà. Marc Terenci Varró, un polígraf, escriptor, militar i magistrat romà, ens explica com la cria dels peixos donava molts beneficis a les persones que decidien construir vivers. La tècnica es basava en desviar aigua del mar per alimentar els rierols privats o els estancs. 
Marc Terenci Varró (portada d'un llibre)

Plini el Vell, un escriptor de l'època, també ens parla d'aquesta activitat. Ens explica com a la costa meridional de la Península Ibèrica, especialment a Carteia (Cadis), s'excavaven vivers a la roca natural per mantenir els peixos vius i controlar les seves cries. La pesca tenia fins a tal punt d'importància que fins i tot el famós historiador romà ens diu que a la mort de Luci Licini Lucul·le, un criador napolità, els seus vivers es cotitzaven a quatre milions de sestercis. 

Restes d'un viver romà de la Illeta, Alacant

Hi ha informació sobre l'activitat pesquera a Sicília, on Plini el Vell ens parla sobre l'obtenció del coral a les illes Eolias i Drapanum; Plutarc de Queronea menciona les seves famoses anguiles; Marcial, Quintilià o Macrobi expliquen coses sobre les seves llamprees (un tipus de peixos molt primitius) i Juvenal del moll, que es pescava entre les roques i es venia als mercats de Roma a un preu molt elevat, un sesterci de lliure. 



Aquí us deixo on enllaç on hi surt una notícia del diari El País sobre unes restes d'una fàbrica de xarxes de pesca. 

Mireia Linares
4t ESO 

PANDORA I LA SEVA CAIXA

Segons el mite, Pandora va ser la primera dona com Eva, en la religió cristiana, en la mitologia grega Pandora  va ser una deessa creada per Hefest (déu del foc i del modelatge) Pandora va ser modelada a forma dels immortals amb l'ajuda de Pal·las Atena (deessa de la saviesa).

Tot aquest mite comença quan Prometeu roba el foc sagrat a Zeus, Zeus com a venjança demana als altres deus que modelin una dona amb la que cap home es pugui resistir-se a ella.

Prometeu amb el foc prohibit
Cada déu al ser formada li va atorgar un qualitat com la bellesa, la gràcia, la persuasió i l'habilitat de les manualitats, entre altres. En canvi Hermes (el déu missatger) li va atorgar en el seu cor la mentida.

La caixa de Pandora
Pandora no tenia constància del gerro que tenia tots els mals del món. Encara que li van aconsellar que no havia d'obrir la caixa, ella encara que la va obrir i va deixar que tots els mals inundessin tot el món. D'aquí prové la dita "obrir la caixa de Pandora". Representen a Pandora com la perdició de la humanitat com Eva.

També hi ha altres maneres d'explicar la història, on explica que Zeus el déu dels déus li va lliurar la gerra que contenia tots els béns que serien regalats a Epimeteu que en aquells moments es casava. Pandora va obrir la gerra i els béns es van alliberar i van arribar fins l'Olimp, i van arribar tots els mals als homes de la terra.
Pandora i la seva curiositat
Pandora va tancar la caixa ràpidament i va impedir que sortís l'esperança i va explicar a tots els homes que si necessitaven ajuda amb l'esperança que demanessin ajuda. 
Pandora, amb la seva caixa        


Què en penseu del que va fer Pandora, haguessis fet el mateix per la curiositat o no t'hagués molestat?

Adrià Sánchez 
4t ESO

17 de juny de 2013

EL DIA D'UN ROMÀ

La jornada d'un romà depenia, de la seva posició i ocupació, i variava molt segons les persones i el dia en particular. Per fer aquesta entrada jo m'he centrat en la vida d'un ciutadà romà de classe alta.

El ciutadà romà de bona posició s'aixecava ben d'hora al matí, abans de sortir el sol. Havia d'aprofitar al màxim la llum natural. Després d'un esmorzar que estava compost de pa sec o mullat en vi, dedicava algun temps a casa als assumptes privats. 


Ciceró i Plini el Vell consideraven aquestes hores al matí les millors per a la seva activitat literària. Horaci parla fins i tot d'advocats que donaven consells gratuïts a les tres del matí.

Després d'ocupar-se dels assumptes privats anaven a la sala principal de la casa (atrium) per fer la salutatio matutina que era el moment en que els seus clients anaven a presentar-li els seus respectes o a demanar-li ajuda a vegades només hi anaven per desitjar-li un bon dia.


Tot això es podia saltar en cas de que el romà estigués convidat a altres compromisos com una boda i molts altres actes que tinguessin lloc durant el matí.

Després d'aquestes hores, l'home es dirigia al Fòrum, acompanyat pels seus clients i portat en una llitera, amb el seu nomenclatur (una mena de secretari) al costat. Amb la tercera hora del dia començaven els assumptes en els tribunals o el Senat, que podien continuar fins a la nou o deu hores. Les reunions del Senat acabaven a la posta del sol.

Excepte en ocasions especials, a les onze del matí tots els assumptes estaven conclosos, i a aquesta hora es dinava. Un cop acabat el dinar es feia la migdiada que acostumava a durar entre una o dues hores. 


Durant els dies de festa no hi havia ni sessions de tribunal ni reunions del senat. Ja que durant aquestes hores anaven al teatre o al circ.

Després de la migdiada el romà es disposava per als seus exercicis atlètics diaris i per al bany, al Camp de Mart, al riu Tíber o en algun establiment de banys públics on calia pagar una entrada. Els més rics ho feien a les seves les seves pròpies cases.


Després del bany, venia la relaxació o una passejada pels edificis públics per xerrar amb els amics, per escoltar les últimes notícies o consultar als socis en els negocis, igual que ara fa la gent als bars.

Finalment arribava el millor moment del dia per els romans, el sopar, es celebrava a la seva pròpia casa o a casa d'algun amic, es realitzava amb la família i normalment constava de: enciam, ous durs, llenties amb porc assecat  i algunes verdures crues. 


En acabar la família se n'anava a dormir, mentre que els esclaus seguien treballant per abans d'anar a dormir deixar-ho tot a punt per començar la jornada al dia següent.

Martí Vilalta
4t ESO

ELS RITUALS FUNERARIS DE L'ANTIGA ROMA

Totes aquestes preguntes què ens fem nosaltres com ara: què hi ha després de la mort? Existeix la reencarnació? De vegades donem el nostre punt de vista, altres recorrem a la religió per contestar-les...
Però... i els romans? Què feien els romans quan es moria algú? Devien pensar com nosaltres? 

El punt de vista dels romans sobre "el més enllà" explica la importància que concedien als enterraments cerimonials. Pensaven que l'ànima només podia descansar quan el cos ja era mort. 
Assistents a un funeral 
La inhumació era la forma tradicional que tenien els romans de desfer-se dels morts, encara que se sap que la incineració era una pràctica molt extensa, probablement per motius d'higiene. Encara que duguessin a terme la cremació del mort, sempre reservaven part de les restes, com per exemple, un dit.

Tombes de Pompeia 
Les lleis de les Dotze Taules, prohibien la sepultura i fins i tot la incineració dins les muralles de la ciutat. Pels més pobres, els llocs de cremació es trobaven en camps, i els més rics feien les seves tombes tan visibles com poguessin permetre's-ho. 

Al·legoria de les Dotze Taules a un llibre de dret del s. XVI
En la època d'August, els romans van començar a construir altres estructures funeràries, destinades a guardar un gran nombre d'urnes amb les restes dels difunts. Eren construccions rectangulars amb un gran nombre d'espais en forma horitzontal o vertical. Com que s'assemblaven als colomars, s'anomenen "columbaris". 
Columbari
Aquí us deixo dos vídeos. 
El primer és un vídeo casolà on se'ns mostra un cementiri romà.  
El segon són els columbaris que podem veure a Mèrida, extremadura. 




Mireia Linares
4t ESO

16 de juny de 2013

BONA DEA

Bona dea, a la mitologia de l'antiga Roma, era la deessa de la fertilitat, castigat i la salut. Era també coneguda com Maia, i especialment com Fatua, pel fet de ser la filla de Faune, la divinitat romana el qual té com a  equivalent grec a Pan.
Normalment sol representar-se asseguda a un tro, sostenint una cornucòpia, que és una banya de l'abundància que representa la prosperitat. El seu atribut és la serp, símbol de la curació (per aquest motiu en el seu temple es conserven serps consagrades). En aquesta imatge veiem representada a Bona dea:

Aquesta deessa també és coneguda ja que la seva imatge es podia trobar freqüentment a les monedes romanes antigues.

Bona dea era una deessa associada a la virginitat i la fertilitat femenina, és per aquest motiu que el seu culte estava reservat única i exclusivament a les dones. 

També estava associada a la curació: per això es representava amb una serp, com bé he dit abans. Molts malalts acudien al seu temple, on eren tractats, sobretot, amb herbes medicinals. Pel fet de estar associada a la curació, molta gent la invocava per demanar salut i també l'alliberament de l'esclavitud, o en el cas de les dones, demanaven fertilitat. Pel que fa el seu culte, era molt antic i tenia inclosos rituals dedicats únicament a les dones. 
Aquesta deessa era adorada a un temple a la muntanya Aventí, però els rituals secrets es practicaven a algun magistrat romà, especialment el 4 de Desembre. Aquests rituals eren dirigits a les dones del magistrat. 

A més d'estar prohibida la participació dels homes en aquests rituals, era tan estricte que tampoc es permetien les pintures o les escultures de figures d'algun home o animals mascles. Aquella habitació estava decorada amb flors. Segons la tradició, Bona dea va ser colpejada fins la mort per Faune amb una branca de murta, i és per aquest motiu que a la sala també estava exclosa la murta.


Aquest és un plànol del voltant de l'any 300, on hi està marcat el temple de la deessa (amb un punt vermell)







Irene Sànchez
4t ESO

15 de juny de 2013

L'OLIMP, LLOC DELS DÉUS

L'Olimp, conegut coma a un dels llocs més importants de la mitologia grega, aquest és important per la seva singularitat on residien els déus de la pròpia mitologia, coneguts com als déus més importants. El déu més important Zeus era el que governava l'Olimp.

L'Olimp, lloc dels déus
L'Olimp reconegut com a un país on hi residien els déus, aquest espai era on estaven situats els 14 déus més importants de la mitologia grega:
  • Zeus
Zeus déu dels déus, era conegut com al déu més fort i més carismàtic de l'Olimp. El déu del cel i del tro, els seus atributs eren el llamp, l'àliga, el toro i el roure
Zeus, amb el llamp a la mà
  • Hera
Hera deessa del matrimoni, Hera era la segona dona de Zeus amb la que va tindre cinc fills. Els seus atributs són la diadema i el ceptre.
Hera i els seus atributs
  • Ares
Ares déu de la guerra i la seva figura era rebutjada pels altres déus, fill de Zeus i de Hera. Els seus atributs són les armes, la llança i la torxa encesa.
Ares, déu de la guerra
  • Hefest
Hefest conegut com l'artesà dels déus, durant el seu treball és ajudat pels ciclops. Es diu que és el fill de Zeus i Hera. Els seus atributs són el martell i la destral.

Hefest i el seu martell
  • Hades
Hades déu dels inferns i germà de Zeus. És l'encarregat de protegir l'infern que poc després agafarà el nom com a Hades. Els seus atributs són el casc d'invisibilitat i el tron.

Hades, déu del morts
  • Posidó 
Posidó déu dels oceans i germà de Zeus. És l'encarregat de controlar tots els oceans. Posidó té com a atributs el trident i l'àncora

Posidó, déu del mar
  • Hèstia
Hèstia deessa del foc i de la llar, era una deessa verge gràcies a que Zeus li va concedir. El seu atribut és el foc de la llar


Hèstia i el foc de la llar
  • Demèter 
Demèter deessa de la fertilitat de la terra i la que vetlla per les collites. És coneguda com a a la filla de Cronos i Rea els seus atributs són el ceptre, el tron, l'espiga i la diadema.


Demèter i la seva collita
  • Apol·lo 
Apol·lo déu de la curació i l'harmonia, conegut com a la contraposició de Dionís. Els seus atributs són la lira, l'arc, les fletxes, el trípode i el sol.

Apol·lo, Rubens
  • Artemisa
Artemisa deessa de la llum pura i freda de la lluna, es la germana bessona d'Apol·lo. Els seus atributs són l'arc, les fletxes i la lluna creixent.


Artemisa, flora i fauna
  • Hermes
Hermes déu grec de la fecunditat i dels morts, conegut com a protector dels comerciants i dels pastors. Fill de Zeus i Maia, una mortal. Hermes conegut també com a missatger dels déus i els seus atributs són el casc alat, les sandàlies alades i el caduceu.


Hermes
  • Dionís
Dionís déu de la naturalesa i les flors també es conegut com el déu del vi. Els atributs de Dionís són el vi i la fulla de vi.

Dionís i els seus atributs
  • Atena
Atena deessa de la saviesa, de les arts, les artesanies i la intel·ligència, es coneguda com a una deessa amb esperit de guerra però manca del caràcter violent i irreflexiu de Ares. Els seus atributs són l'armadura, la llança i l'escut.


Atena
  • Afrodita
Afrodita deessa de la bellesa, sorgida a partir dels testicles de d'Urà i a partir d'aquí apareix Afrodita. És reconeguda com a la deessa de la bellesa i la seducció. Els seus atributs són la petxina i la poma.


 Afrodita
Aquest són el seguit de déus que estaven a l'Olimp avui en dia existeix i és una muntanya situada a Grècia. Té una altura d'un total de 2917 m.


També hi ha un total de 18 muntanyes amb el nom d'Olimp situades a  Xipre, Àsia Menor, Nova Zelanda, Tennessee, Utah i Washington i també hi ha un volcà anomenat Olimp a Mart.


Quin dels déus us agrada més? Us agradaria viure a l'Olimp?

Adrià Sánchez
4t ESO