28 de juny de 2012

ΜEΔΟΥΣΑ

Durant un temps hem estat buscant informació sobre Medusa o en grec Μέδουσα. A la clase vam fer el treball escrit junt amb una representació del nostre monstre, Medusa.

La Nerea va representar Medusa amb una nina, posant-li cucs de llaminadures al cap cosits, el resultat va ser aquest:





La Glòria va representar el cap de Medusa amb una pilota i amb un paper de dina-4 va fer la seva cara, i el resultat va ser aquest:


A més a més vam fer un treball escrit, del qual hem fet un power point que podeu veure a continuació.





Glòria Gendre
Nerea Santos
2n ESO

27 de juny de 2012

POSIDÓ, DÉU DEL MAR

Com ja sabeu en la mitologia grega hi ha tota mena de déus, nosaltres hem treball un dels més importants, Posidó:

POSIDÓ:

En la mitologia grega, Posidó  era el déu dels oceans. Malgrat ser el rei dels mars mai es trasdallava en vaixell, solia moure's amb una quàdriga impulsada per dofins. Té el seu equivalent en la mitologia romana en el déu Neptú. Els seus atributs són el cavall i el trident. També se l'anomenava Asfali.

Posidó era un fill de Cronos i Rea. En la versió més antiga, relatada per Hesíode a la Teogonia, era empassat per Cronos en néixer, però després era salvat, juntament amb els seus altres germans, per Zeus.

No obstant això, en altres versions del mite, Posidó, com el seu germà Zeus, va evitar el destí dels seus altres germans en ser salvat per la seva mare, que el va amagar en un ramat de xais simulant haver parit un poltre, que va donar a Crono perquè el devorés. 



Representació de Posidó per Angelo Bronzino

Aquí us deixem les diferents representacions que hem fet al llarg d'algunes classes de l'optativa "Cinema de Clàssics" :


























           

                                                                Enric Farrés
Pol Relloso
                                     
    Imad El Achhab 

Aquí us deixem la presentació en power-point que hem fet sobre Posidó, esperem que us agradi:






Enric Farrés

Pol Relloso
Imad El Achhab


2n ESO

26 de juny de 2012

EL MITE DEL MINOTAURE

El Minotaure és un ésser mitològic que és representat com un home amb cap de brau. S'explica a la presentació on es pot veure el mite.

El mite tracta sobre un brau que neix a l'illa de Creta i el tanquen en un laberint. Passen un seguit d'esdeveniments i ell ha de menjar-se 7 homes i 7 dones cada nou anys com a tribut d'un assassinat.

A la tercera vegada que s'ha de pagar aquest tribut, el fill del rei enemic farà un seguit de coses, que es poden veure a continuació:


Guillem Forns
2n ESO

25 de juny de 2012

MEDUSA

Els atributs de Medusa eren el cabell de serps, ullals, les mans de bronze i normalment es representa la seva decapitació. Medusa era una de les tres germanes gorgones. Ella era la més maca, per això medusa va mantenir relacions sexuals en el temple d'Atena. 

En adonar-se'n, Atena va castigar Medusa convertint-la en un monstre amb els cabells amb serps i amb la seva mirada convertia la gent en pedra. Atena, en assabentar-se que Medusa estava embarassada va enviar a Perseu perquè li tallés el cap i de la sang que va caure van sortir els seus dos fills Pegàs, Crisaor i Amfisbea.




Dana Garcia
Pol Fernández
2n ESO

22 de juny de 2012

HISTÒRIA DELS RELLOTGES DE SOL

Els rellotges de sol són instruments de control del moviment de la Terra i el Sol, en ells hi intervenen ciència (matemàtiques, física, geometria i astronomia), cultura i art, i han estat durant molt de temps l'única ajuda, l'únic punt de referència per l'evolució de tots els tipus posteriors de rellotges.

Durant centenars de milers d'anys que abasta l'evolució de l'espècie humana, l'home s'ha comportat com un simple depredador, que menjava tot el que trobava al seu entorn: fruites i llavors, arrels o el que caçava o pescava, i socialment eren petits grups que es traslladaven sovint quan començava a escassejar l'aliment a la seva zona. Aquests primitius eren bons observadors de la naturalesa i dels astres, i van començar a atribuir al Sol i a les estrelles propietats màgiques, i van aparèixer els primers instruments fets amb ossos per marcar les fases de la lluna, o indicar per on sortia i es ponia el Sol...

Amb el pas del temps va haver-hi l'anomenada "revolució neolítica", en què la forma de viure va passar de recol·lectors errants a grups grans que s'assentaven a un territori i cultivaven el seu propi aliment. D'aquí va néixer la necessitat de mesurar el temps, per afavorir les collites, i van observar les diferents posicions del Sol, que les van associar al cicle agrícola. Així, el Sol, regulador de la naturalesa i símbol de la vida, va ser objecte de culte, i va donar lloc a tradicions populars fetes fins avui dia:

- El Nadal, al solstici d'hivern (dia en que les llavors començaven a germinar) que va ser celebrat pels camperols amb focs i sacrificis per alimentar el Sol acabat de néixer.

- Les fogueres de Sant Joan, que coincideixen amb el solstici d'estiu, que festejaven el triomf i la maduresa del Sol.

Amb el pas del temps, es va associar el Sol amb tasques religioses i burocràtiques, que feia dividir el dia en parts. Primer ho van fer els Sumeris i més tard els Egipcis.

Els Egipcis, al voltant de l'any 3500 a.C., van crear obeliscs que les seves ombres indicaven el migdia, el dia més curt i el més llarg de l'any. Més tard hi van afegir més marques i ho van dividir en 10 parts, a les que hi van afegir dues més que eren quan s'alçava i es ponia el Sol. Pel matí s'orientava cap a l'est, i per la tarda a l'oest de manera que marqués les hores correctament.

Rellotge de sol dels egipcis, s. VIII aC
Van ser els grecs amb els seus coneixements de geometria els que van construir els primers rellotges de Sol, amb un pla on es projectava l'ombra d'una vareta. Sobre aquest pla, que podia ser vertical, horitzontal o inclinat, es traçaven línies que indicaven l'hora i unes altres que indicaven l'estació. 

Els antics romans, des del punt de vista científic, no hi van afegir res nou respecte la medició del temps, i van seguir utilitzant els rellotges de sol desenvolupats pels grecs. Segons l'enginer i arquitecte romà Vitruvi, es van utilitzar almenys tretze tipus diferents de rellotges de Sol. 

Amb la caiguda de l'imperi romà, els rellotges de Sol no van ser difosos per Europa fins el feudalisme. Aquests tipus de rellotges van ser utilitzats fins al segle XV, on es van desenvolupar rellotges de Sol amb hores iguals, que no calia modificar-los. 

Rellotge de Sol desenvolupat al segle XX, que marca l'hora "legal". 
I aquí us deixo amb una escena divertida de la pel·lícula Hèrcules, de Disney. 



"Eh! amigo..."

"Quieres comprar un solex?"

Nàdia Alsinet
1r Batx 

21 de juny de 2012

POSIDÓ

Posidó és considerat el déu dels mars i dels oceans i també és conegut com al déu Neptú. El seu atribut és normalment el trident, però també se'l pot reconèixer amb un pegàs blanc.Va muntat en un carro tirat per animals monstruosos. Posidó va ser el que va crear la constel·lació del dofí. 


Hi ha diversos mites sobre Posidó però nosaltres us n'explicarem només dos. Cadascuna hem fet diferents coses en aquest treball, la Susanna ha buscat el primer mite, els atributs i els noms en grec i en llatí i la Laura ha buscat el segon mite i també altres atributs.





















Laura Salcedo
Susanna Guerra
2n ESO

20 de juny de 2012

ATENA, ZEUS I AFRODITA

Dins dels deus i les divinitats de l'Olimp nosaltres n'hem escollit tres, que són: Atena, Zeus i Afrodita.


  • Atena: és la deessa de la guerra, la saviesa, la habilitat, l'estratègia, les arts i la justícia. I els seus atributs són una llança, un escut, un casc i una ègida (d'entre altres). És filla de Zeus i Metis, i el seu nom en llatí és Minerva. 
                            Estàtua de marmol grec de Fídies
  • Zeus: és el déu del cel, del tro, i és el rei del dels deus de l'Olimp. Els seus atributs són el raig, l'ègida, i l'àguila. És l'ultim fill de Crono i Rea. El seu nom en llatí és Júpiter.
                                   Bust de Zeus, còpia original 
                                   segle IV
  • Afrodita: és la deessa de l'amor i la bellesa. Els seus atributs són la petxina, la poma, el dofí i la rosa. És filla de Urà. El seu nom en llatí és Venus. 
                                    El naixement de Venus 
                                    William-Adolphe, 1897
                                    
Aquí us adjuntem el resultat del nostre treball amb un seguit de fotografies de la representació dels deus i deesses: 




En aquesta pàgina web, hi podeu trobar més informació per ampliar.

Mireia Pujol
Helena Flor de Lis
Martina Puigdomènech
2n ESO

19 de juny de 2012

DÉUS I MONSTRES: ARES, CA CÈRBER I HERMES

Com molts de vosaltres sabreu hi ha diferents déus i monstres en la mitologia grega: 


Ca cèrber era un monstre de tres caps que vigilava les portes de l'inframon. El seu treball era no deixar entrar als vius i no deixar sortir els morts. Nosaltres l'hem representat en un dibuix:




Ares era el déu de la guerra. El seu nom en llatí era Mart. Els seus atributs eren la llança, el casc, el carro i la torxa. Nosaltres hem representat aquest déu en un altre dibuix:




Hermes era el déu missatger. El seu nom en llatí era Mercuri. Els seus atributs eren les sandàlies alades, el barret d'ala ampla, una vara d'or (el caduceu), una ovella al coll i la lira i flauta. Nosaltres hem representat aquest déu amb una de les seves "sandàlies" alades.






Aquest és el nostre powerpoint sobre aquests éssers de la mitologia grega. Esperem que us agradi:




Júlia Gasull
Carla Rousset
Víctor Almazán
2n ESO

18 de juny de 2012

EL MINOTAURE

Nosaltres hem estat buscant informació sobre el mitològic Minotaure. Aquest va ser un monstre en la mitologia. Habitava en el laberint del rei Minos a Creta. Era molt perillós, ja que cada dia havia de menjar-se una persona per no passar gana. Ell tenia necessitats de bèstia i això provocava que tingués ganes de menjar-se tota la població. 


El fill del rei Minos va morir a Atenes. El rei Minos va castigar el poble a causa del disgust per la mort del seu fill. Va obligar-los a ser ells els que es lliuressin al Minotaure per ser devorats per aquest. Un dia Teseu va entrar al laberint amb la intenció de poder salvar Atenes, ja que era la seva ciutat. Amb l'espasa i el fil que Ariadna li havia donat, va conseguir el valor per entrar al laberint i desprès de matar el Minotaure amb l'espasa, poder sortir amb el fil. Així va salvar tota la població. 


Hem pogut trobar la seva història, el seu orígen, la seva manera d'actuar i com va morir. A través d'això vam poder fer un power point amb aquesta informació. A classe hem representat aquest monstre de la mitologia manualment usant les seves qualitats que el diferencien dels altres. 





En aquesta foto està representat el Minotaure amb un globus que és la cara, amb llana que representa la quantitat de pèl que té, i a dalt amb cartró podem veure representades les banyes del Minotaure.




En aquesta foto podem veure el Minotaure representat artísticament a través d'un dibuix a mà alçada sobre una cartolina de color blanc.


A continuació podeu veure els resultats del nostre treball sobre el Minotaure:



A part d'això, hem volgut ampliar la informació amb un vídeo que parla del laberint on habitava el               Minotaure:




Mathias Gallardo
Rosa Galán
2n ESO

15 de juny de 2012

ALGUNES SÈRIES DE TELEVISIÓ... SÓN CULTURA


Qui era Viriat?

Tot i que sabem molt poc sobre Viriat, aquest va ser un gran personatge en la història de Roma, perquè va ser el principal cabdill d'una tribu lusitana que va fer front, amb l'ajut del seu petit exèrcit, a l'expansió de Roma a bona part dels territoris de l'actual Extremadura i Portugal. Viriat va conduir el seu exèrcit a nombroses victòries enfront els romans entre els anys 147 i 139 aC. Però, malauradament, al 139 aC va ser traït per alguns dels seus homes, que es van vendre als romans.


                                           Estàtua en honor a Viriat

Segons algunes teories, Viriat podria haver estat un pastor, la feina de la majoria de lusitans, que el coneixien com un bon guerrer. Molts el consideraven un líder i els romans el van acabar anomenant com a dux lusitanorum (líder dels lusitans). Viriat es considera el primer heroi ibèric, ja que va ser el líder de la unió de tribus ibèriques que van resistir a la conquesta romana.



                       Detall de La mort de Viriat (c. 1808), de José Madrazo

Si algú té interès en saber més sobre Viriat i la guerra lusitana que va dur a terme, la seva història està explicada per l' historiador Appià d'Alexandria en el seu llibre sobre Ibèria o bé, si us estimeu més, podeu veure una sèrie de televisió que emeten a Antena3 el dilluns a les 22:30 h anomenada HISPANIA.  De totes maneres, la sèrie ja acaba definitivament, però podeu trobar els seus capítols penjats a la pàgina oficial d'Antena 3. Aquí us facilito l'enllaç:

Recomano que veieu aquesta sèrie perquè és molt entretinguda i a més a més, al mateix temps, és educativa perquè fa moltes referències històriques: que menjaven, com vestien, quines eren les seves tàctiques a l'hora de lluitar, com funcionava el Senat.... En definitiva, considero que és una gran sèrie en què podeu trobar de tot: amor, passió, lluites, venjança, morts....  Així que si us animeu feu un cop d'ull al primer capítol i de segur que us agrada i al final l'acabeu veient tota.

Karla
Institut Joaquima Pla i Farreras

12 de juny de 2012

ONIROMÀCIA


Com tots sabreu, la religió grega era politeista. Tenien moltes maneres de descobrir la voluntat dels déus, com per exemple els oracles, l'observació dels vols dels ocells... Però també la interpretació dels somnis. 

L'Oniromàcia és la tècnica d'endivinar o predir esdeveniments per mitjà dels somnis. Diversos especialistes han fet estudis que demostren que els somnis són una visió de la realitat representada en forma de mirall i ens mostren fins i tot allò que no volem veure com les pors i les culpes, ja que tenen domini de la realitat.



Els grecs creien que els somnis eren premonitors, és a dir, revelaven el futur. Creien que Morfeu, que era el déu dels somnis, anava volant fins al llit de les persones que dormien i els introduïa els somnis que ell volia al subconscient. 

També creien que ell mateix hi sortia amb una forma humana dels seus éssers estimats. En els somnis era l'únic moment en les persones no estaven a disposició de la voluntat dels déus i per això li donaven gran importància. Segons la mitologia, Zeus va castigar a Morfeu per revelar secrets dels déus als mortals per mitjà dels seus somnis. 




Els somnis en realitat sorgeixen de les funcions cerebrals i orgàniques que provenen de desitjos i són una reordenació de la ment per no tenir desequilibris de conducta.

Una manera fàcil de saber els somnis que tenim és escriure un diari cada vegada que somiem, sense pensar realment en el que hem somiat, només explicar objectivament el que hem vist. 

En escriure el somni, ens alliberarem d'aquest i tindrem tot el temps per reflexionar sobre aquest, i buscar concordàncies amb la nostra vida i els somnis que tindrem posteriorment. 


A continuació us deixo un vídeo d'un grup que té molt a veure amb Morfeu:





Quins són els atributs de Morfeu?
Heu tingut algun somni premonitori? Algun somni que ens pogueu explicar?


Anna Solà
1r Batx

11 de juny de 2012

HUMOR DE ROMANS

 "Uertere pollicem" va ressonar al Colisseu. L'emperador acabava d'ordenar la mort d'un dels gladiadors estenent el polze cap avall. No cal haver Ben-furts per saber que allò significava la màxima pena. Però, treure la llengua significava burla? Fer les banyes resultava grotesc? Hi havia algun gest que amagués intenció seductora?

Un innovador estudi ha recollit 110 gestos de l'època romana que perduren en els nostres dies. El resultat és una base de dades amb tots els signes i 580 textos que els documenten. Vegem-ne alguns:

Orelles:  A Espanya, Itàlia, Brasil, Uruguai i Argentina és comú felicitar els aniversaris estirant de les orelles als compleixen anys. L'origen d'aquest costum està en l'època romana. Antigament es feia un gest molt semblant: es tocava el lòbul de la persona a la qual havien de recordar alguna cosa. Així mateix, també es tocaven seu propi lòbul quan volien fer memòria. Per això, avui s'estira l'orella quan algú compleix anys: per recordar el temps passat.

Silenci: "Però ell, portant-se l'índex als llavis, atònit per la por, va dir: calla, calla". Es tracta d'un text d'Apuleu, concretament de Les metamorfosis (única novel · la romana que ha sobreviscut sencera), que ha donat compte d'un gest molt comú entre nosaltres, el d'imposar silenci.

Aprovació: Un dels emblemes més interessants és el del gest que feien els romans a l'hora d'afirmar o negar. Per comunicar aprovació es feia el mateix que ara: moure el cap amunt i avall. Tanmateix, la sorpresa ha arribat en investigar la negació. Encara que els romans coneixien el moviment lateral d'esquerra a dreta, no era aquest el que utilitzaven normalment per dir no, sinó que tiraven el cap cap enrere. El més curiós és que aquest emblema existeix encara en algunes parts d'Itàlia, Malta, Grècia i Turquia.

Nombres: Els romans podien expressar amb els dits qualsevol número entre l'un i un milió. El sistema consistia a representar les unitats amb 18 gestos diferents realitzats amb els dits de la mà esquerra (el cor, l'anular i el dit petit expressaven les xifres de l'1 al 9, i amb el polze i l'índex les desenes). Amb la mà dreta s'expressaven les centenes i milers mitjançant 18 gestos. La posició de les mans respecte al pit, el melic o el fèmur expressaven les desenes i centenes de mil. Per al milió s'entrellaçaven les mans.

Un 'tant': Aixecar el dit cor mantenint la mà tancada era un gest obscè que intentava reproduir un penis erigint-se des del escrot. "Tu també et burles de mi, lladre, i em mostres el dit impúdic quan t'amenaço?", Diu un poema romà.

Espetegar els dits: En llatí es diu crepitus digitorum, el gest de fer crepitar els dits servia per enviar un senyal a algú perquè fes alguna cosa que ja se sabia. Tíbulo el nomena en els seus Triaves com la manera d'ordenar la seva dona que li obri les portes de casa.

Les banyes: Hi ha un mosaic del segle VI d. C. amb un personatge que fa el gest de les banyes amb una mà: aixecar els dits petit i índex amb el puny tancat. El seu significat variava si es feia cap amunt o cap avall. D'aquesta última manera significava, com avui, allunyar el mal. És, per tant, un gest de protecció, com també ho és creuar els dits índex i cor. Eren símbols de defensa davant el mal d'ull.


'Talla, talla': El gest en to de burla per advertir a algú que pari de parlar quan la seva verborrea es fa insuportable roman igual avui. Consisteix a mantenir els dits junts i estirats horitzontalment i ajuntar-los i separar-los alternativa i ràpidament del polze.

Cames creuades: Seure amb les cames creuades era considerat malèfic en l'antiga Roma. També ho era seure amb les mans entrellaçades i col·locades sobre un genoll o amb els dits entrellaçats. En concret, aquestes postures podien perjudicar alguns processos com el part (estava prohibit seure així davant d'una dona embarassada) o la presa de decisions en una reunió.

Tocar-se la barba: Per als romans, el que es palpa la barba parla calmosament. El costum d'afaitar-amb un barber no comença fins al segle II a. C. La doctora Fornés afirma que "de fet, els primers barbers, procedents de Sicília, van arribar a Roma l'any 300 a. C., encara que els romans ja s'afaitaven sols molt abans".
Cap alt: Es refereix a això Petroni, quan parla d'un personatge que sap que rebrà una herència i estava orgullós de la seva recuperació moral i econòmica. D'aquesta manera, aixecant la barbeta, manifestava el seu orgull.

Tocar-se el nas: Aquest gest no és avui, com tampoc ho era en l'antiga Roma, senyal de bona educació. Els romans consideraven que mantenir el nas net era símbol de bona educació. Sonar a una altra persona era una gest amb un altre significat: tractar-lo com a un nen.

Treure la llengua: Estava prohibit treure la llengua, fins i tot quan tossia, i passar-se la llengua per sobre dels llavis. Aquests gestos podien donar a entendre a una altra persona que s'estava convidant a una relació més íntima. No obstant això, treure amb força la llengua s'entenia com una burla. Les primeres manifestacions que els investigadors han trobat sobre això es refereixen als "irreductibles" gals que es burlaven dels romans. Tot i això, sembla que el gest ja es feia en les cultures mediterrànies antigues, com indica un passatge de la Bíblia. 

'Exquisit': Ajuntar els dits índex i polze, i besar es realitzava com a gest a les estàtues de déus o en entrar en llocs sagrats. Avui s'utilitza tant per llançar un petó a algú com per expressar satisfacció davant una cosa que ha agradat molt.

Besar a la boca: A l'antiga Roma era comú que l'amant o un familiar del moribund li besés a la boca per rebre l'ànima de la persona que deixava aquest món. Això es pot traslladar també avui en dia.

Orelles d'ase: "Imitar amb les mans unes orelles blanques". Mostra els palmells de les mans amb el polze tocant les orelles i movent els dits també significava burla fa dos mil anys. Per als romans, era imitar les orelles d'un ase.



FAEMINO Y CANSADO EN...UNA DE ROMANOS:

8 de juny de 2012

666 I NERÓ


Neró Claudi Cèsar August Germànic va néixer el 37 i va morir el 68. Va ser emperador de l'Imperi Romà des de l'any 54 fins l'any que va morir. Va ser l'últim emperador de la Dinastia Júlia-Clàudia. Durant el seu regnat va centrar la seva atenció en la diplomàcia i el comerç i va intentar augmentar el capital cultural per mitjà de la construcció de teatres i competicions atlètiques. 


Com tots sabeu, el número 666 és el número del diable segons l'Apocalipsi. En aquest llibre es parla de l'Anticrist, una persona totalment oposada a déu que el que vol és fer mal a les persones. I també es diu que aquesta persona tindrà el nom de la Bèstia, les lletres del seu nom seran les xifres que sumaran 666.



Aquestes xifres corresponen a les lletres de l'emperador Neró, anomenat segons els grecs Neró Kàiser, que s'escriu així en l'alfabet hebreu: קסר נרון. Es veu que cada una d'aquestes lletres dóna una xifra, i si les acabem sumant, dóna 666.

Hi ha interpretacions que diuen que el número és 616. Però l'emperador Neró tampoc s'escapa d'aquesta interpretació, perquè si sumem les lletres de Neró Caesar en l'alfabet hebreu, donen 616.

Aquí us deixo un exemple molt clar de com sumaven les lletres i una mica més d'informació:



Si voleu saber més sobre aquest fet, podeu llegir l'article que va fer la revista Sàpiens

Anna Solà
1rBatx

5 de juny de 2012

ANDRÒMINA

Tenim una altra paraula que prové de la mitologia grega: ANDRÒMINA.

Cetus, que la seva figura forma una constel·lació
Cassiopea, la mare d'Andròmeda, afirmava ser la més bella de les Nereides, i per això el déu i rei dels mars Posidó va enfadar-se amb tota la família, la va castigar tot el regne d'Etiòpia, del qual era rei Cefeu (pare d'Andròmeda), amb inundacions i atacs de Cetus (una bèstia marina que assolà les costes del país). 


Cefeu hagué de sacrificar la seva pròpia filla per apaivagar l'enuig dels déus. A l'últim moment abans que Cetus se la cruspís, va aparèixer Perseu amb les seves sandàlies voladores i salvà la princesa per casar-s'hi.

Perseu allibera Andròmeda,
de Rubens
De tant embolicada com és aquesta història (que segons a qui li pot semblar un culebrot, els qui la sentien la van considerar una bestiesa, una fal·làcia, un embolic, una enganyifa; aquest fou el primer significat (entrada 1*) que prengué la paraula andròmeda, que finalment va transformar-se en andròmina i va incorporar també el significat de moble o trasto vell i inútil (entrada 2**).

Andròmina 


*1 f. [LC] Moble, estri, etc., atrotinat, inútil. Ens hem de desfer de totes aquestes andròmines. 


**2 f. pl. [LC] Embolics, males arts. És un vell carregat d’andròmines.




Diccionari Català-Valencià-Balear:


"ANDRÒMINA f. 

|| 1. a) Embull, qüestió intricada (Castelló); cast. lío. Perque els reys s'en van, per no voler confessar que tot lo seu valiment y autoritat venen de Deu.... però els meus netets ¿què saben, d'estes andròmines? Guinot Capolls 77.—b) Faula, enganyalla (Maestrat, Cast., Val.); cast. trapacería, cuento, andrómina. Ix sa mare de la promesa i li diu que Maria no hi era, que havia anat a mercat o no sé quina andròmina, Valor Narr. 35.—c) m. El qui conta mentides o afalaga per enganyar (Labèrnia Dicc.); cast. trapacista. 

|| 2. Cosa inútil o que fa nosa (Empordà, Gir., Vic, Torelló, Barc., Valls, Igualada, Eiv.); cast. trasto. «Trau aquestes andròmines d'aquí» (St. Vicenç dels H.). «On vas, amb tantes andròmines? No et cabran al cotxe» (Valls). Ab un gran munt de capses rodones y altres andròmines que no la dexaven passar per la portella, Oller Pil. Pr., 6. 

|| 3. Conjunt d'eines i artefactes, necessaris per fer qualque cosa; cast. bártulos. Mira: gussi, rems, veles,... anem, tota sa meua andròmina marinera, tu podries emprar-la, Ruyra Pinya, ii, 167. 

|| 4. pl. Eines o artefactes, en general, dels que serveixen per fer qualque cosa; cast. enseres, cachivaches. «Ha sortit amb totes les andròmines de pintar» (Barc., Gir.). Caçadors de ciutat ab grans barrets nous, ormeigs relluents, vestits carregats de butxaques grosses y petites y els cossos entortolligats de corretges y endròmines, seguits de canilles, Víct. Cat., Sol. 179.

    Fon.: en pl.: əndɾɔ́minəs (or., eiv.); andɾɔ́mines (val.).

    Etim.: probablement és certa l'etimologia proposada de Corominas DECast, i, 209-210, que fa venir andròmina del nom mitològic Andròmeda, personatge d'una famosa faula que, contada a la gent, devia semblar tan fantàstica i absurda que el dit nom hauria esdevingut sinònim de ‘faula, mentida, embolic’."


Martí Guallar
1r Batx

4 de juny de 2012

LA DIVISIÓ DEL DIA DE GRECS I ROMANS

GRÈCIA

Els grecs en el període més antic dividien la durada de la llum del dia en tres parts:

ἕως (heos): l'alba o el matí, en el sentit més ampli.












μεσὸν ἡμέρας (fonda heméras): el migdia.













δείλη (déile): la tarda.












Aquesta divisió es va anar reformant amb el temps. La nit, per influència del llenguatge militar, es va passar a dividir en quatre parts iguals anomenades φυλακαί (phýlakai: "guàrdies, vigilàncies"). Aquesta denominació va ser imitada dels romans amb el nom de vigiliae

ROMA

Els Romans van dividir la durada de la llum del dia en dotze hores comptades des de l'alba fins al crepuscle. Es referien a les hores amb l'ordinal, de manera que a la una li deien "primera hora" i així successivament fins a l'"dotzena hora". Podem comprendre, llavors, que si 01:00 era l'alba i les 00:00 era el capvespre, les 18:00 era el migdia.

Aquest sistema s'adequava als rellotges de sol, però tenia la pega que les hores tenien diferent durada segons cada dia i cada lloc. Per tant, en el solstici d'estiu, tenien una durada més llarga segons si es situaven més al nord, i en el solstici d'hivern més curta.

 






La nit es va dividir al principi en quatre vigílies. En l'exèrcit va perviure aquesta antiquíssima divisió en les guàrdies nocturnes, però ja al final de la República, es va adoptar la divisió en dotze hores, origen del nostre horari modern.



Alba Mustarós
1r batx

1 de juny de 2012

"EL SOLDAT FANFARRÓ", CONTINUACIÓ DE L'ARGUMENT

L'altre dia vaig explicar el primer capítol l'obra més famosa del dramaturg romà Plaute, "El soldat fanfarró", acompanyat d'una breu explicació de l'autor. Bé doncs, avui us explicaré la resta de la comèdia, que és ben entretinguda.

 Plaute



Ens vam quedar a l'escena primera, quan Palestrió, juntament amb  el vell encantador Periplectòmenes, el jove enamorat Pleusicles i la seva parella Filocomàsia, havien planejat que desdoblarien la personalitat de la jove enamorada per tal d'enganyar els sentits del que vigilés el pas entre les dues cases. 

Doncs la història continua. Els del cantó de Pleusicles i Filocomàsia decidiran negar tot allò que els servents de Pirgopolinices diguin que han vist, com Esceledre, que va enganxar la parella mentre es besaven, i dient que tot el que ha vist en realitat no ho ha pogut veure sinó que ha estat producte de la seva imaginació el faran tornar boig perquè faran que ni ell mateix pugui confiar en allò que ha vist. 


A part d'això diran que ha vingut la germana bessona de Filocomàsia amb el seu amant a visitar la seva germana, i que s'allotgen a casa de Periplectòmenes. D'aquesta manera no hi haurà sospites.


Representació en Lego de la comèdia.
A l'esquerra Palestrió, i a la dreta el soldat Pirgopolinices

Poc més tard, inventen un altre pla per permetre que els enamorats se'n vagin tranquils a casa seva. Fan creure a Pirgopolinices i a Esceledre que la dona de Periplectòmenes està enamorada de Pirgopolinices, (Periplectòmenes no té dona, és una clienta i amiga seva que es fa passar com a tal). Amb l'ajut d'Acrotelèucia (la suposada dona) i Milfidipa, serventa d'Acrotelèucia, posen en marxa el pla.

Pirgopolinices s'ho creu tot i diu que vol casar-se amb la dona del vell, però abans ha d'alliberar Filocomàsia (ja que Palestrió l'ha forçat a fer-ho). Li diu que se'n vagi, que ja no la vol i que pot endur-se tots els presents que ell li havia fet. Pleusicles es fa passar pel mariner que portarà a Filocomàsia, la seva suposada germana i la seva suposada mare de retorn a Atenes; i la va a buscar a casa de Pirgopolinices. 


Filocomàsia fa veure que li sap molt de greu separar-se perquè l’estima molt i marxa amb Pleusicles; i Palestrió també marxa amb ells dos. Pirgopolinices se n’adona que l’han estafat, acaba reconeixent el seu error i fins i tot creu que és just l’escarment que ha rebut per la seva dolenteria.

Així, finalment la història acaba bé per tots: Pleusicles i Filocomàsia poden lliurar-se d'aquell amo corrupte i per fi estimar-se sense traves i Pirgopolinices ha après una lliçó i abandona la seva vida de maldat. Que bé!


L'obra representada al teatre de Tarraco, el dia de la nostra excursió




Martí Guallar
1r Batx