27 d’abril de 2012

LES DONES ROMANES


Què van ser les dones dins la societat romana? El que està clar és que la condició de la dona en la família i en tota l'antiga Roma mereix una dedicació a part.

Com ja sabem, Roma va ser una societat patriarcal i això va provocar que les dones mai tinguessis l'oportunitat d'emancipar-se. Així, que per aquesta raó, les fèmines es trobaven des de la seva infantesa i fins al moment del seu casament sota l'autoritat d'un parent baró proper (podia ser l'avi, el pare, un oncle,...). Quan la dona es casava, però, deixava de formar part de la família per posar-se sota l'autoritat del pater familias, el seu marit.


Les tres gràcies

Si el marit moria, se li designava un tutor, que normalment era un familiar (un germà, un fill, un cunyat,...), o un home escollit per ella. Si la dona tenia sort de poder escollir el seu tutor, gaudien d'una gran llibertat.

Si es fa un cop d'ull a la condició femenina en les diverses civitlitzacions antigues, es pot observar que la dona a Roma malgrat que estava mancada de drets jurídics, polítics, militars i religiosos, tenien un paper més actiu que en totes les societat posteriors.

La dona lliure tenia la sort de manar a casa seva sobre els seus fills, els esclaus, i se li tenia un gran respecte. Supervisava l'educació dels fills i tenia llibertat de moviment per sortir de casa: anar a les termes, de visita, etc. Generalment, la dona tenia el dret d'aconsellar el marit en els negocis, en política i, en algunes ocasions, l'acompanyava als banquets.







Família romana


Definitivament, les dones estaven considerades com éssers inferiors: no podien accedir a cap càrrec polític, ni votar, no podien formar part de l'excèrcit, ni tenir negocis ni propietats, etc.

Les dones, però, no es rendien mai, així que diferents investigadors actuals han descobert que les dones de l'antiga Roma van ser les pioneres dels microcrèdits, per tenir més autonomia. 


Us en deixo un vídeo:






Però, també s'ha de dir que la dona romana va gaudir de molts més privilegis i drets que les dones gregues.

Veieu normal la superioritat que tenien els homes davant les dones? Com us sentiríeu vosaltres? Ja estaríem acostumades a ser així?


Tot i així, especificarem encara més sobre les nenes romanes. Es parla molt sobre les dones, però, les nenes no és un tema gaire tractat.

A Roma, el poder dels pares (patria potestas) sobre les filles comportava el dret de vida i mort sobre elles. Durant l'època arcaica, la dona romana vivia tota la seva vida sota el control d'un home, primer el pare, després el marit i, en absència d'aquests dos d'un tutor.




Nina d'ivori del sarcòfag de Crepercia Tryphaena


Quan naixia una filla, primera era examinada per una llevadora, que certificava la seva bona salut. El pare, però, era qui decidia la que seria la decisió final de la família sobre si acceptava o no el nadó. Un cop la la nena era despullada al terra, si el pare decidia acceptar-la, l'agafava en braços i la reconeixia com a legítima sota la presència de la deessa Lavena.

De la cura de la nena, però, es feia càrrec una dida, i a una societat esclavista com la romana l'alletament seria una feina femenina d'esclava o el nadó prendria llet animal. Els que pertanyien a famílies riques estaven cuidats per molts servents i serventes. En alguns casos, hi havia una mamma o mammula, que era una mena de mare adoptiva.

La pubertat començava amb el creixement dels pits, entre els dotze i els catorze anys. L'inici d'aquesta etapa, es celebrava vestint la nena amb la toga sororiculata. A aquesta edat, a la nena se la posava sota protecció de Mena (la divinitat del fluix menstrual). La sang de la menstruació fascinava i repugnava alhora al món antic, i molt sovint se l'associava amb les pràctiques màgiques.

Estàtua d'una nena romana


Laia Fernández
4t ESO

26 d’abril de 2012

EL MITE DE PÍRAM I TISBE

Píram i Tisbe són dos amants de la mitologia grega i romana. L'adaptació més famosa la va fer Ovidi a Les metamorfosis.

Píram i Tisbe són dos joves de l'antiga Babilònia -antiga ciutat de Mesopotàmia, l'actual Iraq. Vivien un al costat de l'altre i, encara que els seus pares els ho havien prohibit, mantenien el contacte gràcies a una esquerda que van trobar a la paret que separava les cases. Cada cop s'estimaven més però la frustració de no poders-se veure creixia cada cop més fins que, un dia, van decidir que s'escaparien una nit, assegurant-se de que ningú els veiés, i es trobarien en el monument de Nino.


Aquella nit, Tisbe va arribar primer i, esperant, va veure com una lleona s'apropava amb la boca ensangonada. Ella, espantada, es va amagar derrera una roca però se li va caure el mocador que portava. La lleona el va veure i el va estripar i deixar tacat de sang. Quan Píram arribà, va veure el mocador i, pensant-se que la lleona havia matat Tisbe, va treure la seva daga i se la va clavar al pit.

Tisbe, espantada, va sortir del seu amagatall i va veure al seu estimat estirat al terra ple de sang. Va anar corrent cap a ell i el va abraçar, li va treure la daga del pit i se la va clavar.

Els déus, entristits per la tragèdia, van fer que els pares dels joves els enterressin junts.

Una de les adaptacions més famoses del mite és la obra més coneguda de Shakespeare: Romeo i Julieta -els dos amants tenen prohibit veure's per la enemistat que tenen les dues famílies des de fa generacions però decideixen lluitar pel seu amor, tot i això, la mort els separa- i Luís de Góngora va escriure la Fábula de Píramo y Tisbe (1618).


Claudia López
1r Batx

25 d’abril de 2012

EL TEATRE GREC I

El teatre neix d'unes antigues festes religioses dedicades al déu Dionís, les Grans Dionísies, celebrades a l'última setmana del mes de març.
En aquestes festes tres autors representaven tres tragèdies (enllaç) i un drama satíric(enllaç), que podien estar unides per el mateix tema.

La pròpia obra teatral estava formada pe
r els actors, normalment dos homes que representaven el paper dels diversos personatges servint-se de màscares i vestits variats.
També podem destacar el cor, un grup format per dotze membres o coreutes, que sovint participaven en l'acció de l'obra cantant.


Mascares pròpies de la tragèdia i la comèdia


Les dues formes essencials del teatre grec eren la tragèdia i la comèdia.
La tragèdia tenia com a personatge principal un heroi que personificava els valors humans i s'havia d'enfrontar a conflictes de difícil resolució. Aquest tipus de personatge provocava en l'espectador una catarsi,
gracies a la qual s'alliberava dels seus propis patiments.
Per això normalment el tema d'aquestes obres teatrals era el destí, la culpa o el castig diví, basat en el patiment de l'heroi, que acabava amb la seva mort.



La comèdia, en canvi, tenia com a personatge principal un heroi còmic inventat per l'autor amb el qual el poble s'hi podia veure representat. Aquest havia de superar diverses situacions angunioses, però sense cap tipus de poder ni ajuda divina, sinó que ho feia gracies al seu enginy.
El tema principal d'aquestes obres era la crítica social.

Les tragèdies estaven dividides en tres parts, una primera que era el pròleg, on un o més personatges oferien la informació necessària per a entendre l'obra. A continuació el cor entrava cantant per a finalitzar aquest pròleg.
Després d'aquest podem trobar els episodis, en els quals els actors representaven les diverses escenes desenvolupant l'acció dramàtica. Al final de cada escena entrava el cor fent una reflexió sobre el que hi ha passat.


Al final de l'obra trobem l'èxode, final de la acció dramàtica, que un cop finalitzada es analitzada per últim cop per el cor.
La comèdia seguia aquestes parts, tot i que a la meitat de l'obra hi incorporava la paràbasi, escena en què el cor es treia la mascara i es dirigia directament al públic en nom de l'autor per a fer una critica de la ciutat o de les obres d'altres autors.









Les primeres tragèdies es representaven davant d'un temple o un palau on s'hi muntava un petit escenari.


Més endavant es van construir magnífics edificis on representar aquestes obres. Les seves parts són l'auditori (1), graderia on el públic seia per a veure l'obra; l'orquestra (2), una zona circular situada entre l'auditori i l'escenari on estava el cor; el prosceni (3), una plataforma elevada on els actors representaven l'acció dramàtica; i al seu darrere l'escena (4), lloc destinat al decorat o a l'entrada i la sortida dels actors.





Plànol del teatre d'Epidaure, Grècia

 

Adrià Gendre
1r Batx

24 d’abril de 2012

EL SOLDAT FANFARRÓ - PLAUTE

Els de primer de Batxillerat ens hem de llegir El soldat fanfarró, obra d'un dels dramaturgs romans més importants que van existir a l'antiga Roma, Plaute, un autor molt versat en la comèdia. En aquesta entrada us explicaré qui era Plaute i us faré un resum de la primera escena de l'acte II d'El soldat fanfarró, on comença la trama argumental.

De la biografia de Titus Marcus Plautus se'n saben molt poques coses amb certesa. Sembla que va néixer a la regió d'Úmbria, Itàlia, a la ciutat de Sàrsina, entre el 259 i el 251 a.C. Quan era jove es va traslladar a Roma per dedicar-se al teatre, segurament com a actor al principi. Devia començar a escriure les seves primeres comèdies cap al 215 a.C. Va tenir un gran èxit entre el públic de la seva època, i la seva carrera al teatre es va allargar fins la seva mort l'any 184 a.C. Es van atribuir a l'autor  130 comèdies, de les quals només vint-i-una van resultar ser autènticament seves. L'argument d'aquestes no és original sinó que Plaute s'inspira en en ric repertori de la nova comèdia grega

El soldat fanfarró- Miles gloriosus
Palestrió, un esclau del soldat fanfarró Pirgopolinices, explica com abans servia un altre amo, bondadós i excel·lent, a Atenes, anomenat Pleusicles, i com es va haver de tornar esclau d'aquest soldat fanfarró pocavergonya, merdós, fals i adúlter.
El seu antic amo estimava una jove cortesana de l'Àtica de mare atenesa anomenada Filocomàsia. Quan el jove enamorat se'n va a Naupacte com a ambaixador per un afer important, Pirgopolinices arriba a Atenes i s'introdueix a casa de la jove amant del seu amo; allí afalaga la seva mare i l'alcavota per guanyar-se'n la confiança. Llavors és quan aprofita el moment; rapta la filla, se l'endú cap a la nau d'amagat de sa mare i se l'emporta a Efes contra la seva voluntat. 

Llavors el mateix Palestrió agafa el vaixell per dirigir-se a Naupacte per comunicar el rapte de Filocomàsia al seu amo, però durant el trajecte uns pirates prenen la seva nau i el donen com a regal al soldat, que el porta a casa seva i el fa ser el seu nou servent, allí també s'hi troba la jove enamorada. Quan es troben els dos junts Palestrió agafa unes tauletes, les segella i les dóna a un mercader d'amagat perquè les dugui al seu amo a Naupacte, en les quals li demana que els vingui a ajudar a Efes. Ell arriba i s'allotja a la casa veïna de la del soldat, on viu un vell encantador, hoste del seu pare, que es diu Periplectòmenes, que els ajudarà en la seva empresa. Per intentar que els amants es trobin, Palestrió fa un forat entre les dues habitacions concubines, tal com els ha aconsellat el vell.
El soldat té uns quants servents a part de Palestrió, un dels quals és Esceldre, un home de poc profit a qui l'amo ha posat de guardià a la concubina entre les dues cases. Aquí els nostres protagonistes tenen un problema que més endavant sabran solucionar amb gran audàcia. Palestrió diu als seus amics que l'enganyaran fent que la jove es fiqui en el paper de dues: la que viu a casa del soldat i la de casa el vell. Faran veure que es tracta de dues persones diferents per burlar-se del guardià.

Fins aquí la primera escena... interessant, oi? 
Com creieu que acabarà, tot plegat?


A mi, personalment, aquesta història m'ha ben enganxat. Potser no enteneu gaire perquè això es tracta d'una comèdia si en realitat no fa riure tant; doncs és que en aquest resum jo he suprimit el que m'ha semblat irrellevant, però segurament en temps del romans aquesta història tant desconcertant ja resultava graciosa, en contraposició amb les obres dramàtiques que també es feien, i els actors tenien maneres de representar-ho divertides.


Una representació d'El soldat fanfarró,
 amb la casa de Pirgopolinices (a l'esquerra) i la de Periplectòmenes (a la dreta)



Martí Guallar
1r Batx

23 d’abril de 2012

VENUS A VULCÀ

Avui us presento un sonet que va escriure el rector de Vallfogona. Tracta de Venus que es queixa a Vulcà perquè sempre l'ha està espiant.




El nom real del rector de Vallfogona és Francesc Vicent Garcia i va nèixer al 1579 a Tortosa. Va ser el primer escriptor de poseia catalana barroca. La seva obra es mou en tots els gèneres (poseia, teatre i prosa). 


Va adquirir una enorme fama i es va mantenir inalterada, superant les censures de la Inquisició, fins al triomf de la Renaixença. Llavors la critica el va acusar de tenir ell la culpa de la castellanització literària i de la decadència de la literatura catalana.

Aquest és el poema:

SONETO XIX
Venus á Vulcano

Marit impertinent que preteneu,
Cuand ab tan gran rigor me perseguiu,
Y axí vostra deshonra descubriu,
Com si fentho, guanyaseu jubileu?


Per vida vostra, que no me enfadeu;
Perque si altra volta os hi atreviu,
Mentres que bellugar vos veurán viu,
La esquena os palmará algun tirapeu.


Y al contrari, si veeu y si callau,
Y lo sonso anau fent com qui no hi véu,
Tindreu tot quant podreu imaginar:


Aneu considerant lo que guanyau
Sufrint; y no sufrint lo que perdeu:
Y axí, marit, no hi ha, sino callar.


Rector de Vallfogona

Com potser ja sabeu, Venus estaba casada amb el déu Vulcà, però, tot i això, tenia relacions amb altres homes. Una d'aquestes relacions era amb el déu Mart. Es van veure diverses vegades sense que Vulcà ho sapigués, però quan es va assabentar va planejar la seva venjança cap a la seva esposa. 


Va fer una reixa de acer i la va posar al voltant del llit. Quan Venus i Mart van jeure, la reixa va caure damunt seu sense que es poguessin moure. Llavors Vulcà va cridar els altres déus per a què observessin aquella escena.

El poema està situat després d'aquest fet. Comença preguntant al seu marit què és el que vol quan la persegueix amb tanta exigència i descobreix la seva deshonra a més de deixar-los en ridícul davant de tots els altres déus.

Després comença amanaçant-lo, dient-li que no la faci enfadar, ja que si torna a passar alguna cosa així, els altres el veuran viu però per darrera ella li anirà posant trampes per a venjar-se.

Però si en canvi, veu la infidelitat i calla, ella li donarà el que vulgui. Acaba dient que pensi en el que perd patint per les seves infidelitats i el que perd callant-se el que veu. De manera que ella mateixa arriba a la conclusió de què és més efectiu que calli si veu alguna de les seves infidelitats.



Us deixo amb un poema musicat del rector de Vallfogona: "A la inconstància de les dones".




Què en penseu del poema? No creieu que Venus mostra tenir molt més poder que Vulcà?

Aina Gràcia
2n Batx

20 d’abril de 2012

MOLTES FELICITATS!

Segurament, molts de vosaltres haureu cantat una cançó per felicitar l'aniversari a algú en català, castellà o anglès oi? 







Doncs nosaltres, els alumnes de Primer de Batxillerat, hem aprofitat les classes de traducció per traduir-ne una i us la volem ensenyar:


Natalis felix, 
natalis felix,
tibi desideramus omnes,
natalis felix!


Aquesta idea va sorgir quan una alumna de la nostra classe va demanar que li cantéssim la cançó i vam decidir traduir-la per fer-la més divertida i adequada a la classe! És l'Alba, demà és el seu aniversari, canteu-li aquesta cançó si la veieu per l'institut! 


Anna Solà
1r Batx

MÚSICA A L'ANTIGA ROMA

Moltes coses del nostre voltant, per a no dir gairebé totes, tenen alguna relació amb Roma, com per exemple les arts.

En un principi, els romans no solien cultivar les arts. Una de les arts era la música, i aquesta, no era una excepció. Les primeres idees musicals provenien dels Etruscs però, no tenia cap principi fins que Rómul i Rem van ser educats per Fàustul.

La música d'aleshores, es limitava a una espècie de lira. Després dels temps de Ròmul, es tocava la flauta i el plat en tots el sacrificis a la deesa Cíbele on a més, homes molt guapos cantaven himnes en honor al déu de la guerra.



Lira
Es diu, que no va ser fins l'any 510 que es va inventar un tipus de comèdia que consistia en recitar versos acompanyats de flautes i algún instrument de corda. 50 anys després, la música a Roma es va introduir a totes les festivitats, on cobrava sempre la major resplendor. De seguida es va fer anar a Roma músics de diferents llocs, sobretot provenien de Grècia, que eren els més famosos.

Un altre insturment típic, l'aulos

La música en temps romà, va tenir molt alts i baixos. Va estar durant molts anys en el seu millor moment, però això va durar fins la mort d'August i l'arribada de Tiberi al poder. Aquest, a causa d'un assassinat que es va donar al teatre, va prohibir els còmics, músics i d'altres. 


Gràcies a Calígula, però, la música va tornar a la vida encara que uns anys després i per culpa de l'obsessió que tenia Neró per ella, els romans i les romanes van començar a menstenir-la d'ara endavant.

Aquí us deixo un vídeo que parla sobre la música a Roma!


Clàudia Martínez
4t ESO

19 d’abril de 2012

MEDUSA


Medusa era filla de Forcis i Ceto, tenia dues germanes més (les gorgones), ella era diferent, era l'única mortal i la més bella. Les seves germanes, en canvi, eren simples monstres, amb mans metàl·liques i ullals afilats. Els seus ulls emitien una llum tant forta que qui les mirava directament es convertia en pedra.




La bonica cabellera de Medusa


La bellesa era tant gran que va arribar a enamorar a Posidó, i ell va decidir seduir-la (per alguns va ser considerada violació). La va seduir al temple d'Atenea i per això hi va haver una gran rivalitat entre Atena i Posidó. Ella es va enfadar moltíssim quan va descobrir que tot havia passat al seu temple i la seva reacció immediata va ser la de castigar Medusa i la va convertir en monstre, igual que les seves germanes.

Com que no hi estava conforme, Afrodita, que tenia enveja de la preciosa cabellera de Medusa, va fer que en comptes de cabells tingués serps, així va ser desterrada a viure a les terres hiperbòries.


Medusa, Rubens

De Posidó i Medusa va sortir un embaràs que va incrementar l'odi d'Atena, que va ordenar a Perseu que matés Medusa. Ell va haver d'utilitzar unes sandàlies alades que li havia donat Hermes. Quan Medusa dormia li va tallar el cap en un sol acte.

Estàtua de Perseu. Benvenuto Cellini 

Pel tall que li havia fet van sortir els seus fills: Pegàs i el gegant Criasor. El cap de Medusa va ser per a Atena que el va utilitzar d'escut en totes les seves batalles.

Escut d'Atena


Meritxell Redondo
4t ESO

18 d’abril de 2012

SALARI



Tothom qui llegeixi l'entrada, haurà sentit a parlar dels salaris. Però, segurament, no tothom haurà parat a pensar d'on ve realment aquesta paraula, oi?

La paraula salari significa la suma de diners que rep una persona per un cert període de treball. Aquesta paraula prové de la paraula salarium dels nostres avantpassats romans, ja que significa el pagament amb sal (amb espècie) que rebien els treballadors després de treballar unes jornades determinades. 

Tot i així, els diners que es podien pagar a un soldat o un treballador també es podien anomenar stipendum o solidata, una paraula procedent del pagament amb solidus, una moneda d'or soldada.A més, les famílies romanes van adoptar el costum de pagar els seus esclaus domèstics amb una petita porció de sal, que també anomenaven salari.




Aquesta manera de pagar el  treball amb sal, alhora prové dels antics egipcis, que ja pagaven als esclaus amb sal, ja que desde sempre ha estat un bé molt preuat per la humanitat pels beneficis que aporta tan en els aliments, en la salut i en el transport. Pels romans la sal era molt important i fins i tot van construïr la Via Salaria, un camí romà que anava des de les salitreres d'Òstia fins a la ciutat de Roma el 500 a.C.  






Ciceró, en els seus escrits, va dir que cobrar un salarium, ja que era la manera de dir el sou però més petit i insignificant, era una condició indigne d'un ciutadà o home lliure, ja que és propi d'esclaus.



Heu cobrat mai un salari? Sí és així... Era amb sal o amb monedes? 
Podríeu dir quina és la declinació de les paraules que han aparegut en l'entrada?


Anna Solà 
1r Batx

17 d’abril de 2012

LA REPÚBLICA (II)

Si bé l'altre dia us vaig explicar les classes socials durant la República romana, avui us explicaré com durant aquest període es va donar una gran expansió de Roma gràcies a les guerres púniques i les civils que més endavant portaria l'Imperi Romà.
 L'expansió romana per la península itàlica després de sotmetre el Laci es pot dividir en tres parts:
  • Guerra etrusca o de Veïs (396 a.C.), amb la qual Roma aconseguí el domini del nord d'Itàlia. Veïs fou una ciutat d'Etrúria. En resposta a la conquesta romana de Fidenes (colònia de Veïs) la ciutat va començar una guerra contra Ròmul.
  • Guerres contra els samnites (343-290 a.C.). Durant anys els pobles montanyosos dels Apenins havien lluitat per expandir-se cap a les terres baixes de Campània i la costa tirrena. A final de les tres fases d'aquest enfrontament, Romà fundà la colònia de Venúsia a Apúlia (regió d'Itàlia) per frenar els samnites i, així, assimilats per la cultura romana. Roma ha ocupat el centre de la península.
  • Expansió en direcció a la Magna Grècia (al sud d'Itàlia i l'illa de Sicília) i conquesta de Tàrent. A través de les guerres púniques, a partir del 264 aC, Roma comença a aconseguir molt més territori, com seguidament veurem.


Quan tingué tot Itàlia al seu poder, Roma entrà en conflicte amb Cartago del domini del Mediterrani, o Mare nostrum. Aquesta lluita, que durà 118 anys, es lliurà en el que s'anomena les guerres púniques.

  La Primera Guerra Púnica (264 - 241 a.C.): Els romans s'apoderen, gràcies a la seva força militar, de Sicília, Còrsega, Sardenya i part de la Gàl·lia Cisalpina, regions que converteixen en províncies romanes.

  La Segona Guerra Púnica (219 - 201 a.C.). Es dóna l'enfrontament a Hispània. El cabdill cartaginès Amílcar Barca, amb el seu cunyat Asdrúblal (fundador de la ciutat de Quarthadasat, actual Cartagena), es dirigeix a la penísula Ibèrica, llavors territori romà. Anníbal, fill d'Amílcar, atacà Saguntum, ciutat aliada dels romans, presents en la península des que  van desembarcar a la colònia grega d'Emporion, o Empúries, el 218 a.C. 


Més tard, Anníbal es dirigeix a Itàlia creuant els Alps amb el seu exèrcit i uns elefants, tots molt resistents al fred i a les dures condicions de la muntanya. Llavors Anníbal va vèncer els romans en diverses batalles, però no va poder aconseguir la victòria definitiva. Ja en la seva terra, Cartago, va ser derrotat per les legions de Publi Corneli Escipió (també anomenat l'Africà), a Zama. 

La Tercera Guerra Púnica (149-146 a.C.). L'última guerra entre Cartago i la República Romana. Va ser un enfrontament de molta menys magnitud que el de les altres guerres púniques, ja que va consistir en una sola batalla, el setge a Cartago. Cartago fou destruïda completament per Escipió i es creà la província d'Àfrica dins la República Romana. A part d'això, se sap que es va matar o esclavitzar la població cartaginesa.

Territori per on es van desenvolupar les guerres púniques
A la primera meitat del segle II a.C. Roma conquerí Grècia, i així amplià el seu domini per la Mediterrània Oriental. Aquesta expansió territorial donà lloc a una alteració de l'equilibri social anterior, ja que les guerres cada cop eren més llargues i més llunyanes, per la qual cosa es demanaven moltes més tropes i els homes estaven molt menys a casa seva; els camperols també estaven a l'exèrcit (no podien cuidar-se de les terres i al tornar necessitaven crèdits, amb interessos molt alts, per reactivar-les); i la competència del preu del blat, molt alta. 


Per tots aquests factors els camperols es van arruïnar i van haver de vendre les seves terres als patricis, on havien d'acceptar un contracte com a jornalers per tal de guanyar-se un sou. Però com que els propietaris patricis ja tenien els esclaus que els feien les feines, els camperols van haver  de marxar a la ciutat (així, augmentà l'atur, per falta de feina a la ciutat). Alguns d'ells es van allistar a l'exèrcit, i van ser més fidels als seus generals que no pas a l'Estat, que no els beneficiava ni afavoria en res.

Per això hi va haver diversos intents de reforma per part de les classes més afectades. Per exemple, els germans Gai i Tiberi Grac van proposar distribuir les terres confiscades entre camperols, però l'oligarquia (govern d'un nombre reduït de persones de la mateixa classe social) va cometre nombrosos assassinats al respecte.

El final de la República es va donar per tres problemes en la política romana: que el sufragi no era directe, sinó per grups, perquè calia massa finançament per arribar a fer una carrera política, i per la corrupció dels polítics (com ara), que obligaven els clients a votar "el seu patró". Per tot això, el sistema republicà entrà en crisi, al segle I a.C, i esclataren les guerres civils. Es va donar una ruptura en dos partits polítics diferents: els optimates (els més conservadors) i els populares (els reformistes).

Primera guerra civil romana
  • La Primera guerra civil (88-81 aC) fou el primer intent d'aconseguir el poder unipersonal dels caps d'ambdós partits (Mari pels populares, caps aristocràtics que preferien l'assamblea popular al poder dels nobiles, i Sul·la pels optimates, el grup més conservador que afavoria els nobiles i pretenia limitar el poder dels populares). S'enfrontaren amb els seus exèrcits i van prendre alternativament el poder assassinant i confiscant tots els béns als enemics, fent caure Roma en el caos absolut i fent un bany de sang. 
  •  La Segona Guerra Civil (49-45 aC) va ser el següent enfrontament entre populares i optimates, aquest cop els dirigents dels quals eren Cai Juli Cèsar (pels populares) i Cneu Pompeu Magne (pels optimates). De fet, prèviament a aquesta guerra, l'any 59 aC, Pompeu, Cèsar i Marc Licini Cras havien format el Primer Triumvirat, una aliança informal d'ajuda mútua per ocupar els càrrecs més alts de l'Estat, però es van separar. Va 
POMPEU


CÈSAR





               CONTRA...







  •  La Tercera guerra civil. Es va fer una severa persecució i derrota dels assassins de Juli Cèsar. Seguidament, tres homes van intentar goverar junts, Lèpid, Marc Antoni i Octavi. Es repeteix la història: en morir Lèpid els altres dos s'enfrontaren pel poder personal. Triomfà Octavi (l'Octavi August que tots coneixem) en la batalla d'Actium (31 a.C.), i, així, va ser el primer emperador romà en l'era de l'Imperi.
           Octavi August






<a href='http://video.mx.msn.com/?mkt=es-mx&amp;vid=23aa44ad-66ec-4663-85b5-bf382055ec1d&amp;from=sharepermalink-twitter&amp;src=v5:embed::' target='_new' title='La República Romana' >Video: La República Romana</a>


Martí Guallar
1r Batx

16 d’abril de 2012

LA MÀSCARA D'AGAMÈMNON

La màscara d'Agamèmnon és un objecte arqueològic descobert per l'arqueòleg prussià Heinrich Schliemann a l'excavació a l'acròpoli de Micenes al 1876. L'objecte descobert és una màscara funerària d'or, dipositada sobre la cara d'un dels cossos trobats a la tomba V.

La famosa màscara d'Agamèmnon trobada a l'acròpoli de Micenes.

La màscara data entre el 1550 i el 1500 aC. Uns 300 anys abans de la vida d'Agamèmnon. Aquest fet suposa qüestionar-se si la màscara i el rostre retratat en ella pertanyen al gran rei. Tot i així, la relíquia ha seguit mantenint el seu nom.

Schliemann va descobrir al cap de 3 mesos de la seva investigació, un conjunt de sis tombes de fossa vertical, anomenat el Cercle A. Aquest contenia 18 individus sepultats en una espècie de fosses i un conjunt d'aixovars funeraris. 

Les tombes de fosses, eren excavades a terra, a uns 4 o 5 metres de profunditat. Aquestes constaven d'un sòl, parets i sostre.
Els difunts eren col·locats a terra, al costat de l'aixovar funerari i diferents ofrenes d'animals. Les tombes es tancaven amb bigues, i la fossa es cobria amb terra.


Cercle de tombes A, a Micenes

Aquestes tombes daten del segle XVII a.C. Les tombes contenien la família d'un o diversos caps guerrers o membres de la noblesa. Podem dir que és així degut a la gran quantitat de riqueses i luxe trobades en elles. 

En les tombes del Cercle A, es van trobar uns 15 kg d'or, juntament amb copes, diademes, corones, joies, agulles o fermalls, una espasa de bronze amb empunyadura esmaltada, una daga de bronze amb una escena de caça, 13 esteles funeràries, ambre del Mar Bàltic i diverses màscares.

Gràcies al descobriment d'aquestes tombes, que eren la primera representació d'art micènic, es va saber que els micènics eren un poble molt comercial, amb una classe alta molt luxosa, amb forces influències de la cultura cretenca.

La màscara d'Agamèmnon és una de les 5 descobertes en el cercle de tombes A, 3 van ser trobades en la tomba 4 i 2 en la tomba 5. Juntament a elles també hi havia les cares i les mans de dos nens banyades en or a la tomba 3. 
Les tombes són únicament per membres de la reialesa. Les cares dels homes no estaven totes cobertes per màscares, i el fet pel qual diem que es tracten de guerrers és per la presència d'armes en les seves tombes.


Una de les màscares trobades al Cercle de tombes A
Edu3.cat     
                                               



Arnau Moret
1r Batx

13 d’abril de 2012

MITES CURIOSOS

Com el títol d'aquesta entrada indica, tractarem de veure un mites interessants, divertits o si més no, curiosos.

Començarem amb un mite relacionat amb Ares. Ja tots coneixem qui és Ares/ Mart, oi?

                            Actor interpretant Ares 
Estic convençuda que sí, tots som molt llestos. Avui voldria explicar una petita anècdota que he trobat sobre Ares i una de les seves relacions amb Afrodita, deessa de la bellesa.

Resulta que Ares s'havia tancat amb Afrodita per tenir-hi relacions sexuals. Per assegurar-se que cap persona els interrompís, hi va deixar a la porta a Alectrió, vigilant. Resulta que aquest es va quedar adormit i Helios, el déu del sol, es va colar a l'habitació.

Ares, Venus i les tres gràcies, pintura de Jacques-Louis David
Només us diré que des d'aleshores Alectrió canta cada matí a les sis del matí en forma de gall.

Gall. Podria ser Alectrió?
Aquesta no és l'única història divertida que podem trobar a la mitologia. També es coneix un mite (relacionat també amb Ares) però protagonitzat per un altre personatge.

Tracta sobre dos germans gegants; Ot i Efialt. Aquests dos volien conquerir l'Olimp, i per aconseguir-ho, van segrestar el déu Ares, el van encadenar i el van posar dins d'una gerra de bronze perquè no pogués sortir - on va restar tretze mesos.



                          El Coloso de Francisco de Goya
Artemisa, va prometre aleshores passar la nit amb Ot. El seu germà Efialt es va posar molt gelós i va decidir atacar Ot. Aquests dos es van començar a barallar. Artemisa va decidir convertir-se en cérvol per fugir i va passar enmig dels dos. Quan aquests la van veure, s'hi van llançar a sobre, matant-se l'un a l'altre en xocar.

               Artemisa? No, crec que aquest és un cérvol normal....
No és interessant, la mitologia?

Anahí Domínguez
2n batx