31 de gener de 2012

EL RAPTE D'EUROPA


Europa, segons la mitologia grega, va ser una gran princesa de Fenícia, filla d'Agenor i Telefassa. Algunes històries expliquen, també, que podia haver estat filla de Fèlix.

Europa i el brau, de Gustave Moreau

Segons la llegenda, Zeus es va enamorar d'Europa quan jugava amb les seves companyes i amigues a la platja d'on el seu pare regnava. Quan Zeus va veure aquella bellesa, va témer de que pogués ser rebutjat. Segur amb el que feia, es va transformar en un bonic brau blanc amb banyes semblants al creixent lunar. Havent fet aquesta transformació, va rendir-se als peus de la preciosa donzella.

Al principi, la jove princesa es va espantar, però mica en mica va anar agafant confiança en l'animal. Primer de tot, va optar per acariciar el ventre d'aquell meravellós ésser i per últim, va decidir pujar-li a les espatlles. Ja que Zeus esperava aquesta reacció d'Europa, immediatament es va aixecar i va marxar cap al mar.
El rapte d'Europa, de Ticià


Europa cridava i s'agafava amb força a les banyes, però Zeus no es va parar; va entrar salvatjament a les onades i es va allunyar de la terra, fins arribar a Creta. Els germans i la mare d'Europa van sortir en buscant-la desesperadament, però no la van trobar.

Es van dirigir concretament a Gortina (Creta), on es van casar al costat d'una font i uns plàtans beneïts per haver presenciat l'acte diví d'amor. Aquests arbres mai més van perdre les seves fulles. D'aquesta unió van néixer tres fills: Minos, Sarpèdon i Radamantis.



 



Zeus, però, no podia quedar-se amb la bellesa d'Europa, raó per la qual la recompensa amb tres regals. El primer és Taló l'autònom, que era de bronze i cuidava les costes de creta contra les embarcacions estrangeres. L'altre va ser un gos que mai fallava en la caça i sempre aconseguia atrapar les seves preses. Per últim, li va entregar una sorprenent javelina que sempre encertava al blanc triat.

Adicionalment, i per compensar-la per complet, Zeus va aconseguir que Europa es casés amb Asterió. Ja que ell no tenia fills, va decidir adoptar als de Zeus.

Quan Europa va morir, se li van permetre els honors divins i el brau que en que Zeus l'havia estimat va ser convertit en una constel·lació i fins i tot als signes del zodíac.

Laia Fernández
4t B

30 de gener de 2012

FÍSTULA


Alguna vegada, tots haureu sentit parlar sobre una fístula no? A partir d'aquesta entrada, m'he proposat descobrir el significat d'aquesta paraula i la seva relació amb la nostra matèria.

Actualment, "fístula" significa un problema en dermatologia:








Però en llatí rep un significat diferent, segons el diccionari Català, Valencià, Balear:




"FÍSTULA (o fístola). f.

|| 1. ant. Càsiafístula. Carga de cassa fistola, Leuda Coll. 1249. Cuy erba que és dita fistola, Nudr. ocells 20.

|| 2. patol. Canal anormal format per una úlcera o cavitat estreta en la pell o en les membranes mucoses; cast. fístula. Ha en lo coll gran mal, ço és, una fístula, doc. a. 1388 (Sanpere, «Dames d'Aragó», 145, ap. Aguiló Dicc.). Exida que's fa el lagremar major e can se creba gita humiditat semblant de clara d'ou, e can molt atura torna fístola, Alcoatí 45 vo. Lo suc del gram e'ls huyls posat ab cotó la nafra e la fístula sana dels angles dels huylls en IX dies, Tres. Pobr. 21. Perforació qui's fa per art és generativa de fístules, Cauliach Coll., ll. ii, c. 1.

    Fon.: fístulə (Barc., Palma); fístula (Val.).
    Etim.: pres del llatí fistŭla, mat. sign. (pròpiament ‘flauta’, ‘tub’)."




Heu tingut mai alguna fístula o sabeu d'algú que n'hagi tingut? (es diu el pecat però no el pecador)!

Espero que no en tingueu mai cap!  

Intenteu buscar més etimologies del llatí, en aquest cas de malalties.

Carla Solà

1r Batx

27 de gener de 2012

INFIDELITATS DE ZEUS (III): EUROPA



Avui toca...

EUROPA

Segons la llegenda, Europa era una mortal fenícia, filla dels reis de Tir. La jove posseïa una bellesa tant pura que molts cops era motiu de disputa entre els pretendents.


Europa.


Un dia Europa estava admirant els toros que tenia el seu pare, i se li acostà un de gran, robust i de pelatge blanc. Europa es va espantar, però poc a poc el va anar acaronant i, en veure que es deixava, va pujar al damunt. De sobte, el toro va començar a córrer i va saltar des del penya-segat més proper fins al mar, emportant-se la jove. El toro va anar fins l'illa de Creta i allà va adoptar la seva forma original: era Zeus que, per evitar que el rebutgés igual que havia fet amb tots els altres pretendents, se la va emportar lluny per seduir-la.



El rapte d'Europa, de Tizià, cap al 1560

Zeus i Europa van mantenir relacions sota un arbre plataner, el qual encara existeix. Es diu que les seves fulles sempre es mantenen verdes perquè Zeus i Europa hi van ser a sota.


De les relacions entre Zeus i Europa en van néixer tres fills: Sarpidó, Radamant i el més important, Minos, el qual més tard va ser rei de Creta i va derrotar al temut Minotaure.

Zeus, abans de tornar a l'Olimp, li va fer tres regals molt valuosos:

  • Un autòmat que tenia el nom de Talo, que li serviria per vigilar la costa de l'illa.
  • Un gos que era sempre precís amb els seus objectius de cacera.
  • Una javelina que mai fallava, sempre donava on volies.

Europa i el toro, de Moureau
Explica la llegenda que, mentrestant, el pare d'Europa, desesperat, va caminar i caminar per tots els camins cridant la seva filla:
- Europa! Europa! Euroooopaaaaa!!!!
Sense trobar mai resposta. Els habitants dels llocs per on anava passant van acabar dient així al continent.









Nàdia Alsinet
1r Batx

26 de gener de 2012

MOSAIC ROMÀ

A mesura que els romans van anar conquerint territoris grecs, es van anar trobant amb una forma d'art que a la llarga es van fer seva. Es tractava dels mosaics. En ells hi havia imatges, sanefes o escrits mitjançant tot de petites tessel·les (conjunt de marbre, vidre i terra cuita). És per això que els romans van anomenar els mosaics opus tessellatum.


En un principi, a l'Antiga Roma els mosaics només es van fer servir per decorar sostres i parets. Amb el temps es va anar implantant aquest art també als sòls. Primer es tenia por de que al trepitjar-los es trenquessin o no oferissin prou resistència. Però ràpidament se'n van adonar de que no hi havia cap mena de risc. Pels romans tenir un terra amb mosaics era tenir un terra luxós. Fent una vulgar similitud amb els nostres dies podríem dir que per als romans tenir mosaics al terra era com tenir una gran catifa vermella.



Fotos de mosaics d'Empúries


Tipus de mosaics:
  • Opus vermiculatum: Aquest tipus de mosaics eren els més precisos. L'artista dibuixava amb força facilitat ja que s'utilitzaven tessel·les molt petites. Per tant era molt més fàcil fer amb precisió una sanefa, un escrit o una imatge.
  • Opus musivum: Terme que definia únicament als mosaics fets sobre parets o murs.
  • Opus sectile: Tipus de mosaic amb pedres més desiguals i grans. Per tant podia haver-hi tessel·les d'un tamany petit o gran. El resultat era menys precís que els opus vermiculatum. Aquest tipus de mosaic va ser el que més es va fer servir a l'època romana.
  • Opus signinum: A partir d'una barreja de calç i pols de teula i el resultat era una mena de ciment rogenc. Amb aquest s'omplien terres i parets i després si incrustaven petites parts de tessel·les per fer les sanefes. És a dir que al contrari dels tres estils anteriors, aquest tenia un fons uniforme i només hi havia tessel·les per decorar. Aquest estil no era un mosaic complet com els altres.


De les quatre imatges següents, sabríeu dir de quin tipus de mosaics són?


1 2

3 4

 Voleu fer un mosaic romà en línia? cliqueu aquí.

Joan Giralt
4t ESO

25 de gener de 2012

LES GUERRES PÚNIQUES

Les Guerres Púniques són tres guerres que van fer els romans contra els cartaginesos o també anomenats púnics. Tot va començar quan Roma, després d'haver aconseguit imposar el seu poder per tot la península Italiana, va esdevenir una potència mediterrània del mateix nivell que el de Cartago, una ciutat del nord d'Àfrica ( a l'actual Tunísia).

Els cartaginesos havien establert colònies per tot el nord d'Àfrica, el sud de la penínusla Ibèrica (Màlaga, Cadis), Eivissa, Còrsega, Sardanya i Sicília. LA seva força comercial els feia competidors de les colònies gregues de la penínusla Ibèrica. En aquesta situació Roma i Cartago eren les dues potències en expansió destinades a enfrontar-se pel domini del Mediterrani occidental. Caldria tres guerres, perquè d'aquesta manera hi hagués algú que guanyes definitivament. La primera Guerra Púnica (264-241 a.C.)

Primera guerra púnica


Aquesta primera guerra va començar amb la intervenció de Roma a Sicília, quan Roma és aliada amb els mamertins,que eren uns mercenaris de Siracusa, que lluitaven contra els cartaginesos a Messina. La guerra va passar al mar, on originàriament els romans era qui dominaven, fins que l'exèrcit de la nova flota, comandada pel cònsul Duili àdhuc va permetre una expedició sobre la costa cartaginesa a Tunis (256 a.C).

Rutes

L'assaig va ser fracassat i la guerra es va tornar a centrar a Sicília, on els romans es van consolidar. La pau (241 a.C) va posar fi als dominis púnics sicilians, i d'aquesta manera l'illa va ser la primera província romana. Poc després (238 a.C), Roma va aprofitar la revolta dels mercenaris a Cartago per tal de dominar Sardenya i Còrsega, a més a més.

 

Segona guerra púnica


Aquesta guerra púnica va començar al 218 A.C i va acabar al 201 A.C. Aquesta és veu que és la guerra més famosa de les tres que va haver, ja que es va produir durant la famosa expedició d' Aníbal contra Roma. Com que els cartaginesos havien perdut la primera guerra púnica i havien tingut molta pèrdua de territoris, amb el comandant Amílcar Barca, can conquerir ona part del sud i l'est de la península Ibèrica fins a l'Ebre, una zona de grans riqueses minerals.


Amílcar Barca
Quan va morir el comandant Amílcar el 229 A.C., el va succeir el seu gendre, qui va fundar Cartago Nova.
Andrúbal Barca



Tercera guerra púnica

Va durar tres anys, del 149 a.C al 146 a.C. La van començar els romans, per por a una revolta del poder cartaginès. Roma va començar una cruel execució sota el poder de Masinissa I i va guanyar a l'exèrcit de Escipió Emilià. La ciutat de Cartago va ser totalment arrassada i no es va reconstruïr fins al cap de 150 anys amb Juli Cèsar al capdavant.

Aquí us deixo un vídeo amb més informació sobre les guerres púniques:


Si voleu saber-ne més:





Com us imagineu que eren aquestes guerres, molt o poc mortíferes? Us agradaria haver estat soldat en el temps d'aquelles guerres?


Carla Solà
1r Batx

ROSES


Roses. Les roses poden significar moltes coses; passió, amistat, bellesa, poder...

Segurament, a tots se'ns acudeixen nous significats. Els grecs i els romans van ser els primers a imaginar-se d'on podrien sorgir aquestes perfectes flors.



Hi ha diverses versions:

1) Es creu que va ser Cibeles qui les va crear, en venjança contra Afrodita, perquè tingués un competidor per la seva bellesa.



La font de la Cibeles, a Madrid.

2) Una altra versió diu que quan
Venus va néixer una rosa blanca va aparèixer a la seva panxa. Des d'aquell moment es diu que va dur la rosa com a decoració. Un dia, Dionís va, sense voler, tirar-li una mica de vi, i diuen que així és com va quedar de color vermell.



El naixement de Venus, de Botticelli
3) També es diu que un cop Adonis va ser atacat per un porc senglar, així que Afrodita va córrer a ajudar-lo i va ser aleshores quan, tallant-se amb unes branques, de la sang que va caure al terra en van sorgir les roses.



La Venus de la dreta és un quadre de Bouguerau de 1879, el naixement de Venus.
4) L'última versió diu que Dionís es trobava perseguint a una Nimfa quan aquesta es va quedar enganxada amb un arbust. El déu, al arribar a ella va fer-la posar vermella, i li va agradar tan la visió que va tocar l'arbust amb la seva vara i el va convertir en roses.



Dionís

Anahí Domínguez

2 batx

24 de gener de 2012

LA FONTANA DI TREVI

Tots, ja sigui per una pel·lícula o perquè ha anat a Roma, coneixeu la Fontana di Trevi.




Però el que segurament no sabíeu és que prové de l'època romana.



Perquè us feu una idea de la seva magnitud

La font està situada en l'encreuament de tres carrers, marcant el punt final de l'aqüeducte Aqua Virgo, un dels aqüeductes que subministraven aigua a la ciutat. Amb la suposada ajuda d'una verge, els tècnics romans van trobar una font d'aigua pura a 22 km de la ciutat. L'aigua d'aquest aqüeducte anava directament als banys d'Agripa i va ser utilitzada durant més de 400 anys. Tots els aqüeductes van quedar destrossats per l'entrada dels gods a la ciutat.



Al segle XV, durant el Renaixement, el papa Nicolau V va acabar de reparar l'aqüeducte Aqua Virgo i va manar a Lleó Battista Alberti que fes una pila decorativa. Però al segle XVII, el papa Urbano VIII pensava que la font no era el suficientment dramàtica, va demanar a Bernini que la renovés, però el projecte va quedar abandonat quan el papa va morir. Al segle XVIII, en plena època Barroca, van fer un concurs per decorar la font i Nicola Salvi, encara que havia perdut, li van encarregar la feina. Les obres van començar al 1732 i van acabar al 1762.



La font té uns 20 m d'amplada i 26 m d'alçada. En el nínxol central ens trobem a Neptú, déu del mar, creada per Pietri Bracci. Aquesta figura es troba a sobre d'un carro en forma de petxina que és tirat per cavalls marins i està envoltat del tritons i petxines. Al costat de Neptú, tenim a l'Abundància i a la Salut, realitzades per Filippo Valle. Els relleus superiors representen a Agripa aprovant la construcció de l'Aqua Virgo i la llegenda del seu origen.



Aquí us deixo una de les escenes més famoses de la pel·lícula "La Dolce Vita", de Fellini. A veure si trobeu la font!






Segons diuen, si vols tornar a Roma has de tirar una moneda d'esquena a la font i amb la mà dreta passant per sobre de l'ombro. Vosaltres tiraríeu la moneda per tornar a Roma?


Aina Gràcia
2n Batx

23 de gener de 2012

NIS I EURÍAL



L'Eneida és una obra escrita per Virgili. Al llibre IX, se'ns apareix la història de dos companys de Enees, Euríal i Nis.


I aquesta ha esdevingut un dels meus mites preferits.

Permeteu-me que us l'expliqui:
Durant la guerra amb els llatins, Enees va deixar els seus companys per anar a cercar ajuda. Va manar als seus que si els atacaven els llatins, s'havien d'amagar. Un cop se'n va anar, la deessa Juno va avisar a Turn (líder dels llatins) que Enees havia deixat als seus companys i aquest va aprofitar per atacar-los. Els d'Enees van amagar-se.

Convençuts de la victòria, els soldats de Turn es van emborratxar i es van quedar adormits. Euríal i Nis, van decidir que aprofitarien el moment per escapar-se i cercar a Enees per dir-li el que havia passat. Així que van sortir de l'amagatall i van passar entre els cossos dels adormits.

Nis, agafa la seva espasa i amb ràbia, comença a matar els homes contraris que pot. Euríal decideix seguir-li el joc, i entre els dos acaben amb la vida d'un bon nombre d'homes. De cop, s'adonen que vénen reforços del bàndol contrari, que els han vist, i que tenen ganes de matar-los.

Euríal i Nis aconsegueixen escapar cap al bosc, on, com es fosc, poden amagar-se.



Mentre corren junts, Euríal es perd i es queda enrere. Espantat, comença a donar voltes observant a tota arreu. Els llatins l'han atrapat i poc a poc el comencen a envoltar.
És aleshores que Nis s'adona que s'ha separat de Euríal i torna a buscar-lo. Des de la fosca, amb l'arc, mata a un dels homes llatins. Volscent, el capità del grup llatí, intenta buscar al culpable amb la mirada, sense trobar-lo. Es gira cap a Euríal i l'amenaça; serà ell el que pagui per l'assassinat de Nis, amb la seva mort.

Nis decideix que no pot esperar més i surt a defensar al seu company. Surt a la llum, però és massa tard. Volscent acaba de matar a Euríal. Nis corre cap a ell i el mata, enfurismat. Finalment, mor sobre el cadàver del seu amic.

Euríal i Nis, estàtua del Lovre de Jean-Baptiste Roman (1827)
Anahí Domínguez
2n batx

20 de gener de 2012

EL MATRIMONI ROMÀ

La paraula matrimoni té com arrel la paraula llatina mater (mare), ja que la principal finalitat del matrimoni era que els fills mantinguessin els costums familiars.

El casament de dos joves depenia gairabé exclusivament dels pares; poques vegades es tenia en compte l'opinió dels interessats. Una vegada decidit el matrimoni el primer pas de la celebració era dels sponsales. Era una cerimònia privada i s'obligava a indicar-se legalment.

Matrimoni romà


Davant la llei, només els ciutadans romans tenien dret a casar-se. Els homes eren considerats aptes per casar-se als catorze anys i les dones als dotze. Hi havia dues formes de matrimoni:
  • MATRIMONI cum manu: la dona passava a formar part de la família del marit. El marit era propietari de tots els seus beneficis. Es podia realitzar aquesta unió de tres formes:
  1. Confarreatio: la forma més antigua i solemne. Era practicada pels patricis.
  2. Coemptio: ceremònia que es practicava quan hi ha haver la restauració simbòlica dels temps en que els homes pensaven que les dones es podia comprar.
  3. Usus: per practicar aquest tipus de ceremònia, la novia havia d'estar un any seguit amb el futur marit.
  • MATRIMONI SINE MANU O LLIURE: l'esposa seguia sent de la seva família paterna i conservant els seus drets succesoris de la seva família d'origen. Era propietaria dels seus beneficis.










Matrimoni entre dos ciudadans romans Jàson i Medea

Abans de la ceremònia, davant de varis testimonis, el marit li entregava a la novia un anell que se'l posava al dit anul·lar de la mà esquerra. La data del casament es preferia durant el juny, concretament la segona quinzena. No es volien casar al mes de maig, ja que era el més dels morts.

Passat el casament, la novia vestia una túnica blanca, llarga fins els peus, amb un cinturó lligat de forma especial . Portava una sandàlies i un vel de color taronja, agafat amb una corona de flors.

El lloc de la ceremònia (casa del marit) es decorava amb flors. Es realitzava el sacrifici de si els Déus eren partidaris a l'acte. El banquet es celebrava a casa d'ella fins la posta de sol.


EL DIVORCI

El divorici era bastant diferent. El marit podia divorciar-se en cas d'adulteri de l'esposa i falta de descendents. L'esposa podia divorciar-se per pèrdua de ciutadania del marit o per falta de notícies del marit durant quatre anys seguits (si era militar). Quan això passava, el marit es quedava amb els fills i l'esposa tornava a casa del pare.

Veieu just la superioritat que tenia l'home envers la dona quan la parella es divorciava?

Laia Fernández
4t B

19 de gener de 2012

DIDO I ENEES

Com que els de 2n de Batxillerat hem hagut de llegir l'Eneida vaig recordar que van fer una òpera sobre el llibre. La història està extreta del llibre IV de l'Eneida, escrita per Virgili. L'òpera va ser composada al 1682 per Henry Purcell.




















Virgili                                                                                                 Henry Purcell

Tracta sobre la història d'amor que viuen la reina de Cartago, Dido, i Enees, un fugitiu de Troia amb la missió de fundar una nova ciutat. Les tropes d'Enees naufraguen a les costes de Cartago i quan Enees i Dido es coneixen, s'enamoren bojament. Però les bruixes, que tenen enveja de Dido, s'uneixen per fer recordar a Enees el propòsit que li va manar Júpiter, crear una nova ciutat.

L'òpera està dividida en tres actes:

Acte 1

En el palau de Dido, la reina de Cartago, Dido, es lamenta de la seva desgràcia, convençuda de que el seu amor no és correspós. Belinda, la seva confident, tracta d'animar la reina. L'amor de la reina és Enees, un supervivent de la guerra de Troia que per ordre de Júpiter té que crear la nova Troia a Itàlia. Però de camí, decideix parar uns dies a Cartago, però en veure a Dido s'enamora d'ella i li declara el seu amor. Aquest esdeveniment és acollit amb una gran alegria per la prosperitat que promet la unió entre els dos regnes.



Acte 2

Escena 1, Cova de la bruixa: unes quantes bruixes es reuneixen a una cova, on conspiren per acabar amb la relació dels dos enamorats i provocar la caiguda de Cartago. Convoquen als esperits, i un de ells agafa la forma del deu Mercuri per entregar a Enees un fals missatge de Júpiter: ha d'abandonar Cartago i tornar a la seva missió.


Escena 2, Bosc: la cort gaudeix d'un dia de caça quan, de sobte, es desencadena una terrible tempesta que fa tornar a tots a la ciutat, exceptuant Enees, que rep la visita del fals Mercuri. Aquest li diu que ha de marxar de Cartago aquella mateixa nit per no fer enfurismar Júpiter. Enees accepta la seva missió, es lamenta per l'amor que sent per Dido i intenta trobar alguna manera per explicar-li.


Acte 3

Escena 1, Naus en el port: els mariners d'Enees es preparen alegrement per marxar, abans que Dido conegui la marxa d'Enees. La bruixes observen l'escena encantades per la seva maldat i perceben la pròxima mort de la reina Dido.




Escena 2, Palau de Dido: Enees intenta persuadir Dido que la seva intenció no és abandonar-la, sinó que únicament ha de complir el mandat dels déus. Dido, ofesa, insisteix a Enees que compleixi amb el seu destí i que l'abandoni, ja que aquell és el seu desig. Ella sap que després de la seva partida només li queda la mort. Es suïcida i apareixen un cor de Cupidos que lamenten la desgràcia de la reina.

Aquí us deixo el l'ària de "El lament de Dido", que es troba al final de l'òpera i es pot sentir com més d'un cop a l'ària demana que Enees la recordi:



No trobeu que és molt trist el final de l'òpera i d'aquesta part del llibre?

Aina Gràcia
2n Batx

18 de gener de 2012

PROSTITUCIÓ ALS BURDELLS ROMANS

Cadascú, ara mateix, té la seva pròpia opinió i una manera diferent de veure la prostitució. La majoria segurament no ho veuen com res bo ja que es considera un ofici brut. Però això no ha estat sempre així. Podríem classificar la prostitució com un dels oficis més antics, i és que a l'antiga Roma era habitual i positiu.


Per començar, la prostitució era legal. Els prostíbuls eren un dels atractius turístics de les ciutats i possiblement eren de propietat e
statal. Els bordells eren anomenats lupanars, paraula que deriva de lupa i que significa lloba. Un lupanar que segueix casi intacte és el lupanar de Pompeia.



Fresc trobat en una de les parets d'un lupanar.

En la societat grecoromana, el concepte d'homosexualitat no existia, i pederàstia no es considerava un atemptat moral, com qualsevol altra forma de plaer sexual. Per tant, era normal trobar en els lupanars nois i noies de qualsevol edat al servei de tot tipus de clients.

Com, per desgràcia, segueix succeint avui en dia, generalment no eren nois o noies lliures els que s'hi dedicaven, sinó que sovint eren esclaves exòtiques amb qui el propietari obtenia millors rendiments. Per això compraven als mercats d'esclaus els que més els interessaven per garantir clientela i uns bons ingressos.

Tot i no ser la majoria, també hi havia dones lliures que exercien la prostitució com a dames de companyia amb opció a coit. Això sí, fossin esclaves o llibertes havien de de pagar impostos i evidenciar la seva professió portant túniques de colors cridaners i el cabell tenyit, per no ser confoses amb les castes matrones.

Però també hi havia alguna dama que freqüentava els burdells únicament per vici. És el cas de Valeria Mesalina, dona de Claudi. La titllaven de nimfòmana i promíscua. Es diu que va aprofitar l'absència del seu marit per organitzar un concurs al palau de les meretrius de Roma per veure qui es podia anar al llit amb més homes. Va guanyar a la seva rival, una autèntica professional per golejada. Es diu que va arribar als dos-cents homes...




Mesalina amb un dels seus amants

  • Creieu que la prostitució ha donat un gran gir respecte a l'època grecoromana?

Susanna van Roessel
4t ESO

17 de gener de 2012

URBANISME

Els romans feien servir unes tècniques constructives (urbanisme) que provenien dels grecs o dels etruscos.
Una de les característiques que utilitzaven eren els rituals que feien abans de construir la ciutat. Aquests són els auguris (observar un senyal) que es feien per saber si els déus els eren favorables. Seguidament un sacerdot marcava amb una arada el solc dels límits de la ciutat, on es construirien les muralles (pomperium). I aquest procés s'anomenava inauguratio.


Imatge de Ròmul consultant els auguris

L'organització principal de la ciutat era la divisió amb els dos carrers principals: el Decumanus Maximus (d'est a oest) i el Cardo Maximus (de nord a sud). A cada extrem dels carrers principals hi havia una porta per entrar a la ciutat. Amb tots els carrers es formava una quadrícula, on es creuaven els cardines (carrers paral·lels al Cardo Maximus) i els decumani (carrers paral·lels al Decumanus Maximus). Aquest traçat se'l va inventar Hipòdam de Milet i per aquest motiu és anomenat traçat hipodàmic.
Traçat hipodàmic

La ciutat es completava amb la construcció del fòrum, que era la plaça principal al centre de la ciutat on es creuaven els dos carrers principals.

En Els deu llibres de l'arquitectura, l'arquitecte Vitruvi explica els principis arquitectònics essencials per crear una ciutat i les seves infraestructures.

 



En una ciutat trobem diversos edificis o elements públics:
  • En primer lloc les muralles, que en un inici eren defensives, però més tard van passar a ser un símbol de prestigi.
  • Les clavagueres eren molt importants per la neteja de les ciutats i les cases i també seguien el traçat hipodàmic.
  • A més per proveir la ciutat d'aigua utilitzaven les fonts, els pous i les cisternes. I a més els aqüeductes que eren grans construccions que permetien l'arribada d'aigua des de la muntanya (on la filtraven i la depuraven) i la transportaven fins a la ciutat per mitjà de canonades inclinades progressivament.
  • Els ponts utilitzaven la tècnica de la volta, com en el cas dels aqüeductes.
  • El temple solia estar dedicat a la tríada Capitolina i era l'edifici més destacat del fòrum.
  • I els edificis de caire més lúdic eren: el teatre, les termes, el circ i l'amfiteatre.
 


Mireia Cutura
2n Batx

16 de gener de 2012

L'ALFABET LLATÍ


Els romans van crear el seu propi alfabet provinent del grec per d'aquesta manera crear la seva llengua, el llatí. Inicialment l'alfabet llatí estava format per 21 grafemes i cap al segle I d.c, amb motiu de la invasió romana de Grècia, es va quedar en 23 grafemes que perdurarà per la resta dels temps.

 


L'alfabet llatí, no tenia diferenciació entre les majúscules i les minúscules. Els seus 21 grafemes corresponen a les lletres "capitals", és a dir, les nostres majúscules. Utilitzaven tres sistemes diferents d'escriptura:

La Quadrata: Lletres capitals de forma quadrada que estaven tallades sobre pedra. Estructura geomètrica basada en el cercle i el quadrat destinada en l'ús dels edificis religiosos.

La Rústica: Dibuixava les lletres amb ploma i pinzell. Es va desenvolupar sobre el segle I d.c i estava destinat a l'expansió de l'escriptura amb nous suports.

Uncial o cursiva:Era l'antecedent de les minúsucles. Escriptura ràpida, amb traçats arrodonits ascendents i descendents com la "b", la "d" i la "p".



Escriptura quadrata
Alfabet romà actual




Vídeo sobre l'alfabet romà

El llatí, el seu alfabet i les llengües neollatines


Artur Bossy
2n Batx

15 de gener de 2012

CENEU

Hi havia una vegada un lloc conegut com a Perrabia, a Tessàlia. Aquest lloc estava situat entre el mont Olimp i l'Osa i era creuada pel riu Peneu. Als habitants d'aquest lloc se'ls coneixia com a làpites. Allà hi vivia una jove noia que es deia Cene, també coneguda com a Cenis. El seu pare era Èlat.



Un mapa de Grècia, perquè ens situem
Un cop va ser segrestada per Posidó, déu dels mars, i violada posteriorment. Aleshores, Posidó va voler concedir-li un desig com a compensació perquè ella es sentís millor. Cenis va desitjar convertir-se en una persona invulnerable, així que els déus la van transformar en un home i va passar a dir-se Ceneu.









Posidó
Algun fet destacable d'aquest personatge va ser que va acompanyar  Jasó en el seu viatge amb els argonautes.

Però aquí no acaba la història: A Perrabia s'hi va celebrar una boda. El fill del rei Ixió , Piritoo, es casava amb Hipodàmia. Els centaures van ser-hi convidats, ja que el rei era un parent llunyà seu. El cas és que aquestes bèsties es van emborratxar i van començar a intentar violar  la núvia i  totes les donzelles presents.


Ceneu va lluitar juntament amb altres herois com Teseu en una guerra contra els Centaures, però aquest primer, que havia demanat la invulnerabilitat als deus, va ser assassinat pels centaures.

Teseu matant un centaure
Altres versions mantenen que va quedar sepultat per troncs i roques i que va poder fugir amb vida convertint-se en un ocell.

Què en penseu d'aquest mite? Us agradaria convertir-vos en algú de l'altre sexe?

Anahí Domínguez
2n batx

14 de gener de 2012

LES INFIDELITATS DE ZEUS (II)


Ja que Zeus disfrutava sent-li infidel a la seva esposa, Hera, té multiples infidelitats, i si les expliquéssim totes alhora no n'acabaríem mai...

Avui toca...

ALCMENA

Alcmena era una dona mortal, filla del rei Electrió, i casada amb Amfitrió. La parella va ser desterrada, a causa de l'assassinat accidental d'Electrió per part d'Amfitrió. Així, la parella no podia mantenir relacions sexuals fins que Amfitrió venjés els germans d'ella, però això ja és un altre mite...


Alcmena a la ceràmica antiga
Amfitrió va marxar preparat per a la venjança, i Zeus, aprofitant l'ocasió, va adoptar la forma del marit i va convèncer a Alcmena de que ja els havia venjat i que ja podien mantenir relacions. Alcmena va accedir-hi. Un dia després, Amfitrió va tornar de la lluita triomfant, i també va mantenir relacions amb la seva esposa.
Alcmena va quedar embarassada dels dos, sense saber que un fill era de Zeus. De les relacions amb Zeus va néixer Hèrcules, i de les relacions amb el seu marit va nèixer Ificles.

Amfitrió, gràcies a l'endeví Tiresias, es va assabentar del què havia passat, i va decidir venjar-se de la seva esposa, tot i sabent que ella no en tenia cap culpa. Tenia planejat cremar-la en una foguera, però Zeus va intervenir i va enviar una gran pluja que va fer tenir por a Amfitrió. Finalment aquest va decidir perdonar-la, ja que no en tenia cap culpa, i fer-se càrrec del fill del déu.

Però el problema va venir quan la deessa Hera, dona de Zeus, es va assabentar de tot.

Zeus havia dictat que el pròxim descendent de Perseu regnaria sobre Agros, i ja que Alcmena era descendent de Perseu, li tocaria ser el rei a Hèrcules, al ser un dia més gran d'edat que el seu germà. Però Hera, gelosa, va voler venjar-se, i al moment del part d'Alcmena va intervenir i va allargar el part als 10 mesos. En aquest període naixeria el cosí d'Hèrcules, Euristeu, essent l'hereu de les terres, i intentant fer-li la vida impossible a Hèrcules.

                                        Hèrcules
Alcmena va quedar-se viuda al cap d'un temps, i va morir a Teves juntament amb els descendents d'Hèrcules.

Sé que tots coneixeu la versió de Disney "Hercules", i que creieu que aquest és un mite fals, però com bé sabreu tots els mites tenen diferents versions, i jo he escollit aquesta perquè crec que és la menys coneguda. De totes maneres, aquí us deixo una cançó de la perl·lícula de Disney.





Nàdia Alsinet
1r  Batx