30 de desembre de 2011

QUÈ ÉS AIXÒ DE LA POLÍTICA?

Encara que ens sembli feixuc a la majoria dels joves, actualment estem vivint uns moments força convulsos pel que fa a la política i els problemes del nostre món, en bona part per la crisi econòmica, i això fa que cadascú es conscienciï més de què és això de la política. Caldria comparar-la amb el passat, ja que ens ha condicionat més del que ens pensem, i veurem com ha canviat des de llavors a ara.



La vida humana sempre ha imposat unes diferències socials entre les persones, però la política, originada per la necessitat d'organitzar una població, ha evolucionat de moltes formes diferents des de la cultura dels antics grecs, que va influenciar molt la romana i conseqüentment les altres, i encara avui utilitzem estructures que ells van inventar, com la democràcia (per la qual s'elegeix per mitjà de vots de la població una persona que governarà el poble). Vegem, tot seguit, com va ser la seva política i quines semblances té amb l'actual.

L'estructura social romana es basava en la família. L'Estat era un sistema semblant al d'una gran família patrícia, que estava formada pels parents consanguinis, els clients i els esclaus. El pater familias era el cap de la unitat familiar, era independent i tenia, fins i tot, autoritat jurídica, econòmica i religiosa sobre cada familiar.

Així es dividien els ciutadans segons la seva classe social:
  • Els patricis eren descendents de les primeres famílies que es van instal·lar a Roma. Tenien tots els drets i tots els deures. Alhora, tenien privilegis dels quals se'n cuidaven molt.

  • Els plebeus s'havien instal·lat pels volts de Roma i es dedicaven a conrear el territori de la gran ciutat. Primer no tenien drets socials, civils, polítics ni religiosos, però en van anar guanyant amb el temps fins al punt de tenir la capacitat d'influir la societat.

  • Els clients no tenien cap feina concreta i estaven obligats per la llei a sevir la família patrícia. Alguns d'ells eren estrangers. Tenien el nom d'un patrici (patronus) i, per la seva condició, es comportaven com a súbdits devots. A canvi, el patró o patrici els oferia protecció, els defensava als judicis i podia concedir-los terres.

  • Els esclaus formaven la classe social més baixa. Pertanyien absolutament als seus amos, i per això podien ser considerats com a coses. Esclaus podien ser-ho per naixement (verna) quan els seus pares ja ho eren des d'abans, per ser presoners de guerra o bé per ordre judicial (algú que abans era un ciutadà lliure que perdia la seva condició). Tanmateix, hi havia amos piadosos que els permetien tenir certs guanys (peculium) que els permetien comprar la seva pròpia llibertat i d'altres que els alliberaven directament (manumissio). 
Plebeus i patricis
L'agricultura era el punt més important de l'economia romana, i aquesta variava segons les zones.
A la Vall del Po (als Alps), predominaven els petits camperols, que convivien en els gran dominis terriorials. El conreu de cereals era idoni per les condicions de la zona, però va anar minvant progressivament.
La zona ocupada pels picents, una zona de petits camperols amb les seves terres distribuïdes per l'Estat.

Etrúria, al nord del Laci, que era habitada pels etruscos, i Úmbria, pels umbres, que se situava al centre de la península Itàlica, tenien una organització que dificultava l'evolució de l'agricultura dels etruscos.

Al sud, a la zona de Magna Grècia, hi havia ciutats arruïnades, una notable despoblació i, conseqüentment, l'agricultura no hi va fer grans progressos.

Mosaic romà que representa l'agricultura.
La política va evolucionar de manera diferent. La política romana va passar per diverses etapes o èpoques: l'època monàrquica, la republicana i la imperial


Durant la Monarquia, a Roma va predominar el sistema aristocràtic (format per reis i les seves famílies que manaven per damunt de tothom). Els òrgans de govern eren: 


El rei o rex, personatge més poderós de l'Estat Romà elegit pel Senat i els patres al Capitoli, que tenia un càrrec vitalici.


El senat o senatus, un Consell d'Ancians compost pels caps de les grans famílies patrícies. Eren ancians perquè es deia que la vellesa proporcionava saviesa, però al final acabà depenent de la seva classe aristocràtica. Tenia, primer 100 membres, després 200 i al final 300, tots elegits pel rei. El paper del senat era aconsellar el rei (consilium), conservar els costums dels avantpassats (mos maiorum), exercir tutela sobre l'Assemblea de les Cúries, ratificant tots els seus actes (patrum auctoritas), completant el valor dels actes, i assegurar l'interregnum a la mort del rei.


L'assemblea del poble romà es constituïa per cúries (comunitats de varons), per centúries i per tribus. El rei la convocava i es reunien al peu del Capitoli per a votar 'sí' o 'no' a les proposicions que aquest feia pel poble.


La República va arribar a causa de les relacions conflictives que va provocar l'afany de l'aristocràcia per descarrilar el monarca. Va enderrocar la Monarquia. La Constitució de la República romana reposa sobre l'equilibri de 3 òrgans polítics que es controlen mútuament i es creen per evitar la tornada del poder d'un sol: els magistrats (poder monàrquic), el Senat (poder aristocràtic), i l'Assemblea del poble (poder democràtic). Es caracteritza per què ja no hi ha rei.

república 
f. [LC] [PO] Forma de govern en què el cap d’estat té caràcter electiu i no hereditari.



Els magistrats són dos praetores que succeeixen el rei. A mitjan segle V passen a dir-se consules. Tenen autoritat completa en les situacions religioses, civils i militars. Representen el poder executiu.


El Senat és l'autoritat més gran de la Roma Republicana i el centre del seu govern. És una autoritat permanent, al contrari dels magistrats que es renoven anualment.


Els comicis són la sobirania directa que fa la població en la política, tot i que amb preponderància dels rics. Vénen de les assemblees creades a la Monarquia. Hi ha tres tipus de comicis:

  • Comicis curiats (comitia curiata): paper religiós
  • Comicis centuriats (comitia centuriata): divideix ciutadans en 5 classes censatàries (de rics a pobres)
  • Comicis per tribus (comitia tributa): Primers mítings de la plebs agrupada.
 De ben segur que moltes de les paraules que hem utilitzat per a explicar aquesta part de la història us deuen sonar, oi que sí? Doncs és clar, perquè hi ha coses de la política dels romans que encara existeixen en el món d'avui, com la monarquia, la república (amb el rei) i el Senat. Sí, existeixen, però ¿oi que ha canviat el concepte que en tenim de cada un? Ara per ara, en la majoria de països del món no hi ha rei, perquè ja fa uns anys que aquest sistema monàrquic s'ha canviat per un de diferent, democràtic o no, basat en el president com a forma política més alta.

L'assemblea actual és un organisme molt més democràtic que l'assemblea d'abans, que, com hem vist, sempre depenia dels de dalt. L'anarquisme, del grec anarchía, que ja n'existia la idea en el temps dels antics grecs i romans,  té per objectiu construir un sistema polític basat en l'assemblea, la reunió de tots els conciutadans per a votar una decisió concreta.

Símbol de l'anarquisme.

El que està clar és que el funcionament de la política actual no té ni punt de comparació amb el romà, perquè ha passat per un munt de processos al llarg de la història que l'han fet estabilitzar-se i arribar a una democràcia més real.

Martí Guallar
1r Batx

29 de desembre de 2011

EL DIVORCI A ROMA

A Roma el divorci es va acceptar des del principi. Al principi la dona es trobava sotmesa a l'autoritat del marit (manus), cosa que feia que no el pogués repudiar, només el marit tenia aquest dret i havia de ser per una causa greu.



Existia un matrimoni sine manu, el qual atorgava a la dona i a l'home els mateixos drets, però a Roma no es va dur molt a terme. Al final de la República i al començament de l'Imperi, la dona ho va tenir més fàcil per poder divorciar-se.

En el dret romà, el divroci podia ser per: per la mort d'uns dels esposos,per la pèrdua de capacitat d'un d'ells o per la pèrdua de l'affectio maritalis.


La pèrdua de capacitat podia ser per diferents causes:

  • Per Incestus Superveniens, era quan el sogre adoptava al seu gendre com a fill, el que feia que el crees una nova vinculació entre els dos esposos.
  • A causa del Capitis Deminutio Maxima, era una un dels esposos, per càstig o per invasió dels enemics, pasava a ser esclau.
  • Capitis Deminutio Media, era quan perdia la ciutadania per alguna raó.
  • La pèrdua de l'affectio maritalis, en el qual acordaven els dos el termini de la relació.


Hi ha dos aspectes que són semblants però que són diferents, són el divorci i el repudio. El divorci es donava quan els dos marits es posaven d'acord. El repudio, en canvi, era quan un dels dos esposos volien deixar-ho. El divorci no tenia cap mena de càstig, però el repudio sí.

Aina Gràcia
2n Batx

28 de desembre de 2011

RESTES ROMANES A BADALONA


Quan haguem visitat Vic i Barcelona... I tornem a tenir un diumenge avorrit on no puguem fer res...

No val la pena perdre el temps, aquesta vegada podem anar a Badalona. I així, també podem fer una visita a la Majka després de visitar les boniques restes romanes que hi ha.

La millor manera d'anar-hi és amb tren, com sempre. Ja que és més ecològic (hem de donar bon exemple) i és més divertit que anar-hi amb cotxe.

Agafarem, com sempre fem quan marxem de La Garriga amb tren, la R3. Anirem en direcció l'Hospitalet de Llobregat fins a Arc de Triomf. Allà agafarem la R1 fins a Badalona en direcció Massanet-Maçanes i pararem a Badalona.

Un cop haguem sortit de l'estació, hem de caminar recte una estona fins a Via Augusta, on hem de girar a la dreta fins que arribem al museu i a les restes de Baetulo. Són uns deu minuts de trajecte. Al museu podrem veure la Venus:







Baetulo
és el nom romà que rebia Badalona en el temps dels romans, durant el primer quart del segle I a.C. És un Bé Natural d'Interès Nacional des del 1999.

En el mateix carrer Via Augusta, visitarem el Jardí de Quintus Licinus. Són les restes d'una piscina romana privada.

Després podem visitar el Museu de Badalona, on hi ha unes termes,que eren els banys públics de la ciutat romana amb el frigidarium, el tepidarium i el caldarium, una exposició sobre les restes excavades dels nostres avantpassats llatins, una palestra, que era el seu gimnàs, un vestidor i un jardí.



També veurem la Plaça Font i Cussó on hi ha restes del fòrum, les insulae, que eren els habitatges, les tabernae, que eren les botigues i el decumanus i el cardo maximus, dos dels carres més importants de les ciutats.

Al carrer Lladó podem trobar la domus dels dofins, una casa d'alta classe romana on s'hi conserven importants mosaics. Al carrer Pujol podrem veure un conducte d'aigua on es distingeixen les construccions en volta de canó típiques dels enginyers romans. Hi ha molts metres d'aquest conducte en perfecte estat de conservació.

Finalment, tornarem cap a La Garriga amb la R1 en direcció Aeroport i a Arc de Triomf agafarem la coneguda R3 en direcció la Tour de Carol, Puigcerdà o bé Vic.


Aquí us deixo una cançó anomenada Baetulo per si esteu avorrits al tren!



Espero que us agradi molt la visita a Badalona, així com de Barcelona i Vic i aprengueu moltes coses i ens les mostreu al bloc.

Què us sembla fer una excursió allà? Ho anotem a la llista dels propòsits del curs nou!
Anna Solà
1r Batx

27 de desembre de 2011

EL CALENDARI ROMÀ


El calendari romà mesurava els anys a partir de la fundació de Roma, l'any 1 per a ells seria en el calendari cristià l'any 753 a.C.. Es va utilitzar des de Ròmul, quatre mesos de 31 dies i sis mesos de 30 dies.

Els primers quatre mesos estaven consagrats a quatre deïtats romanes, i cada mes es feia culte al déu que li dedicaven el mes.
  • El primer s'anomenava Martius, estava dedicat a Mart.
  • El segon es deia Aprilis, i estava dedicat a Apol·lo.
  • El tercer s'anomenà Maius, dedicat a Júpiter.
  • El quart es digué Junius, dedicat a Juno, l'esposa de Júpiter.


La resta de mesos no dedicats a deïtats romanes s'anomenaren Quintilus, Sextilis, September, October, November, December. El calendari de Ròmul constava de 304 dies.



Posteriorment es va trobar l'any massa curt i es va perfeccionar segons el cicle lunar. S'afegiren dos mesos: Januari, en honor a Jano, i Febrarius, dedicat a Februs, posteriorment a Plutó. Amb això el calendari durava 355 dies, però el calendari lunar dura 354 dies, i es va decidir que afegirien un dia perquè 354 donava mala sort.
L'any seguia essent massa curt, i van introduïr l'Octoeterida, que introduïa un mes de 23 dies anomenat Mercedonius tres cops casa vuit anys. Com que no existien els dies, els romans els anomenaven A, B, C, D, i així tot l'abecedari.
Amb l'arribada de Juli Cèsar, va haver-hi una reforma. Aquest va establir un any de 365 dies, amb 12 mesos, amb la quantitat de mesos de 30, 31 i 24 dies. A més, cada quatre anys Febrer obtindria un dia més per no quedar endarrerit respecte l'ordre astronòmic.

Aquest sistema s'anomenà Bix Sentum. Aquest sistema encara s'utilitza, amb una petita modificació a l'hora del compte dels anys, es va fer cap al segle VI amb el Papa Gregori XIII. L'obra del calendari va ser encarregada a un astrònom grec, Sosígenes.

Juli Cèsar i Sosígenes
Cap al segle III a.C. els romans ja tenien consciència dels rellotges de sol i d'aigua. Van començar a utilitzar un sistema sexagesimal com el nostre, format per 60 minuts, 24 hores...
Cap als anys de Cèsar August, els romans van començar a donar nom als dies. Els dies eren:
  1. Dies Luna. Dilluns, dedicat a Juno.
  2. Dies Marte. Dimarts, dedicat al déu de la guerra.
  3. Dies Mercurio. Dimecres, dedicat a Mercuri, el missatger dels déus.
  4. Dies Júpiter. Dijous, dedicat a Júpiter, el déu creador.
  5. Dies Vesta. Divendres, dedicat a la preciosa deessa de la família.
  6. Dies Saturno. Dissabte, dedicat a Saturn, el pare creador.
Posteriorment, cap a l'era cristiana, es va instaurar un sèptim dia, el diumenge. Dedicat especialment al que ells anomenaven "Déu Cristià", a nostre senyor i Déu. En llatí diumenge seria Dominus.

El calendari romà va patir una última modificació quan va ser en poder del Papa Gregori XIII, s'hi va afegir un últim mes anomenat Augusto o Agosto, dedicat a Cèsar August.

 

Nàdia Alsinet
1r Batx

26 de desembre de 2011

LA POESIA ELEGÍACA I OVIDI

En la literatura grega l’elegia és originàriament una composició en dístics elegíacs d’un tema qualsevol. Els poetes alexandrins del segle III a.C canten a les seves elegies amors mitològics i Catul, el primer poeta romà del qual tenim elegies, ja introdueix el subjectivisme en els mites que narra.

Així l’elegia s’especialitza en la poesia llatina del temps d’August com a poesia que expressa l’amor que sent el poeta, el qual és sentimental i sensual. El moment d’esplendor de l’elegia arriba amb Tibul, Properci i Ovidi. Però Ovidi és qui realment innova i estén l’elegia a nous temes. A les seves últimes elegies, escrites durant el seu exili, apareix el seu sentiment dolorós, que és l’única vegada on s’expressa.
-Tibul. Escriu Corpus Tibullianum, quatre llibres d’elegies en els quals expressa l’amor i la natura amb un únic desig: viure sol al camp amb la persona estimada, lluny de la guerra.

-Properci. Escriu Elegiae, quatre llibresd’elegies de temes diversos: sentiments amorosos, laments fúnebres, elogis i llegendes itàliques



Ovidi

La seva vida es coneix bé perquè ell mateix la narra en un dels seus poemes. Va néixer a Sulmona, al centre d’Itàlia, el 43 a.C, en una família benestant de classe eqüestre. Va estudiar retòrica a Roma, i va completar la seva educació i els seus estudis en un llarg viatge per Grècia.

Va tornar a Roma i es va dedicar a la carrera judicial, però ràpidament la va abandonar per dedicar-se a la poesia. Gràcies a la seva situació social, va poder permetre’s dedicar-se plenament a la poesia sense l’ajut de ningú, a diferència de Virgili o Horaci. Malgrat tot va formar part del cercle de Messala Corví.

La seva vida passa per algun moment molt complicat, com quan l’any 8 d.C August el condemna a l’exili. Per tant ha d’abandonar Roma i se’n va a viure desterrat a Tomis, una ciutat de la costa occidental del Mar Negre.
Amb aquesta situació Ovidi explica en els seus poemes la raó per al desterrament: carmen et error (un poema i una equivocació).

August va escollir un càstig molt cruel per al poeta, per tal d’apartar-lo de tot allò que és el més important per ell: la vida de societat i cultural, els llibres i la llengua llatina. Per això li costa molt d’adaptar-se a viure a Tomis, però durant el seu exili no va deixar d’escriure en cap moment i la seva poesia va donar un gir que es reflecteix en les elegies doloroses.

Ovidi va ser l’últim gran representant de l’elegia, i va utilitzar diversos temes:
-Amors (Amores)
Va escriure-la quan era molt jove, i el tema de les 51 elegies que la componen és l’amor, el noble i el sensual. Aquesta obra retrata una Roma en el cim del seu poder i esplendor, plena d’intrigues amoroses i una societat abocada al plaer. Hi ha influències de Catul, Tibul i Properci.

-Heroides (Heroides)
Va ser redactada en dues sèries. La primera és un conjunt de quinze poemes en forma de cartes que estan escrites per heroïnes de la mitologia grega als seus marits o amants. Els temes són extrets de l’èpica i la tragèdia gregues. En totes les cartes el poeta demostra que té un coneixement de la psicologia de les dones.
La segona sèrie són tres parelles de cartes, amb motiu mitològic, que consisteix en la carta d’un home i la resposta d’una dona.

Obra d'Heroides


Malgrat tot Ovidi té poesia elegíaca amb un altre tema, l’exili. L’obra que va realitzar a Tomis durant el seu exili consisteix en dos reculls d’elegies: les Tristes (Tristia) i les Pòntiques (Epistulae ex Ponto).

Aquestes, adopten la forma de cartes enviades a diverses persones, entre els que hi ha la seva esposa, alguns amics i també enemics, com August i polítics. En aquestes elegies els temes són molt recurrents: la queixa per la seva situació, la súplica del perdó fins a rebaixar-se a ell, l’enyorança de la vida feliç que portava a Roma i de les persones que va deixar-hi.

Aquesta poesia resulta més sincera i profunda, que no pas de la d’amor. Ell pretén no ser oblidat a Roma i remoure l’opinió pública per tal que August el deixi tornar a la ciutat que tant estima: Roma.

Podeu clicar aquí i llegir un conte a l'estil d'Ovidi que va publicar al nostre bloc la Sara Cañizares, de l'institut Isaac Albéniz de Badalona.

Mireia Vidal
UAB

25 de desembre de 2011

L'ETERNA CONDEMNA DE SÍSIF

Sísif va ser un home triomfador. A la mitologia grega, se'l recorda com al fundador i rei de Corint i promotor de la navegació i del comerç. També se'l recorda, però, per la seva astúcia i per la seva traça per robar i dir mentides. Aquest, és el mite de la condemna de Sísif: A Sísisf li havia arribat el moment. La mort, Tànatos, venia a buscar-lo. El rei de Caront, però, no tenia cap intenció de morir, així que quan la mort li va arribar, ell la va deixar encadenada i immòbil. La gent ja no moria. Sísif, que sabia que aquella solució no duraria per sempre, es va dirigir a la seva dona i li va demanar que no enterrés  el seu cos.


Quan el déu Ares es va cansar de la situació, va alliberar la mort i es va endur Sísif. Un cop va ser a l'Inframón, va veure que la seva dona no enterrava el seu cadàver, i va anar a queixar-se a Hades. -Deixa'm que vagi a veure-la, a veure si la puc convèncer perquè enterri bé el meu cos. - li va demanar al déu. Hades, refiant-se de Sísif, el va deixar tornar.


                                        Sísif

Un cop a Corint de nou, Sísif es va negar a tornar al món dels morts - fins que Hermes el va obligar per la força. Per haver enganyat els déus, a Sísif li esperava una horrible condemna a l'inframón. El que havia de fer era impulsar una pedra gegant per una muntanya fins al cim. Un cop a dalt, la pedra tornava a baixar rodolant i Sísif havia de tornar-la a pujar. Eternament.



Què creieu? Val la pena fer enfadar els déus o no?
Aquí us hi deixo una paròdia que han fet.



Anahí Domínguez
2n batx

24 de desembre de 2011

MOLT BONES FESTES!!!!

CLASSIQUERUS!!! 

La Majka i jo us volem desitjar que passeu molt bones festes! Són dies de tranquil·litat, d'il·lusions i esperances, però sobretot d'estar amb les persones que estimes. 

CARPE DIEM !! Aprofitem aquests instants...




AMFITEATRES ROMANS

La major part dels edificis públics que tenien com a objectiu el lleure, és a dir, els teatres, els amfiteatres, els circs i les termes, els construïen les persones més riques de les ciutats, que pertanyien a l’ordo decurionum. Aconseguien tenir content al poble i a més, aconseguien prestigi i molta popularitat amb les seves actuacions.

La ciutat, a partir de diverses estàtues, inscripcions o bé amb un càrrec important agraïa tot el que feien amb aquests tipus d’honors. A més, els espectacles o d’altres jocs públics que es feien, els pagaven els rics. A Roma, els benefactors públics més importants eren els edils en temps de la República i l’emperador en el de l’Imperi. La política de panem et circenses va ser una de les més característiques en l’absolutisme de l’Imperi acceptada per la plebs a canvi de distribuir a tot arreu blat, diners i distraccions.




L'amfiteatre per excel·lència és el Colisseu de Roma:



Un amfiteatre és una gran edifici públic de la civilització romana. Normalment aquests amfiteatres es troben formats per una planta oval amb terra de sorra envoltada per graderies. Els primers es trobaven fets de fusta, tot i que més tard van passar a construir-se amb pedra. El primer amfiteatre va ser construït amb pedra i va ser el d’August, l’any 30 a. C., abans que sigués emperador.

Els amfiteatres s’utilitzaven per realitzar espectacles, jocs, lluita entre gladiadors (munera) i lluita d’animals (venationes). Eren edificis de forma circular o bé ovalada, que es diferenciava de la forma semicircular del teatre. La cavea dels amfiteatres es dividia en quatre zones: la part inferior pels senadors i les persones amb funcions importants que s’encarregaven de l’administració romana, la zona mitjana per la plebs i la superior per a les dones i els que no tenien molts drets.



Amfiteatre d'Itàlica

L’Amfiteatre d'Itàlica va ser construït en l’època de l’emperador Adrià, entre els anys 117-138 i va ser un dels més grans de tot l’Imperi Romà. Es va construït al nord d’Itàlica, situada a l’actual municipi Santiponce, a Sevilla. És un amfiteatre per a 25.000 espectadors, i té unes mesures de 156 x 134 metres.

A més, es trobava format per tres nivells de graderies. Sota el nivell del terra de fusta, hi havia una zona per als diferents espectacles de gladiadors i els de les lluites contra els animals. La cavea es trobava dividida en tres seccions: la ima, la part del mig i la summa cavea, separada per uns passadissos. La ima es trobava reservada per a la classe dirigent, la segona, destinada a la població més humil i la summa cavea, es trobava reservada pels nens i les dones.





































Amfiteatre de Segòbriga

L’Amfiteatre de Segòbriga va ser construït en la ciutat romana de Segòbriga entre el segle I i II d. C en temps que la ciutat va formar part de la província d'Hispània Citerior Tarraconensis. Les seves restes es troben situades a Saelices, a la província de Conca. Es caracteritzava per ser l’edifici més gran de tots els que es van construir en aquesta ciutat. En l’amfiteatre es realitzaven lluites entre gladiadors, entre animals ferotges o entre els homes i els propis animals.

Actualment, la conservació en la que es troba és molt bona, sobretot pels materials que van utilitzar per embellir-lo. Es caracteritza per tenir una capacitat de 5.5000 espectadors, té una forma el·líptica irregular i la seva longitud era de 75 metres de llarg juntament amb una part de sorra de 40 x 34 metres.


Planta d'un amfiteatre










Elena Martínez
UAB

23 de desembre de 2011

IMMORTALS

Fa poc, vaig anar al cinema amb uns amics i entre els tràilers anteriors a la pel·lícula, en vaig veure un amb una gran referència mitològica clàssica, aquesta películada és anomenada "Immortals", dirigida per Tarsem Singh.





Sinopsi: Un gran mal amenaça la Terra, el temut rei Hiperió acompanyat del seu exèrcit vol conseguir l'arc d'Epir, per alliberar els titans i desfer-se tant dels déus olímpics, com dels humans. Com que una llei prohibeix als déus d'intervenir en conflictes humans, Zeus anomenarà un heroi perquè encapçali la resistència, aquest és Teseu (Mickey Rourke).






Ivan Linares  

2n Batx

22 de desembre de 2011

CLÀSSICS AL TERCER REICH

La influència que ha establert l'antiga societat grecoromana en les societats contemporànies ja sabem que és molta i molt present en els nostres dies. Aquesta influència va arribar fins i tot a una societat feixista del segle XX, el Tercer Reich alemany, període situat a Alemanya del 1933 al 1945 on prevalia la ideologia nazi.

La influència grecoromana en el Tercer Reich es situava majoritàriament en l'art.

- La transmissió d'ideals era permesa per la forma clàssica ja que aquesta era senzilla i clara, cosa que feia que l'espectador no perdés el temps en petits detalls i es centrés/captés de manera més fàcil i ràpida el missatge que volia transmetre l'obra. importància en l'escultura, on podem apreciar la recuperació de les formes i temàtiques clàssiques. 


Això es devia a què l'art del règim nazi, buscava una nova forma per transmetre els seus ideals i la seva grandesa, aquests trets es feien possibles amb les formes i temàtiques clàssiques.



- Però no només volien transmetre els seus ideals, sinó que també volien mostrar la seva grandesa, fet que veien en comú amb l'Imperi romà.

Una grandesa vista principalment en el tret polític de l'expansionisme, gràcies al qual l'Imperi romà rodejava tot el mar Mediterrani, fins i tot a arribar a l'oceà Atlàntic. Era aquesta magnificència a la qual aspiraven o creien que ja tenien.


             
Orfeu i Eurídice, Arno Breker





A continuació afegeixo una imatge d'un conjunt escultòric titulat La font de Neptú i datat el 1937, fet per a la ciutat de Munic en l'època del Tercer Reich per l'escultor Josef Wacker, on podreu veure la relació establerta amb la temàtica clàssica junt amb la combinació de la ideologia nazi:




















La font de Neptú, Josef Wacker, 1937


Com el títol bé ens indica, el conjunt escultòric és la representació del déu Neptú i alguns dels seus característics atributs com el trident o els cavalls d'aigua.

Però a simple vista també veiem que no és un Neptú representat en forma clàssica. M'explico, no és un Neptú vell com era representat clàssicament, sinó que és un Neptú jove i musculós. Això és a causa que, segons la ideologia nazi, el cos representat havia de ser de manera indiscutiblement alemany, i també havia de representar una gran força en cada múscul i tendó per a donar una imatge d'una nació fèrria i disciplinada, a part de destacar la importància que li donava el règim al bon estat físic dels seus ciutadans.


Ivan Linares
2n Batx

21 de desembre de 2011

L'EMPERADOR CALÍGULA

El seu nom real era Gai Juli Cèsar August Germànic, però se'l coneixia més pel nom de Calígula. Va ser el tercer emperador de la dinastia Júlia Clàudia, que va governar des de el 37 fins al 41 d.C.



Era el fill més petit de Germànic i d'Agripa la Major, nebot de Tiberi. Va créixer en una família nombrosa, amb dos germans i dues germanes, als campaments militars de la Germània Inferior, ja que el seu pare era el comandant de l'excèrcit. El nom de Calígula, li van posar els soldats, ja que moltes vegades per divertir-se el disfressaven amb roba dels legionaris i li posaven unes caligues, un tipus de sandàlia militar romana molt petites.

Per una sèrie de problemes polítics, el seu pare va ser assassinat, la seva mare i les seves germanes van haver d'anar a l'exili, on van ser assassinades per ordre de l'Imperi.



Quan l'emperador Tiberi va morir, va designar en el seu testament que Calígula seria el seu succesor juntament amb Tiberi Gemel, el nét de Tiberi. Poc després d'arribar al poder, fa que el Senat declari nul el testament de Tiberi i que l'anomenin únic emperador. A més va ordenar l'assassinat de Gemel.

Durant els primers mesos de govern, tot el que feia era prometedor. Va concedir premis a la guàrida pretoriana, va aturar tots els casos de traïció iniciats per Tiberi. Però poc temps després, Calígula es va posar malalt d'una mena de dolència cerebral per la qual va estar molt a prop de la mort, però quan es va recuperar l'emperador ja no era el mateix.

Es va considerar a Calígula com una persona ignorant i que no estava preparada per governar. De manera que Calígula va ordenar que tornessin les persecusions per traïció mentre que l'emperador prenia decisions absurdes, com fer cònsul a un cavall i manar esculpir el seu retrat a totes les estàtues de les divinitats que hi havia a Roma.




L'any 40, va augmentar l'Imperi amb Mauritània i va intentar conquerir Britània. A principis del 41 va ser assassinat pel cap dels legionaris de palau, Casi Queras, juntament amb la seva dona i la seva filla, que simplement era un nadó i que la van estrellar contra un mur sense cap tipus de pietat. L'emperador va morir amb 29 anys d'edat.

Al 1979 van fer una pel·lícula, molt polèmica pel seu contingut molt alt en escenes eròtiques, sobre la vida d'aquest emperador, de manera que no posaré el vídeo de la pel·lícula.

Aina Gràcia
2n Batx

20 de desembre de 2011

VIATGE A ROMA 1


L'estiu passat, com a regal d'aniversari, vam anar a Roma amb la família i uns amics. Era una viatge que em feia molta il·lusió ja que havia passat molt temps des de l'últim cop que vàrem anar de vacances fora de Catalunya.

Això sí, no intenteu visitar tots els museus, runes i esglésies que hi ha a la ciutat en cinc dies perquè és, bàsicament, impossible. I tampoc ho feu a ple agost, la sensació de xafogor és molt molesta!

Vam agafar l'avió i cap a Roma. El nostre avió anava al segon aeroport de la ciutat: Aeroporto Giovani Battista Pastine a Ciampino. Després vam agafar un metro i cap a l'estació Termini, que és l'estació més important de la ciutat i una de les principals d'Europa.

Com que era el primer cop que érem a la ciutat i no ens havíem comprat encara cap mapa ni res (així és més entretingut, segons la meva mare...) vam anar caminant fins on estava l'hotel: Via Venetto -a mitja hora caminant on tota l'estona és pujada.



Via Veneto

Aquell matí no vam fer gaire cosa, només voltar pel barri. A la tarda vam anar a la Fontana di Trevi que sempre, tan és a la hora del dia que hi vagis, està a petar. És, per mi, un dels monuments més impressionants i més màgics de la ciutat. Quan per fi t'hi pots acostar, s'ha de fer el que mana la tradició: posar-se d'esquena a la font i tires dues monedes amb la mà dreta per sobre de l'esquerre. Una és per desitjar poder tornar a la ciutat i amb l'altra demanes un desig (el meu es va complir! Falta tornar a la ciutat). Es calcula que es tiren 3000€ diaris a la font.

El matí següent vam agafar el metro -que deixa molt que desitjar essent una capital d'aquestes magnituds- i cap al
Colisseu, amfiteatre de l'època de l'Imperi romà que data del segle I. En aquella època tenia aforament per 50.000 persones distribuïdes en 80 files de grades i es va utilitzar duran 500 anys. Dins del Colisseu hi ha un museu on s'expliquen les activitats que es duien a terme i les indumentàries i armes dels gladiadors. Al voltant hi ha molt ambient i moltes vegades hi ha un grup de persones disfressades de gladiadors que representen baralles. Just al costat es troba el Fòrum Romà, és a dir, el centre de l'antiga ciutat i on es concentrava el comerç, la religió i l'administració de la justícia.


El Fòrum Romà amb el Colisseu al fons

El viatge continua, però serà en una altra entrrada...


Clàudia López
1r Batx

ILLA TIBERINA

L'illa Tiberina es troba enmig del riu Tíber, en la part on aquest travessa Roma. És una illa molt petita, medeix 300 m de llarg i 100 m a la part més ample.



Illa Tiberina


L'illa tenia molt mala fama i és allà on portaven als bastards, esclaus vells, nens amb minúsvalies, etc. perquè morissin de gana.

L'any 293 aC va haver-hi una plaga de pesta i el Senat romà va decidir construïr un temple dedicat a Esculapi, el déu grec de la medicina; al mateix temps van enviar una delegació cap a Grècia a buscar l'estàtua d'aquest déu. Hi ha una història que diu que quan aquesta delegació tornava de Grècia, una serp (el símbol d'Esculapi) va sortir del vaixell i va anar a para a l'illa. El Senat va considerar aquest fet com una senyal de que Esculapi volía que es construis el temple a l'illa.


Enllaç
El déu Esculapi

Amb el temps, l'illa es convertí en refugi pels indigents malalts, els quals revíen menjar i assistència mèdica. El temple es va convertir en el primer hospital públic.

Aquí deixo un link on s'expliquen més coses del déu Esculapi (Asclepi pels grecs).

Clàudia López
1r Batx

19 de desembre de 2011

L'ORIGEN DEL NOM D'UNA GRAN CIUTAT: ATENES


Explica la mitologia que Atena (Minerva en romà), filla de Zeus, deessa de la saviesa, l'estratègia i la guerra justa, era la deïtat i la protectora d'Atenes, juntament amb Posidó.


Atena




Posidó
Atena i Posidó, abans de que Atenes tingués nom, van tenir un petit conflicte: volien nomenar les terres i no es posaven d'acord, ja que cadascú li volia posar el seu nom.
Zeus, en assabentar-se del conflicte, els va convocar a l'Olimp i els va dir que havien de crear alguna cosa per a la natura, i qui creés la millor el seu nom seria atorgat a la ciutat.
Posidó va arribar primer, va donar un cop a la terra amb el seu trident i va crear una font, però era d'aigua salada, ja que ell és el déu del mar i de les tormentes.
Atena va arribar més tard, però va tenir l'astúcia de crear un oliver, una planta preciosa i els seus fruits servien per alimentar la població.

Atena i l'olivera
Zeus va decidir que guanyava Atena, i el seu nom va ser otorgat a aquella ciutat: Atenes.
Una variant d'aquest relat és que els propis atenesos van triar per votació a un dels dos déus perquè donés nom a la seva ciutat. Totes les dones van votar per Atena i tots els homes per Posidó. Va guanyar Atena per un sol vot i Posidó va inundar la regió. Per calmar la còlera de Posidó des de llavors les dones van deixar de tenir dret al vot i els fills no podien tenir noms derivats del nom de la mare.

Nàdia Alsinet
1r Batx

16 de desembre de 2011

EL MITE D'ARIADNA

Ariadna, filla de Minos i Pasífae de Creta, es va enamorar de Teseu, quan aquest va anar a matar el minotaure al laberint del pare d'Ariadna.
Ariadna
Ella va decidir ajudar-lo, però amb la condició que després es casessin i fugissin lluny del seu pare .


El mite d'Ariadna
Llavors ella li va regalar un cabdell de llana, d'aquesta manera Teseu va poder anar desfent el cabdell i a l'hora de torna sabria ben bé el camí de tornada. Quan Minos va assabentar-se que Teseu havia matat al minotaure es va enfurismar i ells dos van marxar de seguida. Però en el camí van fer una parada a l'illa de Naxos, on Teseu va abandonar Ariadna mentre dormia a la platja.
Ariadna abandonada a la platja de l'illa de Naxos
No se sap ben bé perquè Teseu va abandonar-la allà, ja podia ser per ordre dels déus o perquè estimava a una altre, etc. Però Ariadna finalment es va casar amb el déu Dionís (que s'havia enamorat d'ella) i se la va emportar a l'Olimp. I sobre la seva mort també hi ha diverses versions dels fets, si Dionís havia ordenat la seva mort a Àrtemis o que va morir quan va donar a llum a la platja de l'illa de Naxos.



 


Per aquest mite ara s'utilitza l'expressió: "el fil d'Ariadna" per referir-se als instruments que fem servir per trobar el camí que ens condueix a solucionar un problema.Aquí us deixo un web on podeu trobar un escrit de Bachelard sobre el laberint. I aquí una entrada del nostre bloc de clàssiques sobre el minotaure.

 



Mireia Cutura
2n Batx

15 de desembre de 2011

UN CASAMENT ROMÀ


Es considerava que la dona estava a punt per casars-e quan tenia 14 anys d'edat. La família arribava a uns acords i seguidament es celebraven les esponsals, on la parella intercanvia regals, en concret un anell que s'ha de posar la dona. Després es realitzava un banquet de compromís.

Es considerava que la millor època per casar-se era la segona meitat de juny, per evitar els mals auguris. La nit abans del casament, la núvia donava les seves joguines i símbols de la seva infantesa als déus. Després li posaven el vestit de casament, que es tractava d'una túnica blanca llisa i un vel de color taronja. Seguidament se n'anava a dormir.


 

El dia del casament, la casa de la núvia era decorada amb flors i garlandes. Sobre el pentinat de la núvia es col·locava una garlanda de flors i un vel de color taronja.
Una vegada que han arribat el nuvi i tots els convidats, es consulten els auspicis i es firma el contracte matrimonial amb 10 testimonis. Després, una dona que només ha estat casada una vegada uneix les mans de la parella. En aquest moment, la parella en silenci, comença la part central de la cerimònia. Els convidats resen a la deessa Juno i després es sacrifica un animal pel déu Júpiter.

Després de la cerimònia es fa un gran banquet a casa del pare de la núvia. Abans d'abandonar la casa paterna, la núvia abraça la seva mare i el nuvi simula que l'arrenca dels seus braços per commemorar un antic episodi de la història de Roma.

Seguidament, la núvia és escoltada per flautistes i portadors de torxes mentre s'encamina fins a la casa del nuvi. Com a equipatge la núvia porta tres monedes: una pels déus, una pel seu marit i una altra per les divinitats dels camins.


A partir d'aquí la núvia passarà a ser la mater familias formant una nova família amb el seu marit.


Podeu veure aquest vídeo que tracta sobre la base de la família catalana, en què s'hi pot veure un casament romà:

Edu3.cat     
                                               





Aina Gràcia
2n Batx