29 de novembre de 2011

NAUMÀQUIA

En aquesta entrada aportaré un plus extra d'informació referent a una altra realitzada (Ave, Caesar, Morituri te salutant), que fa referència a un antic joc d'amfiteatre que es practicava a l'Antiga Roma.


Representació d'una naumàquia en un amfiteatre romà inundat per aigua


Els romans durant la seva llarga història han destacat per la gran quantitat de jocs realitzats al circ o a l'amfiteatre. Des dels típics enfrontaments entre gladiadors, les típiques carreres de carros, fins les no tant conegudes naumàquies.

Una naumàquia és una representació d'un combat naval, on condemnats a mort s'enfrontaven entre ells en grups en vaixells de guerra. Eren força similars als enfrontaments entre gladiadors però es diferenciaven pel fet en que aquests gladiadors realitzaven combats d'un contra un i en canvi les naumàquies eren combats amb moltíssima més gent.








Escena il·lustrada d'una naumàquia, on es poden apreciar els vaixells de combat i els ferotges guerrers


Per realitzar aquest espectacle o combat "carnicería" es necessitava un grup d'homes armats, que en grans batalles havien arribat a ser 6.000 homes (soldats i remers) aproximadament, que eren presoners de guerra. Aquests valerosos combatents s'enfrontaven entre els altres a sobre de grans vaixells com els birems, trirrems i quatrirems (vaixells de dos o tres fileres de remers).


Distribució dels remers segons la classe de vaixells els quals aquests havien de conduir

Però en aquests combats es necessitava una cosa molt important: el terreny de combat. Aquests combats es duien a terme en terrenys especialitzats com les costes de les grans ciutats o amfiteatres. Referent a aquest últim estadi caldria dir que el camp de combat s'inundava d'aigua amb un gruix suficient per tal que els vaixells poguessin navegar sense cap tipus de problema.

Aprofito per aprofundir en citar algunes naumàquies importants:

La primera naumàquia coneguda que va ser oferida per Juli César al poble romà al segle 46 aC, durant la celebració del 4t triomf d'aquest com emperador. Aquest va fer construir una gran piscina aprop del riu Tíber per tal de poder contenir autèntics vaixells de combat.

August també celebra una naumàquia al segle 2 aC, amb motiu de la inauguració del temple de Mart.

Claudi també n'organitza una al 52 dC, per tal d'inaugurar els treballs de drenatge del llac Fucino. En aquest mateix llac es durà a terme aquest enfrontament.

Per últim només destacar l'obra de Suetoni, el qual com molt bé he dit a l'entrada: (Ave, Caesar, Morituri te salutant), fa constar aquesta expressió a la seva obra Vides dels dotze Cèsars (1214).





Quadre on podem apreciar l'anunciació de la Naumàquia per l'emperador del moment
Arnau Moret
1r Batx

28 de novembre de 2011

LA PROSTITUCIÓ A L'ANTIGA ROMA

La paraula prostitució prové del terme prostituere, que significa literalment "exhibir per a la venta".

Hi havia una gran promiscuïtat fora del matrimoni, i els costums dictaven que els homes casats podien mantenir tantes relacions sexuals com volguessin. Els ciutadans amb més poder i amb més esclaus, podien destinar una part d'aquests pel sexe, fossin de l'edat que fossin, i independentment del sexe.


D'altra banda, les dones casades podien rebre visites lliurement, sempre i quan, mantinguessin una sèrie de codis morals i socials determinats.

Les prostitutes eres educades per a la conversa i el plaer. Havien de portar una vestimenta diferent a la resta de les dones romanes i havien d'estar inscrites en un registre. A l'any I d.C el registre de Roma constava de 32.000 prostitutes inscrites.


Prostitutes atenent  les demandes dels clients


Hi havia diferents tipus de prostitutes:

-Prostituta: Entragava el seu cos a qui ella volia.

-Pala: Acceptava a qualsevol que pogués pagar el preu que demanava.

-Meretrix: Es guanyava la vida per sí mateixa sense cap intermediari.

-Prostibulae: Exercia on podia sense pagar impostos.

-Ambulatarae: Treballava al carrer o al circ.

-Lupae: Ocupava els boscos propers a la ciutat.

-Bustuariae: Exercia en els cementiris.

-Delicatae: Els seus clients eres emperadors i senadors.

En aquella època també existien els homes que exercien la prostitució, i esperaven a les cantonades dels lavabos de dones a que aquestes demandessin els seus serveis. Es diu que hi havia dones que pagaven quantitats desorbitades per passar una nit amb gladiadors o atletes molt musculats.

Homes esperant la sortida de les dones


Existeixen moltes referències que assenyalen que algunes dones de famílies importants de l'època van exercir la prostitució, com per ejemple Júlia, filla d'August i Agripinia, esposa de Claudi.


Aquí us deixo un vídeo sobre el sexe a l'antiguitat


Alba Mustarós
1r Batx

26 de novembre de 2011

ORFEU I EURÍDICE

El 1762, el compositor alemany Cristoph Willibald Gluck, va composar una òpera basada en el mite d'Orfeu. És un òpera de tres actes amb un llibret de Raniero de Calzabigi. Aquesta versió queda tant reduïda la vida d'Orfeu que només ressalten tres moments importants. Orfeu era un semideu que embriaga tothom amb el seu cant. Es va enamorar de la nimfa Eurídice.


Quadre de Ducis Louis

Mentres Orfeu prepara el casament, Eurídice va a buscar flors, però per mala sort la mossega una serp i la mata. Una de les nimfes va anar a avisar Orfeu. Aquí comença la versió de Gluck.


Quadre de Erasmus Quellinus


ACTE 1


Orfeu, molt trist, canta al costat de la tomba d'Eurídice i els seus laments desperten la compasió de tots els que estan presents, que ploren amb ell. Els déus senten els seus laments i es presenta Venus, per dir-li que si vol podrà baixar als inferns per rescatar la seva difunta estimada. Orfeu podrà anar-la a buscar a l'Hades, però amb la condició q
ue no podrà mirar-la fins que estiguin sota els raigs del sol.


Quadre de Sir Edward John

ACTE 2


Orfeu arriba a un paratge obscur on les fúries impedeixen el pas de qualsevol extrany. Però, Orfeu aconsegueix passar cantant-los una cançó amb la seva lira. Arriba als camps Elisis on hi ha molta pa
u. En aquest lloc es mouen Eurídice i altres ombres. Segons els déus, Orfeu ha de marxar confiant que Eurídice la seguirà, ja que l'havien avisat que si la mirava abans d'arribar a la superfície la perdria per sempre.


Quadre de Frederick Leighton

ACTE 3


En el camí de tornada, Eurídice es queixa que Orfeu no l'ha mirat ni tant sols una vegada, fins a tal punt que va deixar de caminar. Orfeu es va girar i Eurídice va morir per sempre. Però el compositor, va optar per un final feliç: com a premi de la constància d'Orfeu els déus li tornen a Eurídice, els dos surten a l'exterior i es casen.



Quadre de Herbert Draper


Aquí us deixo una part de l'òpera, quan Orfeu sap que Eurídice ha mort:




Aina Gràcia
2n Batx

25 de novembre de 2011

EL GRAN EXÈRCIT DE L'IMPERI ROMÀ


COM ERA EL SOLDAT ROMÀ

El soldat romà, generalment, provenia del camp. Els historiadors l'assenyalen com "un home de petita estatura, de pell bruna, complexió gruixuda i robusta". Els treballs del camp l'havien endurit. Les "proves de selecció" limitaven l'accés a homes la força i robustesa del qual no fos provada, i el consell que realitzava la supervisió per a l'ingrés era molt sever.
Els soldats romans realitzaven entrenaments similars als que pot fer qualsevol infanteria de l'actualitat: marxes de trenta quilòmetres, amb una càrrega a l'esquena de seixanta lliures romanes, que equival a uns vint quilos. El pès es repartia entre l'armament, l'aliment i diversos utensilis com una pala, una destral, una aixada, elements que els serien molt útils.


Vestimenta d'un soldat romà

LA VIDA DELS SOLDATS

Als campaments es mesclaven soldats experimentats amb els recents d'arribar. A l'estament més baix es trobaven els gregarius, els soldats rasos i perquè, al lluitar, ho feien com un ramat. Es denominava contubernium el grup de vuit soldats romans que formaven una espècie d'unitat. Convivien a la mateixa tenda a la caserna i tots els dies, només llevar-se, feien una espècie de desfilada militar. La seva vida era l'ensinistrament, i feien un entrenament molt rigurós. Assajaven la guerra, practicaven amb les armes...es preparaven, en definitiva, pel terreny de batalla.


Soldat romà
El sopar era l'àpat principal que hi servien pa, verdures, sopes i farinetes de cereals.Els soldats, a més de preparar la lluita i practicar la guerra, col·laboraven al desarrollament de la colonització de l'Imperi. Participaven a l'ocupació de les ciutats, a la seva fundació, a la construcció de calçades, aqüeductes o ponts...molts han arribat fins a la nostra època.


LES SEVES ARMES 
 
Entre les armes s'hi podia trobar les catapultes, les ballestes, el pilum (semblant a la javelina), espases, destrals... A més, tots els soldats vestien uniformes idèntics, una mostra més de la gran organització de l'exèrcit.

GUÀRDIES I LEGIONS ROMANES

  • Guàrdia pretoriana: Era la guàrdia personal de l'emperador. Eren dirigits pel Perfecte, un home de gran confiança de l'emperador. Estaven considerats la "noblesa" de l'exèrcit i cobraven grans sous.
  • Legions: Una legió era composta per al voltant de 5.500 soldats, que no podien casar-se. Cada legió es dividia en cohorts formades per 480 homes. Aquestes cohorts eren dividides en sis centúries de 80 homes, que rebien el nom de contubernia. Al comandament de tots aquests es designava un Centurió, que era el més veterà i el superior de les cohorts. Després d'ells, en rang, es situen els suboficials. Es numerava cada legió amb nombres correlatius, i quan una legió era derrotada el seu número no es tornava a utilitzar perquè es considerava de deshonra.
  • Unitats auxiliars: Eren reclutats entre els no ciutadans i la seva missió era dotar a les legions. Entrar a formar part suposava 25 anys de servei. N'hi havia de cavalleria, d'inf anteria i d'infanteria muntada. També formaven cohorts i eren formades per 1000 homes.
  • La marina: Els romans van copiar el model naval grec.

TESTUDO

La formació en testudo o tortuga era un ordre de batalla utilitzat comunament per les legions romanes durant el combat i molt particularment en els setges.

A la
testudo, els infants es cobrien amb els seus scutum solapant-lo per protegir, mentre que la primera fila d'homes protegia el fron
t de la formació amb els seus aixecant fins al centre de la seva cara. En cas de necessitat, els soldats dels flancs i els de l'última fila podien també cobrir els costats i la part posterior de la formació, encara que llavors la protecció de la capa d'escuts que cobria el quadre era inconclusa en reduïr el seu nombre.

Si aquesta tàctica era utilitzada correctament, protegia els legionaris de manera excel·lent enfront dels projectils, permetent desplaçar-se sense por de ser assolits per fletxes, dards, llances i altres armes llancívoles.



  Testudo


Us deixo un Slide perquè sapigueu més coses sobre l'èxèrcit de l'antiga Roma:







Nàdia Alsinet
1r batx

24 de novembre de 2011

VESC



Com molts deureu saber, és tradició per Nadal posar rams de boix grèvol o vesc al mig de la taula, a les portes, a les finestres, i bé, pertot arreu. Però... Algú s'ha preguntat d'on ve aquesta tradició? Jo ho he fet, i ho vull compartir amb vosaltres.


Aquesta planta és una planta que estava considerada segons els romans com una planta que donava sort, pau, amor i fertilitat gràcies a la seva característica de romandre sempre verda. La tradició diu que la dona que rep un petó sota el vesc la nit de Nadal trobarà l'amor que busca. Si es tracta d'una parella, rebran la fertilitat.



El nom del muérdago prové del llatí mordere, que vol dir mossegar. Els romans van adjudicar-li aquest nom ja que és una planta paràsita, que s'alimenta de les altres plantes, les "mossega".

A més, també era apreciat pels celtes i pels nòrdics i té propietats curatives per l'epilèpsia i altres malalties. Però també és molt tòxica!


N'heu posat mai a casa vostra? A quina declinació pertany el verb mordere?

Anna Solà
1r Batx

23 de novembre de 2011

SATURNALIA

La saturnalia era un important festival romà, que es van arribar a denominar festa dels esclaus perquè en elles es donaven racions extres, temps lliure, entre d'altres. Eran alhora Nadal i Carnaval, i més tard el cristianisme va voler desfer-se d'aquesta festa, però va tenir diversos problemes.

Però ho van acabar aconseguint, en el naixement del Sol i el seu nou període de llum, va ser substituït per ells, l'Església, els quals van fer coincidir aquestes dates amb el naixement de Jesús amb l'objectiu d'acabar amb aquestes celebracions. Llavors es van passar a dir Dia d'any Nou, que és el que avui coneixem com el Dia de Nadal.

Saturnalia, d'Ernest Biondi (1909)

Eren set dies plens de diversió, banquets i intercanvi de regals. Començaven amb un sacrifici en el temple de Saturn, al peu del turó del Capitoli que és la zona més sagrada de Roma i després venia el banquet on hi assitia tothom.
Es celebraven per dos motius: a principis d'any en honor al déu Saturn, déu de l'agricultura (del 17 al 23 de desembre) i en honor al triomf d'un victoriós general.

Quan es celebrava en honor a Saturn es feia a la llum de les espelmes, amb torxes. Aquests festivals probablement eren la finalització dels treballs del camp, celebrada després de la conclusió del conreu d'hivern, és a dir quan els treballadors començaven a tenir temps per descansar de l'esforç quotidià.


Saturnalia Antonie-François Callet (1741-1823)


Saturn en la mitologia romana, com hem dit, era un important déu de l'agricultura i la collita. En l'antigüetat va ser identificat amb el déu grec Cronos, mesclant-se amb freqüencia els mites de tots dos. I com hem vist, aquest déu té relació amb aquesta festa perquè es fa en honor seu. Aquest festival va ser creat per Jano, el déu de dos caps, que havia recollit Saturn quan va ser derrotat pel seu fill Júpiter.


Saturn devorant als seus fills, de Peter Pau Rubens (1636)



Jano, El Vaticà

Com em anomenat abans, en els festivals de Saturnalia hi havia l'intercanvi de regals, els quals es donaven als familiars i amics quan sortien al carrer a ballar i cantar. Era tradicional regalar fruites, nous, veles de cera d'abelles i petites figuresfetes de terracota. 

I el més curiós era l'intercanvi de rols , és a dir, que els amos treballaven com esclaus i els esclaus com si fossin amos, però també els fills intercanviaven els seus papers amb els pares, a més de que en cada casa s'havia d'escollir un rei de la Saturnalia que podien ser els nens, i se'ls hi tenia de fer cas a tot el que demanés.

Figuretes de terracota


Doncs jo proposo fer una festa semblant algun dia, tant podria ser el Carnestoltes, l'amic invisible o algun altre dia, fent un banquet tots junts, escollint el rei o reina de la classe i incluint regals entre nosaltres. Però també ens hauriem de disfressar de romans perquè sigués més real i divertit. Què en dieu?

María Rodríguez
1r batx

22 de novembre de 2011

LLATINISMES ALS ASTÈRIX

A tots ens agraden els dos amic gals Astèrix i Obèl·lix, oi?

Aquest web conté informacions molt interessants sobre els llatinismes que diuen als còmics. N'hi ha moltíssims, aquí us en deixo alguns exemples:

D'Astèrix i els Gods:
Errare humanum est: Errar és humà.

De la Volta a la Gàl·lia:

Victrix causa diis placuit sed vista Catoni: La causa victoriosa va agradar als déus, la derrota de Cató. Fa referència a Cató, que va ser fidel a Pompeu deprés de la seva derrota. Vol dir la gent que segueix fidel a una causa.

Del llibre d'or: Felix natalis dies sit tibi: Feliç dia d'aniversari!

De l'escut Averni;
Vade retro: Enrere!
Audaces fortuna juvat: La sort ajuda els audaços (Eneida, Virgili)

La residència dels déus:


Quosque tandem?: Fins a quin punt? (Una frase coneguda de Ciceró on surt aquesta frase és: Quosque tandem abutere, Catalina, patientia nostra // Fins a quin punt abusaràs, Catalina, de la nostra paciència).


De la Rosa i l'Espasa:


Bergitur nec fluctua: "Naufraga i no s'esquerda". Antítesi de la frase Fluctuat, nec mergitur, "s'esquerda i no naufraga".

Gloria victis: Glòria als vençuts, antítesi de la frase Vae Victis, "desgraciats els vençuts".


Anahí Domínguez
2n batx

18 de novembre de 2011

A FER NONES!

Els romans dividien les hores del dia en què encara hi havia sol en quatre parts d'unes tres hores cadascuna:

prima: de sis a nou del matí.

terça: de les nou al migdia (les 12).

sesta: del migdia a les tres de la tarda.

nona: de les tres de la tarda a les sis.

Si bé en aquests noms ja podem trobar semblances al primer cop d'ull amb la nostra llengua, doncs ja s'ha demostrat que són aquestes dues etimologies:

- De l'hora nona en va sortir l'expressió catalana fer la nona i totes les seves variants: fer nones, fer non-non, etc. Si tenim en compte l'hora, ens adonem que segurament fer nones abans volia dir 'fer la migdiada', però es va acabar utilitzant per al son que es fa a la nit.

- La sesta també va arribar als nostres dies però per a referir-se al son que es fa al migda per extensió. Per tant, fer la sesta avui significa 'fer la migdiada' i és el substitutiu pel 'fer nones' d'abans. En castellà es diu hacer la siesta i en català també es pot dir fer una becaina.

Martí Guallar
1r Batx

17 de novembre de 2011

SÒCRATES

Donant de menjar a la nostra mascota del bloc, en Sòcrates, se'm va acudir explicar-vos aquest gran filòsof, que segur que tots coneixeu.
Sòcrates va ser un gran filòsof grec, mestre de Plató i Aristòtil. Va néixer en el 399 a.C i va morir en el 470 a.C. Va néixer en una família de classe mitjana, el seu pare era escultor i la seva mare comadrona. Sòcrates va néixer a l'antiga Atenes ( Grècia ) i ja des de ben petit va cridar l'atenció per la seva saviesa i la bona manera d'expressar-se.


Sòcrates com tots sabem era i és un dels filòsofs més importants, però no el primer, va tenir moltíssims seguidors van arribar a crear escoles sócratiques que ensenyessin la filosofia d'aquest. Sócrates va intentar diferenciar moltes branques de la filosofia i va buscar raons raonables a l'univers. Una de les teoríes de Sòcrates més famosa és: Si diem que un acte està bé, és que tenim la noció de què està bé i què no, si no tinguéssim aquella noció no sabríem si allò que fem està bé o no, llavors com ho sabríem?




La mort de Sòcrates és una de les més escandaloses del món grec. Va ser enverinat amb cicuta,una planta herbàcia mortal a tot aquell que la ingireix. Va ser jutjat i condemnat a pena de mort als 70 anys per no acceptar els déus atenesos com a déus. Es diu que dos dels seus deixebles van atacar el temple d'Atenes. Fins que finalment en el 470. a.C va ser condemnat i va morir.

Mort de Sòcrates per David

 

Aquí teniu més informació sobre Sòcrates.



Yasmina Ketami
1r Batx

16 de novembre de 2011

TESTICULUS

Seguidament us explicaré l'etimologia d'un mot, que inclou fets que poden resultar molt graciosos!

Encara que us pugui semblar sorprenent, la paraula testicle pertany a la mateixa família que test, testimoni o testament. L'origen d'aquesta "família" de paraules és el llatinisme testis, 'testimoni'. Llavors us preguntareu: i què hi tenen a veure les glàndules genitals masculines?

Veegeu què en diu el diccionari etimològic:



"TESTICLE m.

Cadascuna de les dues glàndules genitals masculines de l'home i de molts d'animals; cast. testículo. En un sol cas, un testicle, Espriu Lab. 31.

    Var. form. ant.: testícol (Los vexells spermàtichs són algunes venes... portans la sanch als testicolls, Cauliach Coll., i, 2a, 7; Ha donat encara als testícols les vies de la urina per les quals evacua la superfluitat spermàtica, Albert Q., Ques. 37).

    Sinòn.: botó, colló, gínjol, mèrvel, ou, testimoni.

    Etim.: pres del llatí testĭcŭlus, mat. sign., derivat dim. de testis, ‘testimoni’."

La clau de tot plegat està en la importància que donaven els antics romans a la  virilitat dels homes. Els testicles eren senyal i demostraven l'homenia, la virilitat, que havien de tenir els homes. Així, es deia que les dues glàndules eren petits testimonis, 'testimoniets', que concretament és el que vol dir la paraula llatina testiculus.


També se sap que quan havien de jurar veritat en un judici, en lloc de jurar sobre la Bíblia ho feien estrenyent-se els testicles amb la mà dreta. D'aquest antic costum prové el verb testificar.


Martí Guallar
1r Batx

15 de novembre de 2011

LA ROMA MACABRA I

La ciutat de Roma, des de sempre, l'hem vist com un lloc culte, respectat, on hi han viscut grans personatges històrics, etc. Però sempre hi ha una doble cara de tot. En aquesta entrada veureu alguns llocs curiosos i estranys de la gran ciutat:

EL CEMENTIRI DELS FRARES CAPUTXINS

En plena Via Veneto es troba el cementiri dels frares caputxins de l'església de la Immaculada Conepció. És una visita que mai oblidaràs, sobretot als que els agraden els temes macabres, morbosos i escabrosos. Les parets i els sostres estan "decorats" amb els ossos de més de 4000 caputxins morts d'entre 1528 i 1870.

LA GALERIA DELS HORRORS DE DARÍO ARGENTO - La botiga de Profondo RossoDarío Argento és el mestre del terror italià, un gènere que va tenir èxit internacional als anys 70 i 80 amb pel·lícules destacades com Suspiria i Rojo oscuro, també anomenada La tienda-museo.

La visita mereix la pena per als amants del cine de terror. La part superior del local és una botiga on s'hi poden trobar llibres, revistes, DVD's i objectes relacionats amb el món del misteri. També té una impressionant col·lecció de màscares i objectes de cinema. El subterrani guarda la coneguda com a Galeria dels Horrors, en el qual s'hi han reproduït escenaris de pel·lícules i s'hi exposen els objectes utilitzants en aquestes, en una visita guiada per una misteriosa veu.




ELS MISTERIS DEL VATICÀ


Segle rere segle, s'ha anat creant una aurèola de misteri del Vaticà; històries de complot, assassinats de papes, assumptes de la inquisició i moltes més intrigues.
Ens els últims anys s'ha investigat més sobre temes com els arxius secrets vaticans, on suposadament es guarden documents molt comprometedors per a l'Església.

També s'estàmolt capficat en què es pot amagar en el subsòl del Vaticà. Es coneixen deversos passatges secrets que comuniquen la ciutat de Vaticà amb punts estratègics de Roma. Foren construïts en èpoques en què la ciutat era atacada des de l'exterior i la vida dels Papes corría perill, així que escapaven per allà.
I per últim, també és molt coneguda l'existència d'un gran magatzem ple de relíquies cristianes, entre les que es trobem restes orgànics de Sants, Apòstols, de la creu de Crist, la llança am la que va ser atravessat...



Si voleu continuar coneixent els llocs més extranys i escabrosos de Roma, visiteu l'entrada II.

Cèlia Costa
1r batx

14 de novembre de 2011

El MITE

La paraula mite ve del mot grec "mythos".

Un mite és una narració fantàstica; amb la qual els humans intentavem explicar algun fet desconegut mitjançant el poder d'alguna divinitat, sovint atribuint-li alguna força natural com el foc, el vent, etc. Per això aquests mites sovint van associats a la religió.
Tot i que també hi ha mites que servien per a donar sentit històric a algun aconteixement, com el cas de la guerra de Troia (que tot i ser un mite es dona el cas de que és una historia real); o mites que simplement tenien un ànim de lucre, ja que presentaven abundàncies de transformacions o escenaris rics i exòtics.

Un dels mites més representats en moltes de les diferens religions/cultures és el mite del diluvi universal; present en la literatura índia, la literatura cristiana i la grega:

En el cas de la mitologia grega, aquest parteix del fet que Zeus i Hermes volen comprovar la generositat dels mortals, de manera que baixen a la Terra. Allà a mesura que es van topant amb persones veuen que la generositat ja no es present entre la humanitat, així que decideixen inundar la Terra però abans de fer-ho proven sort un últim cop i una parella d'ancians els acull i els donen de menjar. Davant d'això Zeus i Hermes perdonen a questa parella però inunden la resta de la ciutat.

Representació mite de Filemó i Baucis d'Adam Elsheimer


El mite cristià també parteix del fet que Déu perd la confiança en la humanitat, de manera que pretén castigar-la, i només salva Noé i la seva dona per tal d'evitar l'extinció de la humanitat.


Representació Arca de Noé d'Edward Hicks


En tots dos mites es veu com s'intenta explicar un possible període de temps en el qual devien haver-hi fortes inundacions, de manera que això ho van atribuir a una divinitat.


Adrià Gendre
1r Batx

13 de novembre de 2011

ELS NOMS DELS ROMANS

Els romans tenien una manera diferent de posar noms a les persones, però que a la vegada ens pot recordar bastant a la manera com ho fem actualment. A més, ho feien diferent en el cas de les nenes que en el cas dels nens.

Els nens

El nom s'atorgava al cap de nou dies del seu naixement. Aquest dia s'anomenava dies lustricus. Es feia una ceremònia de bateig domèstica anomenada tollere filium, on el pare aixecava el nen de terra i l'alçava per damunt del cap. A continuació, els purificaven, que en deien lustrare i els posaven el nom de pila, anomenat praenomen.

El praenomen era el mateix que el d'algún avantpassat. Tenien pocs praenomen i així els era més fàcil identificar-se amb abreviatures: Aulus: A. Appius: Ap. Caius: C. Cnaeus: Cn. Decimus: D. Kaeso: K. Lucius: L. Marcus: M. Manius: M' Mamercus: Mam. Numerius: N. Publius: P. Quintus: Q. Servius: Ser. Sextus: Sex. Spurius: Sp. Titus: T. Tiberius: Ti. Els nois adults de classe alta i lliures tenien tres noms (Tria nomina) : el prenomen, el nomen de la família i el cognomen, que era un sobrenom que s'adjudicava per diverses raons i anècdotes (Scipio, el del bastó, Caecus, el ceg, Ciceró, el gran, Claudius, el coix) o a les victòries aconseguides. Els esclaus i els extrangers tenien el nom de les persones que els manaven sota la forma -anus.



Les nenes

Se'ls atorgava el seu nom al cap de vuit dies del seu naixement (dies lustricus). A les nenes els hi posaven el seu nomen, el nom de la seva família (gens). Així, les nenes de la gens Iulia (Júlia) es deien totes Júlia. A continuació els afegien un cognomen, que era un numeral per indicar la seva posició de naixement: Prima, Secunda, Tertia...

Com us agradaria dir-vos si fossiu romans? Coneixeu algun personatge famós d'aquella època amb aquests noms?

Anna Solà
1r Batx

12 de novembre de 2011

"AB URBE CONDITA"

El títol d'aquest llibre significa "des de la fundació de la ciutat", ja que Tit Livi, l'autor d'aquesta obra ens explica els orígens/formació de la ciutat de Roma (753 aC).


Caricatura de Tit Livi

Aquest parteix del fet que Enees marxa de Troia avisat per la deessa Venus (la seva mare), deguda a la imminent derrota que sofrirà el seu poble. Enees arriba a Itàlia amb el seu fill Ascani, i funda la ciutat de Lavínia, en honor a la seva primera dona.

Ascani, un cop es gran marxa de Lavínia per fundar la seva pròpia ciutat, Alba Longa, que és governada al llarg de 400 anys per la dinastia d'Enees.
Numitor un dels últims reis d'aquesta ciutat, és destronat pel seu germà Amuli, qui mata tota la descendència del seu germà excepte la seva filla Rea Silvia, ja que no era cap perill perquè era una dona i les dones no podien governar. Tot i això per a assegurar-se la jugada, Amuli la fa sacerdotessa de la deessa Vesta per tal de que no tingués cap fill que pogués heretar la corona. Però aquesta es queda embarassada de dos bessons pel déu Mart, Amuli, en assabentar-se'n, els llença al riu Tíber, on per sort són trobats i criats per una lloba.


Estàtua de Romul i Rem que podem trobar als Museus capitolins de Roma.


Casualment un pagés (Fàustul) els troba al cap d'un temps i els reconeix, de manera que els adopta com a fills seus i un cop son grans els explica la seva història. Els dos germans decideixen anar a Alba Longa per a retornar el poder al seu avi destronat.
Un cop fet això, marxen i decideixen fundar la seva pròpia ciutat. Però qui dels dos seria el rei? Per a decidir-ho d'una manera acceptable per als dos van decidir observar els auguris, que consistia en què els dos germans es situessin cadascun en un dels set turons de Roma (Palatí i Aventí) i allà observar els ocells que passessin. Però no van acordar qui seria el vencedor, el que veiés més ocells o el que els veiés abans. Rem va ser el primer en veure passar ocells però en va veure sis, i Ròmul en va veure dotze.

 

Ròmul es va creure digne de ser ell el fundador de la ciutat, així que com indiquen les tradicions romanes a l'hora de fundar una ciutat, va delimitar-ne el perímetre a terra amb una arada deixant un espai on havien d'anar les quatre portes principals. Rem, indignat, davant d'això va decidir "entrar a la ciutat" saltant el solc (cosa que segons els romans donava mala sort a la futura ciutat), i Ròmul davant d'això el va matar, i així es va convertir en el primer rei de Roma.


Adrià Gendre
1r Batx

11 de novembre de 2011

AVE, CAESAR, MORITURI TE SALUTANT

Quants de nosaltres mai hem sentit en alguna pel·lícula de gladiadors la mítica expressió: Ave, Caesar, morituri te salutant?


Escena de la sèrie SPARTACUS, on podem observar com abans de cada combat els gladiadors es dirgien al seu Cèsar amb aquesta expressió.

Aquesta expressió era mencionada pels braus gladiadors al principi del torneig, dirigint-se sempre al seu emperador: Cèsar.





Pintura on es pot observar l'anunciació de la mítica frase dels gladiadors envers els seu Cèsar

Aquesta frase vol dir: Ave, Cèsar, els que han de morir et saluden.
La primera referència literària que es té de la frase, és al del llibre De Vita Caesarum de Suetonius (escriptor llatí de l'època imperial, dedicat a realitzar biografies).

També voldria destacar una mica la figura dels gladiadors. El terme gladiador prové de gladius (espasa romana de combat) , el qual la traducció perfecte de gladiador seria: "El que porta un gladius."
Clara representació d'un Gladius


En principi els gladiadors eren soldats que buscaven el seu perdó, però amb el pas del temps van anar sent substituïts per esclaus, per presoners de guerra o simples presoners condemnats a mort.

Han sorgit moltes especulacions les quals diuen que l'expressió: Ave, Caesar, morituri te salutant, no té res a veure amb la lluita de gladiadors, sinó que aquesta expressió només es va utilitzar en una naumàquia (representació d'un combat naval), es duien a terme en els mateixos amfiteatres, els quals s'omplien d'aigua per tal de que els vaixells poguessin navegar-hi. A partir d'aquest moment, es va atribuir aquesta expressió als gladiadors, pel simple fet que venien a morir pel Cèsar.

Pintura on podem observar una naumàquia, en un amfiteatre

Us deixo algun enllaç, on podreu obtenir més informació sobre aquesta expressió i adonar-nos que vivim en una societat confusa, on molts dels aspectes de la vida han sigut invencions fetes per directors de cinema, pintors o fins i tot escriptors.

En aquest link de sota podeu trobar informació sobre la naumàquia on es fa constar per primera vegada aquesta expressió. Juntament també us adjunto un altre link amb informació sobre Suetoni, l'escriptor d'aquesta.


Arnau Moret
         1r batx

10 de novembre de 2011

L'EDUCACIÓ GREGA - PAIDEIA

A diferència de l'educació romana que aportava coneixements molt bàsics i primaris, l'educació grega era més dedicada al propi l'ensenyament per a la intel·ligència i cultura i la formació professional, com avui dia, però amb bastants diferències comparat amb el sistema educatiu actual. Per començar, les noies no hi tenien accés. El que aprenien ho feien gràcies a la seva mare i eren feines pràctiques, com la de cuinar i de teixir , o bé més intel·lectuals, com ara la música, el càlcul i la lectura. 

L'ensenyament als nois grecs no era obligatori. Rebien educació o no (sols si el seu pare ho autoritzava) fins els divuit anys, edat en què el jove es convertia en ciutadà i havia de realitzar el servei militar. La mare i la nodrissa (l'encarregada de cuidar-se del nen juntament amb la mare, com una cangur) eren les qui s'encarregaven de l'ensenyament del nen abans que aquest entrés a l'escola (als 7 anys). Era un ensenyament primari, basat en històries tradicionals i nacionals. Era així de limitat perquè les pobres dones mai no havien rebut educació pel fet de ser dones.

Als set anys, per tant, comença la formació cultural del nen, la seva paideia.  Sempre es tractava d'ensenyament de professors particulars que exercien les classes a casa seva, a un sol nen. Tots els nens cursaven  tres assignatures diferents durant el procés del seu aprenentatge: gramàtica, música o gimnàstica, en diferents etapes, cada una ensenyada per diferents professors particulars. Aquestes són  les diferents fases educatives i els seus costums de l'època de l'antiga Grècia:


Gramàtica

El noiet passava de la vigilància de la nodrissa a la del pedagog, un esclau encarregat d'ensenyar-li bona educació i d'acompanyar-lo cada matí a casa del mestre, portant-li la cartera. El nen aprenia primer a llegir i després a escriure. Sembla que després d'aprendre a llegir en veu alta seguien igual; no era del seu costum llegir en silenci, i l'alumne practicava l'escriptura de les lletres en tauletes de fusta barnissada de cera sobre la qual traçava els caràcters amb un punxó amb un extrem que esborrava. No hi havia pupitres i els alumnes havien de conformar-se amb un tamboret davant del mestre.


Després d'aquest aprenentatge, havien d'aprendre versos de memòria i seguidament fragments més llargs dels poetes més coneguts de l'època, començant per Homer (l'autor de la Ilíada i la Odisea), a qui els grecs consideraven un home savi que ensenyava tot el que havia de saber un home digne del seu nom (des de la pau i la guerra fins als valors i el deure).
Aquest ensenyament es completava amb l'aritmètica. Utilitzaven els dits per als càlculs elementals però també tenien fitxes de càlcul i àbacs per als problemes més complicats.
Homer


El mestre fent classe de gramàtica a l'alumne

Música

Per als grecs la música era essencial i un bon senyal de cultura. Es deia que la música educava l'ànima, i la gimnàstica, el cos. Els nens aprenien amb el mestre de música alhora cant, música instrumental i dansa. L'instrument més usat era la cítara, tot i que l'oboè va estar molt de moda durant el segle V.


Una cítara grega

Gimnàstica

Sota la direcció del pedotriba, el nen, amb nou anys aproximadament, començava a exercitar el seu cos. La gimnàstica es practicava a la palestra, un terreny esportiu a l'aire lliure. El tipus de gimnàstica grega es caracteritzava per què l'atleta havia d'anar nu totalment, s'aplicaven uncions d'oli al seu cos i l'activitat esportiva era sempre acompanyada de l'oboè. Els esports més practicats eren la lluita, la carrera, el salt, el llançament de disc o de jabalina, la boxa i el pancraci (un tipus de combat grec de cops de puny i lluita).

 

Martí Guallar
1r Batx