21 de juny de 2011

PARCA

Les parcae eren antigues divinitats itàliques protectores de la gestació i del naixement.Van assimilar les funcions i la personalitat de les Moires gregues.Elles controlaven tots els esdeveniments de la vida des del naixement fins a la mort dels humans, immortals i déus.


Les parques eren:

  • Nona (o Clotó): feia girar el fil de la vida
  • Decima (o Laquesis) : mesurava la vida amb una roda
  • Morta (o Atropos): posava fi a la vida dels humans i escollia la manera de morir de cada persona.

A més, les parques les trobem a altres llocs:
  • Àtropos, les parques o el destí:és una de les pintures negres de Francisco de Goya.
Quadre Francisco de Goya

  • El Cant de la sibil·la que es fa cada any, l'any passat va afegir les parques a la representació:


Aquí us deixo un enllaç de la web on explica tota la informació necessària del cant de la sibil·la

Mireia Cutura
1r Batx

20 de juny de 2011

ESCIL·LA I CARIBDIS

Us sona d'alguna cosa l'expressió "Entre Escil·la i Caribdis"? Ha estat molt utilitzada a la història (encara que jo no l'havia sentit mai). Doncs aquesta expressió ve d'un mite grec.



Escil·la havia estat una preciosa nimfa, però s'havia convertit en una dona meitat peix amb sis gossos de dos potes sortint-li de la cintura. Tenia les dents llargues i mortals, i cridava d'una manera semblant a un gos. Estava en una punta d'un estret, al mar, i quan els mariners intentaven esquivar-la, anaven a parar contra Caribdis.

Caribdis estava a l'altra banda d'un estret. Era una espècie de remolí gegant que tres vegades al dia agafava aigua i tres vegades al dia la vomitava. Com hem vist abans, quan els mariners intentaven esquivar-lo, anaven contra Escil·la, que se'ls menjava amb les seves dents.



Segurament el que sí que us sonarà és Ulisses. A l'Odissea, quan torna a casa, viu una aventura amb aquests personatges. Per por de tocar Caribdis (el remolí) s'acosta massa a Escil·la (el monstre) i alguns dels seus companys són devorats per ella, però la resta aconsegueix seguir el viatge.



Ulisses lluitant contra Escil·la, de Johan Heinrich

No us sembla un mite grec realment interessant? L'havíeu sentit alguna vegada?


Anahí Domínguez
1r batx

19 de juny de 2011

JACIMENT SEPULCRAL ROMÀ

A la plaça Vila de Madrid de Barcalona hi ha una mena de parc on és poden contemplar tombes romanes.

Aquest fet es va donar a conèixer, ja que es va enderrocar el convent de Santa Teresa de les carmelites descalces. Durant les obres es va donar a conèixer aquest jaciment sepulcral romà que ara en dia està situat en el jardí, on la gent ho pugui contemplar.



Abigail Chang
1r Batx

18 de juny de 2011

FAETONT

Faetont era fill d'Hèlios, la personificació del sol, i de Clímen, una ninfa filla de l'Oceà i de Tetis.



Un dia Èpaf, rei d'Egispte i fill de Zeus i d'Ió, va posar en dubte que era el fill d'Hèlios i Faetont va acudir al seu pare perquè li concedís un do i així demostrar que era el seu fill. El jove li va demanar si podia conduir el seu carro del sol. 


Hèlios no li va poder negar i al matí següent li va deixar el seu carro. Quan els cavalls es van adonar que no portaven al seu amo es van desbocar i van sortir de la ruta. Faetont no els sabia dominar.



Les voltes de l'astre amunt i avall van causar
grans catàstrofes al cel i a la terra, on van haver-ho molts incendis. Zeus va haver de fulminar amb un raig a Faetont abans que l'univers quedés destuït. Al ser fulminat, Faetont va caure al riu Erídan, on va ser enterrat per unes nimfes.



Les conseqüències d'aquest viatge són les difere
nts temperatures a diferents zones, la vegetació terrestre i el color negre de les races africanes "cremades" per Faetont. El mite servia per explicar el fenomen de les estrelles que semblen caure sobre la terra, igual que Faetont va caure del carro solar. 

L'estrella que cau ho fa per causa d'orgull, igual que Faetont, ja que per causa d'orgull de demostrar que Hèlios era el seu pare, ell mor.

 
Aina Gràcia
1r Batx

L'EMPERADOR CÒMODE

Luci Aureli Còmode Antonina va néixer a Lanuvium al 161 d.C i va morir al 192 d.C. Va ser l'Emperador de l'Imperi entre 177 i 192. Era el fill de Marc Aureli (l'emperador filòsof) i de Faustina la Menor. Va ser l'últim membre de la dinastia Antonina.


Còmode va ser el primer emperador que va succeir al seu pare des del regnat de Tit. El jove fill de Marc Aureli també va ser el primer emperador que "nascut en purpura" (símbol de la reialesa romana), ja que va ser el primer que, en el moment de néixer, ja era considerat el successor al tron.


Joaquin Phoenix representant l'emperador a la pel·lícula "Gladiator"


El seu govern es pot dividir en dues fases:


  • 177-180: Va regnar juntament amb el seu pare. En aquesta etapa es pot dir que les accions de Còmode van ser moderades. Còmode va lluitar contra els exèrcits del Danubi.
  • 180-192: comença a regnar sol. El mode de governar de l'emperador va anar degenerant a una paranoia incontrolable que va portar a l'Imperi Romà a una de les majors crisi des de els governs de Calígula, Neró i Domicià.
El prefecte Laeto i Ecleto van fer una conspiració per matar a Còmode. El van intentar enverinar, però l'emperador va vomitar el verí i es va anar a banyar. Laeto i Ecleto esperaven la venjança de l'emperador, però ells van enviar a l'assassí Narcís que el va ofegar quan l'emperador s'estava banyant.


Quan va morir l'Imperi va començar una serie de guerres civils conegudes com "l'any dels cinc emperadors". Després va assumir el regnat Septimi Sever, començant així una nova dinastia.

Aquí us deixo la batalla final entre l'emperador i el gladiador de la pel·lícula "Gladiator":



Aina Gràcia
1r Batx

17 de juny de 2011

L'ORIGEN LLATÍ DE LA SONY

Oi que molts de vosaltres utilitzeu videojocs, televisions,... de la marca Sony?

Sony Corporation és una de les companyies electròniques més importants del món. Els seus origens són japonesos.



L'empresa Sony

L'origen de la paraula d'aquesta companyia prové inicialment de la paraula "Totsuko" del Japó, però es va canviar ja que molts ciutadans Nord-Americans no sabien pronunciar amb claredat aquest nom. El nom actual Sony, prové d'una barreja de la paraula llatina sonus que vol dir "so" o "soroll" i del títol de la cançó Sonny-Boys, expressió que significa "prodigiós". 




Artur Bossy
1r Batx

GOLFUS DE ROMA

Golfus de Roma és una versió cinematogràfica d'un musical que es va fer al 1966. Està basat en una de les obres de Plaute, Pseudolus. És una comèdia per a tota la família i que, personalment, a mi em va agradar molt. A continuació us en faré un resum.


Hero, fill d'un acaudalat ancià, està enamorat d'una de les dones que està en possessió del seu veí, el proxeneta Lycus. Es tracta de la verge Philia que està destinada al soldat Miles . El jove enamorat promet la llibertat al seu esclau Pseudolus si l'ajuda a alliberar-la. Pseudolus, d'infinta astúcia i recursos, aconsegueix convèncer a tots que la noia té la peste, cosa que fa que  l'alliberin.


Però Miles Gloriosus arriba reclamant la jove. Aterroritzats, Lycus i Pseudolus s'alien per distreure'l al principi i després per convèncer-lo de la veracitat de la malaltia de la noia. Un altre esclau, Hysterium, fingeix ser el cadàver de la jove.


Descobert l'engany i mentre el soldat pensa la seva venjança, apareix l'ancià Erronius que porta anys buscant els seus fills. En veure que Philia i Miles Gloriosus porten uns anells que ell els havia donat quan eren nens, els reconeix com a hereus seus. Ara la nova posició social de Philia permet el matrimoni entre els dos joves.

Aquí us deixo el trailer de la pel·lícula:



Aina Gràcia
1r Batx

LA LLUNA

Molts de nosaltres segurament sempre hem contemplat la lluna amb tota la seva esplendor, però sabíeu que en la mitologia romana, Febe o Phoebe, està associada amb la lluna. Aquesta se la coneix com a una Titànide, una de les filles d'Urà (Déu del cel) i Gea (deessa de la terra).


Febe va tenir dos fills amb el seu germà Ceos: Leto (mare d'Apol·lo i Àrtemis) i Astèria (mare d'Hècate).

Aquesta va rebre el control de l'oracle de Delfos de Tetil, que posteriorment passaria a mans d'Apol·lo, el seu nét.

Aquesta deessa en la mitologia grega se la coneix com a Selene, i amb la història que més se la relaciona es la del pastor de Caria, on s'explica que un dia d'estiu aquest pastor després de cuidar als seus revanys, aquest es va refugiar en el mont Latmos, per descansar.

Aquella nit era molt lluminosa, on la deessa Selene passejava pel cel amb el seu carruatge. I va haver un moment en què la cova es va il·luminar i Selene, la deessa el va poder contemplar i es va enamorar d'ell.



La deessa Selene i el pastor

Llavors aquesta va baixar i va fer-li un petó al pastor, on ell es va despertar al tocar els seus llavis. Cal dir que ambdós es van enamorar.

I Selene va pujar a l'Olimp suplicant a Zeus que li concedís un desig al seu estimat. Aquest ho va fer, i el pastor va demanar obtenir l'eterna joventut i dormir en un llarg son on tan sols la seva estimada Selene el pugui despertar.





La deessa Selene i el pastor

Ara en dia Febe es l'últim satèl·lit conegut de Saturn, amb una distància de 12.952 milions de kilòmetres. Aquesta fa una òrbita a Saturn, però en direcció contrària. Aquest satèl·lit té una forma rugosa, circular, de color vermellós i reflecteix un 6% la llum del sol.


Segurament que algú ha vist dibuixos animats, en què surt una jove que es diu Selene. I bé, aquesta també fa referència a la lluna.







Abigail Chang
1r Batx

LES FORCES DEL DESTÍ

El desig dels antics grecs i romans de donar-li alguna explicació a les coses importants de la vida, de saber quin serà el seu futur, va fer que personifiquessin molts d'aquests dubtes en divinitats que tenien el control sobre el destí dels humans.Hi ha cinc divinitats que s'assimilaven al destí i al futur dels mortals.

Les parques:
Són la personificació del destí. Són tres germanes de les quals ningú no pot fugir. Són tres germanes ja que cadascuna d'elles s'encarrega d'una etapa diferent de la vida dels mortals.
Cloto presideix els naixements, Làquesis, que controla la vida i Àtropos que és l'encarregada de la mort. Sempre se les representa filant, teixint i tallant el fil de la vida.


les tres parques


La fortuna:
Els grecs i romans volien personificar els canvis a les vides tan bons com dolents: la Fortuna.
deessa fortuna

La deessa Fortuna és una dona delicada, preciosa i sol ser representada amb un corn de l'abundància, perquè és ella qui decideix les nostres riqueses o pobreses.
En algunes representacions, també porta un timó, per dir que també és ella qui decideix el rumb i destí dels humans.


Les sibil·les:
Les sibil·les eren dones que podien predir el futur incert dels humans. No eren necessàriament éssers divins, i en general eren dones velles, ja que segons explica la llegenda, el déu Apol·lo es va enamorar d'una jove i bella sibil·la de Cumes, i li va dir que li concedia el desig que ella volgués La jove va agafar un grapat de sorra i va demanar viure tants anys com grans de sorra tenia a la mà, però el que no va demanar va ser la joventut eterna.


Cassandra:
Cassandra, filla de Príam i Hècuba, reis de Troia, tenia el do de predir el futur ja que el déu Apol·lo es va enamorar d'ella i li va demanar de casar-se amb ella. A canvi Cassandra va demanar aquest do, i quan el va tenir va rebutjar la proposició de matrimoni d'Apol·lo. Per això, el déu es va enfadar molt i la va castigar amb la maledicció que tot i poder preveure el futur, ningú l'escoltaria ni li faria cas. Per això quan va predir
la destrucció de la ciutat de Troia ningú va escoltar-la.


És per això que avui dia es diu "síndrome de Cassandra" el conèixer algun fet decisiu en el futur i no ser escoltat.


Tirèsies:
Fou l'endeví masculí per excel·lència.
Es diu que per accident va veure la deessa Atena despullada i aquesta el va castigar deixant-lo ceg. La mare de Tirèsies va implorar el perdó del seu fill a la deessa, que no va canviar de parer, però a canvi va donar-li el do de l'endevinació.

És dels pocs endevinadors homes, i no juga un paper gaire important en cap mite concret, però apareix en molts com a conseller.

Max Baetolomew
4t ESO

16 de juny de 2011

TIFÓ

Quan parlem d'un tifó, ens podem referir als hurcans.

Al futbol, quan parlem d'un tifó, ens referim al mosaic que es forma a les grades de l'estadi per donar suport a un equip. Això d'aquí sota, per exemple, és un tifó d'aquests:


Doncs, com comprendreu, no és el mateix a la mitologia (més que res, perquè no em veig a Apol·lo animant a Troia amb un d'aquests). A la mitologia, Tifó era un monstre gegant com una muntanya. Al lloc on hauria de tenir-hi dits, i tenia caps de drac, de cintura cap abaix estava format per serps. Tenia ales que podien provocar tifons) i dels seus ulls en sortia lava o foc.



La intenció d'aquest monstre era dominar el mòn, així que el que va fer, va ser atacar l'Olimp dels déus. En veure com s'acostava, tots els déus van tocar el dos i es van refugiar a Egipte, on es van tranformar en animals per passar desapercebuts. Els únics que es van sentir amb ganes de plantar cara al perill van ser Zeus i Hera.




Zeus va ser el que li va plantar cara. Els dos van lluitar heròicament. Finalment, després d'una llarga lluita, Tifó va arrancar-li els tendons a Zeus i semblava que havia estat derrotat. Hermes va recuperar aquests tendons i els va tornar al déu, que amb forces renovades, va tornar a lluitar contra el seu enemic.


Quan per fi el va poder vèncer, es va encarregar d'enterrar-lo sota d'una muntanya, l'Etna, que com sabem, és un volcà de Sicília de més de 3.322 metres.



Havíeu sentit alguna vegada aquest mite? Vosaltres, en el lloc de tifó, també hauríeu atacat l'Olimp?


Anahí Domínguez
1r batx

L'EXÈRCIT ROMÀ

Encara que era inusual, l'exèrcit romà anava uniformat amb una túnica curta. Si feia fred se lis donava una capa que també la podien utilitzar com a mantes. De calçat portaven unes sandàlies de sola gruixuda, la qual facilitava el moviment de les tropes. Es deien caligae.


No tots els soldats eren iguals. El que importava a l'hora d'entrar a l'exèrcit és si tenien la ciutadania o no. Hi havia dos tipus:

  • Els legionaris: eren ciutadans romans, els quals es podien allistar a l'exèrcit quan tenien més de 15 anys. Estaven armats amb dues javelines, una espasa i un punyal. Anaven protegits amb un casc, una armadura d' anelles i un escut rectangular. Aquestes persones formaven part d'un cos molt ben organitzat i entrenat.

Fixeu-vos en què l'exercit està posat en forma de puntes. Així quan els atacaven si els enemics es ficaven dintre de les puntes, quedaven rodejats i els romans els podien matar amb més facilitat.


  • Tropes auxiliars: soldats que no tenien ciutadania i que moltes vegades s'allistaven per obtenir-la. Els portaven a lluitar a llocs llunyans de les seves províncies perquè així no es poguessin rebel·lar en una possible rebel·lió contra Roma. Portaven uniformes i armes diferents als legionaris. L'escut era ovalat, portaven una espassa més llarga i no anaven tant ben protegits. Portaven una armadura més lleugera perquè fossin més ràpids.




En el combat es protegien amb casc (galea), un escut quadrat (scutum) i una cuiraça de cuir i metall (lorica). Per atacar ho feien amb l'espasa curta de doble fil (gladius) i amb dos tipus de llança (pilurn i hasta).

Aquí us deixo un vídeo on es pot veure com lluitaven les legions romanes:




Aina Gràcia
1r Batx

15 de juny de 2011

PÍRAM I TISBE

A classe ens hem proposat estudiar uns quants mites dels antics romans. Tots ells formen part d'una obra del filòsof Ovidi, les Metamorfosis. Es diuen "les Metamorfosis" perquè els personatges de cada un dels contes d'aquesta obra experimenten un canvi important en les seves vides o caràcters del començament al final.


Nosaltres hem treballat el mite de Píram i Tisbe, que tracta de dos enamorats. Ens hem repartit el treball en tres principis: recerca, explicació de les diverses versions del mite als companys i representació. Dins de la recerca havíem de buscar el mite ampliat, el llibre i la biografia de l'autor de cada una de les versions i havíem de decidir com el representaríem.


Al final, vam decidir que el representaríem d'una manera molt original. Vam representar-ho amb ninots de plastilina, mitjançant  una petita obra de teatre. Mentre jo, en Martí, narrava la història, la Maria (Tisbe), en Sebas (lleona i pares) i en Fran (Píram) movien els ninots segons el guió. Vam triar aquesta manera de representar-ho perquè ens va semblar la més adient i divertida. Aquest és el nostre guió, com si fos una obra de teatre:

Píram i Tisbe
Píram i Tisbe vivien a la ciutat de Babilònia, en dues cases contigües. Van enamorar-se bojament, però els seus pares s'oposaven a aquesta relació.

Pares: No! Els nostres nens no poden estar junts!

 Parlaven i parlaven a través d'una esquerda que hi havia en una paret comuna entre les dues cases, però a part d'això, estaven incomunicats per prohibicions dels seus pares. Un dia van decidir trobar-se al sepulcre del rei Ninus, sota una morera que feia ombra. Primer va arribar Tisbe, i  de sobte es va trobar una lleona que volia anar a beure aigua a una font que hi havia allà a prop.

Lleona: Groaaaaar! [va cap a la font].

La noia es va espantar i va fugir cap a una cova.

Tisbe: Ah! Quina por, una lleona! [s'espanta i fuig cap a la cova].

Sense adonar-se'n es va deixar el vel que portava al terra i la lleona el va embrutar de sang de la seva darrera víctima.

Quan va arribar Píram i va veure el vel embrutat i les petjades de la lleona, pensant el pitjor, es va treure la vida.

Van segellar, així, el seu amor amb unes morts inoportunes. La morera que feia ombra als cossos dels amants va donr a partir d'aquell moment fruits negres, vestits de dol, en record a la sang que vessaren dos amors que haguessin estat eterns.



Píram i Tisbe, Andreas Nesselthaler

I aquesta és la nostra representació!:








Ovidi
 
Publi Ovidi Nasó va néixer a Sulmona (Itàlia central) l'any 43 abans de Crist, concretament, el 20 de març, en una família eqüestre i benestant. Estudià retòrica a Roma i va concloure la seva formació amb un viatge pel món hel·lènic. 

En tornar a Roma va seguir la carrera judicial, però la va deixar de seguida per dedicar-se plenament a la poesia, ja que així li ho permetia la seva bona situació econòmica. 

Amb el seu bon estat econòmic superava en independència poetes com Virgili o Oraci. Es va separar dues vegades fins que va trobar la felicitat conjugal amb la seva tercera esposa. La seva obra és un reflex de la vida de l'alta societat romana, de la qual ell mateix era una figura destacada. Es va dedicar a diversos gèneres poètics:


  • Poesia elegíaca d'amor
- Amors (Amores)
- Heroides (Heroides)


  • Poesia didàctica d'amor
- Art amatòria (Ars amatoria)
- Remeis d'amor (Remedia amoris)
- Cosmètics per a la cara de la dona (Medicamina faciei feminae)


  • Poesia èpica
- Les Metamorfosis (Metamorphosis)


  • Poesia didàctica patriòtica
- Fastos (Fasti)



L'any 8 dC August desterrà Ovidi de Roma a viure a Tomis, una ciutat de la costa Occidental del mar Negre que és l'actual Constança, Romania, el límit de l'Imperi i la civilització. En els seus poemes n'explica les raons amb dos mots: "carmen et error" ("un poema i una equivocació"). August va trobar inoportú algun poema d'Ovidi i per això el va desterrar. Els estudiosos moderns apunten que va ser l'"Art amatòria", clarament contradictori amb els valors morals pels que lluitava el príncep, però hi havia molts diversos parers. Un d'ells era que hagués estat còmplice d'un escandalós adulteri a Júlia, la néta d'August. August tria un càstig cruel per apartar Ovidi de tot allò que és important per a ell: la vida social i cultural, els llibres, la mateixa llengua llatina.

Per tant, no és estrany que li costés tant adaptar-se a viure a Tomis, tot sol, sense cap amic ni la seva muller, que es quedà a Roma per tenir cura dels seus interessos. De totes maneres, no va deixar d'escriure; la seva poesia va fer un gir vistós i sobtat, sobretot per les elegies doloroses:



  • Poesia elegíaca d'exili
- Tristes
- Pòntiques


Malgrat les incessants súpliques del poeta, August morí sense haver-lo perdonat abans. Al cap d'un temps, el 17 dC, arribà la mort a Ovidi, encara exiliat a Tomis, fet que l'impedí d'acabar les seves Pòntiques.






Martí Guallar
Sebastián Guerrero
Fran Lozano
Maria Rodríguez

4t ESO

ELS ROMANS TAMBÉ ES TENYIEN

Sembla increïble però és cert els seus tints es deien rutilandis capillis. Estaven fets de cendra i escorça d'arbre, les dones de l'antiga roma, els utilitzaven per rentar-se i tenyir-se els cabells de color ocre i brillants, els rutilandis capillis, eren sabons no massa durs, es fabricaven a Itàlia i tenien una gran importància, ja que en aquell temps la higiene personal era molt important.
Actualment aquest sabons han anat canviant i modificant tant que ara s'anomena "sabó de Glicerina".



rutilandis capillis

Gràcies a que el sabó de glicerina es va fer famós, més endavant al 1783 el químic Carl Wilhelm Scheele va descobrir el per que el cabell de les dones canviava de color al ser banyat amb aquesta pastilla, va descobrir que era degut al procés de fabricació que feien a l'antiga Roma, en comptes d'utilitzar olis per formar la Glicerina, utilitzaven grasses animals que intervenia en els àcids del sabó i modificava així el pigment del cabell, per això el decolorava i es tornava de color brillant i ocre.


Banys romans

Avui en dia el sabó de glicerina no es fabrica amb grasses animals si no amb olis vegetals, així que si voleu provar de decolorar-vos el cabell, amb glicerina no ho aconseguireu.

Sandra Solé
4t ESO

13 de juny de 2011

LA HISTORIOGRAFIA LLATINA

En el món antic la història no era una ciència com en l'actualitat sinó un gènere literari. L'historiador antic no analitza científicament el passat sinó que el narra. En general es creu la tradició oral i els autors anteriors. El seu criteri és la versemblança.

L'interès que els historiadors antics tenien pel passat era sobretot pels personatges i pels esdeveniments concrets. D'aquí l'abundant presència de discursos i episodis dramàtics. Els antics buscaven les causes dels fets històrics més en la psicologia dels pobles i dels herois que no en consideracions socials i econòmiques com en l'actualitat.




Els precedents de la historiografia llatina s'han de buscar en la grega. Al s. V a.C. és quan neix aquest gènere amb Heròdot i Tucídides.

A Roma la historiografia neix en el període tardà de la República romana (s. III-I a.C.) sota la idea que els costums dels avantpassats (mores maiorum) eren un sistema ideal de valors del qual es podien extreure models per a la pròpia conducta i que aquests valors s'estaven perdent. La historiografia llatina, a més d'expressar l'admiració i la nostàlgia per la grandesa dels temps passats, vol cercar les raons de tal decadència.

Per altra part, alhora que ret un homenatge respectuós als avantpassats (pietas), pretén trobar exemples del que s'ha de fer o no s'ha de fer. Així la historiografia, amb la seva anàlisi política dels esdeveniments, aporta un saber útil per a l'home públic.

No és estrany, doncs, que la majoria dels historiadors romans siguin polítics retirats que sovint han pres part en allò que narren i que donen, per tant, una visió personalista dels esdeveniments. Un dels historiadors romans més coneguts és:


Titus Livi va néixer cap al 59 a. C. a la ciutat de Patavi, actualment Pàdua, al nord d'Itàlia, i hi va morir el 17 d. C. Es va dedicar sempre a les lletres: a la retòrica i la filosofia, però sobretot a la historiografia, ja que va treballar la major part de la seva vida -més de quaranta anys- en la redacció de la seva gran obra Ab urbe condita (Des de la fundació de la ciutat), en la qual va recollir la història de Roma des dels seus orígens fins a la seva època.



Aquesta obra era tan ingent que no és estrany que se n'hagi conservat solament una quarta part. Dels 142 llibres que comprenia, només se'n conserven 35, reunits en dos grups: de l'1 al 10 i del 21 al 45. De tota manera han arribat fins a nosaltres els resums de gairebé tots els llibres, anomenats periochae, que ja a l'antiguitat circulaven més que no pas l'obra sencera.

Livi va gaudir de l'amistat d'August i, malgrat que va mantenir sempre la seva independència d'opinió favorable a un conservadorisme republicà, va participar en el programa de regeneració moral de Roma impulsat pel príncep. Així Livi recupera el passat de Roma per exaltar-la i tornar als romans l'orgull de ser-ho. Pretén demostrar que Roma ha estat sempre protegida pels déus i destinada des del seu naixement a esdevenir el centre del món.

El seu patriotisme el du a suprimir molts detalls que podrien entelar la bona imatge que vol donar de Roma i d'alguns dels seus dirigents.

Hi ha altres trets dels mètodes de Livi que van en detriment de la veracitat històrica de la seva obra:

Al contrari que la majoria d'historiadors romans, Livi no havia fet carrera política i va viure a la seva ciutat natal. La seva inexperiència personal es reflecteix en una incomprensió del funcionament del govern de Roma.

Per aquesta mateixa raó no va poder accedir als documents oficials. Livi, doncs, no va acudir a les fonts originàries sinó que reelaborava els escrits d'historiadors anteriors sense gaire esperit crític. L'ús de diverses fonts el du sovint a repetir diverses versions sense preferir-ne cap o, al contrari, a escollir-ne una sense motius aparents.

No dóna una interpretació política de la història, sinó que intenta comprendre els fets des de la psicologia dels personatges que els realitzen, generalment descrits a partir d'un pretès tret dominant del seu caràcter. Així per exemple Anníbal apareix com a model de perfídia.

Pretén acostar la prosa històrica a la poesia tant per la manera de tractar el passat com pel seu estil. Per exemple té un cert gust pel patetisme, per descriure les emocions dels protagonistes dels esdeveniments.

Cal dir, de tota manera, que Livi actua de bona fe i que, malgrat molts detalls poc fiables, les grans línies del seu relat històric són històricament verídiques. El que més destaca és la qualitat literària de la narració, amb una gran varietat d'estils: des de la prosa funcional d'un informe militar en la descripció d'un combat fins a un to poètic en una situació tràgica o heroica, passant per l'ús de llenguatge col·loquial en personatges de classe baixa.

AB URBE CONDITA

Originalment escrit en 142 llibres, només 35 han sobreviscut fins als nostres dies. El primer llibre comença amb el desembarcament d'Enees en la península itàlica i la fundació de Roma per Ròmul i Rem i acaba amb l'elecció de Luci Juny Brut i Luci Tarquini Colatí com a cònsols l'any 502 a. C. Els llibres II a X expliquen la història de la República romana fins a les Guerres Samnitas, mentre que els llibres XXI a XLV narren la Segona Guerra Púnica i el final de la guerra contra Perseu de Macedònia.



Els llibres restants són preservats per un índex sumari del segle IV, anomenat Periochae, excepte els llibres CXXXVI i CXXXVII. No obstant això, aquest índex no va partir del text original de Tit Livi, sinó d'una edició posterior que s'ha perdut. Hi ha un índex similar en un papir oposat a la ciutat egípcia d'Oxirrincoi que avui es troba en el Museu Britànic, i que recull el contingut dels llibres XXXVII a XL i XLVIII a LV. No obstant això, es tracta d'un document danyat i incomplet. Els llibres XLVI–LXX tracten l'època fins a la Guerra Social de 91 a. C.

El llibre LXXXIX inclou la dictadura de Sila en 81 a. C. i el llibre CIII conté una descripció del primer consolat de Juli Cèsar. El llibre CXVII acaba amb la mort de Neró Claudi Drus el 9 a.C. Mentre que els primers deu llibres abasten un període de més de 500 anys, una vegada que Tit Livi va començar a escriure sobre el segle I a. C. va dedicar gairebé tot un llibre a cada any. Entre les seves pàgines es troba la primera crònica coneguda: Tit Livi imaginant el món si Alexandre Magne hagués iniciat les seves conquestes cap a l'oest i no cap a l'est de Grècia.

La col·lecció és vital per a moltes descripcions, retrats, històries i altres projectes referents al Regne i a la República de Roma. Encara que es tracta d'una obra amb un cert biaix, conté moltes referències a fonts, i presenta una història general de Roma en un bon estil literari que facilita la seva comprensió i lectura. No obstant això, la fiabilitat de l'obra ha estat qüestionada sovint, ja que Tit Livi era un romà i els seus relats moltes vegades semblen tendents a glorificar al seu propi poble.

Malgrat això, els llibres són d'un incalculable valor, ja que reflecteixen les reaccions dels propis habitants de l'antiga Roma davant els esdeveniments històrics, els seus interessos i els seus diversos costums i tradicions.




 

 


Andrea Padilla
2n Batx

GREPOLIS

Us sona aquest home? Segur que sí, feu una mica de memòria. És Zeus (el déu superior, ja el coneixeu).

Aquesta imatges està treta d'un joc d'internet online: Grepolis. Es tracta d'un joc de rol (per el que he pogut descobrir, ja que no hi he participat). Comences amb una petita polis i es tracta d'anar ampliant-la per l'antiga Grècia mentre pots anar conquerint altres llocs amb el teu exèrcit.

També s'han de tenir en compte els déus: Zeus, Posidó, Hera, Atena i Hades. En cada una d'aquestes paraules, us hi he posat l'enllaç de descripció del personatge de la pròpia web.

I aquí mateix hi trobareu més informació del joc (la guia).

I heu jugat alguna vegada o ara en teniu ganes?

De totes maneres, aquí us hi deixo el tràiler.



Anahí Domínguez
1r batx

12 de juny de 2011

CONCEPCIÓ DE LA MORT ENTRE ELS ROMANS

Molts tenim una concepció molt clara respecte a la mort, però sabíeu que els romans també en tenien les seves?

Dons bé, pels romans aquest àmbit de la mort era molt important, pels quals en tenien al respecte. Pels romans hi havia diferents tipus d'ànimes:

  • Manes: Eren les ànimes dels avantpassats, i el seu nom vol dir: "els Bons". Els dies que es celebraven eren: el 13 i el 21 de febrer, considerats com dies  nefastos.
  • Lèmurs: Eren esperits dels morts, però en aquest cas eren dolents. I per que no fassin cap mal els hi dedicaven uns rituals entre el 9, 11, 13 de Maig. Aquest rituals es feien de la manera seguent: primer es rentaven les mans com a senyal de purificació, seguidament es ficaven nou faves negres a la boca i passejaven descalçes per casa i l'escupien una d'arrera l'altre, i aquesta servia com aliments d'aquells esperits malignes. També repetien nou vegades unes paraules. 

  • Larvae: Aquest també eren esperits malignes, que s'identificaven amb les animes dels que es quedaven entre els éssers vius per turmentar-los fins el punt de causar-li bogeries. I la manera de defensar-se d'ells era per mitjà d'unes pòcimes preparades per bruixots.

Quan un romà moria se li preparava un funeral minuciosament. El cadàver es rentava, es perfumava i a sobre se li col·locaven flors, corones, cintes, etc.
El seguici fúnebre sortia de la casa de la persona morta, seguida pels músics i pels ploramorts, fins arribar al fòrum, allà s'aturaven i un parent del difunt donava un discurs.
 
El cadàver es podia incinerar o inhumar. Si era per mig d'incineració, les urnes amb les cendres s'introduïen en uns nínxols o columbaris, o podien ser enterrats. Però els cossos sense incinerar eren inhumats en panteons o en tombes humils.



tombes romanes



Respecte els cementiris solien estar als afores de les ciutats, prop dels camins o de les vies, amb la qual cosa els viatgers llegien els epitafis.


El dol rigorós durava nou dies, en els quals els familiars viatjaven de negre, desposseïts de guarniments, joies i es descuidaven de la barba i el cabell.


Els romans creien que les ànimes dels morts descendien en el infern. El món dels morts, també de l'anomena: Avern o Hades, estava governat per Plutó i per Prosèrpina, la seva companya.




Hades

Per tal d'accedir a aquest món, les animes havien de creuar la llacuna Estígia en una barca conduïda per Caront. Per aquest motiu als morts se'ls possaven una moneda sota la llengua. I les portes de l'infern estaven guardades per un gos ferotge de tres caps, el Ca Cèrber. Un cop les ànimes han entrat són jutjades per Èac, Minos i Radamantis, que són els que els hi destinaven l'estança segons les seves accions a la terra.



Caront



Segons Virgili, en el seu llibre VI de l'Eneida, ens dóna a conèixer set tipus de regions a l'infern:

  • Tàrtar: Era un lloc ple de turments on els malvats patien castics eterns.
  • Camps Elisis: Era un lloc de plena felicitat on estaven les ànimes bondadoses i els herois.

Aquest lloc, estava banyat pel riu Leteu, que era una aigua que feia que els morts oblidessin la seva vida passada.

Els personatges mitològics, van ser adoptats pels romans a partit de la mitologia grega, on la majoria d'aquest herois explicaven entre les seves gestes el descens a l'infern. Tan sols ells van poder tornar per la seva naturalesa semidivina, com per exemple: Enees, Hèrcules, Càstor i Pòl·Lux.


 



Abigail Chang
1r Batx