30 d’abril de 2011

COM MENJAVEN ELS ROMANS?

Tot comença a Roma, la capital d'Itàlia. Es pot dir que els romans menjaven moltes salses i espècies, elaborades per ells mateixos. Però també valoraven els petits menjars.

Els aliments de base són molt bariats, en un principi hi feien dos tipus d'aliments bàsics que proporcionava la terra, com per exemple: els cereals, els llegums, les hortalises, la llet, i els ous. Però poc a poc van anant introduint: la carn, el marisc, les fruites, els dolços i els vins.

Tot i així no tots tenien tots aquests aliments, sinó que variaven depenent del lloc, com per exemple: a Roma i Egipte no hi havia vi, en canvi ala resta dels llocs sí, o per exemple el condiments (el pebre, el comí,...) s'utilitzaven a Grècia, Turquia, i Egipte.

Pel que fa la verdura i el peix és menjava en més quantitat. Però com que no hi havia molts condiments, els romans el que feien era adornar els plats de diverses maneres.


Com adornaven els plats els romans, i els diferets tipus de menjar.


Podem dir que un dels aliments més importants pels romans era el gàrum, que és una salsa que condimentava la major part dels seus plats. I s'obtenia a partir del premsat amb sal de peixos o entranyes de peix, deixats assecar al sol.


Una salsa: el Gàrum

Una altra cosa que podem destacar és la beguda: el vi, que normalment s'utilitzava per a cada menjar que feien. I els més representatius era el vi dolç, el vi de panses (obtingut pel premsat de raïms que deixaven els ceps fins que s'assecaven) i el vi cuit (obtingut per una reducció de most). I segons les reduccions que bevien se les anomenava d'una manera o d'una altre: carenum, defritum, sapa.


Els diferents tipos de vi

Segons les seves distribucions de menjar n'hi havia diferents, les més destacables són: els convits o la dels banquets, que tenien una funció social i familiar.

Normalment sempre que estaven invitats, els criats es feien càrrec de tot, des de l'entrada fins la sortida, on entre mig els preparaven una bany per tal que un cop estiguessin nets i perfumats fessin bona olor.
Una de les coses que podem destacar és que aquests convidats tenien un esclau al seu servei (servus ad pedes).



Com els romans menjaven a taula

En els menús i costums els romans pensaven que el mallor plaer era parlar en el sopar. I es podia preparar dos tipus de sopars: per les families i per les festes.

Normalment feien quatre àpats durant el dia:

Aquests  àpats sempre eren: el primer plat, el segon plat, les postres i les begudes. Tot i que contenia diferents variacions de menjar.



Un plat de llenties amb castanyes




Abigail Chang

1r Batx

29 d’abril de 2011

GAIUS SALLUSTIUS PASSIENUS CRISPUS

Gaius Sallustius Passienus Crispus era una figura prominent a l'Imperi Romà pendent el primer segle. Ell era nét adoptat i el gran nebot bilògic de l'historiador Sallusti.

El coneixien per la seva energia, abudància, influència i es va casar dues vegades. També va ser cònsol. El seu primer matrimoni va ser amb la néta de l'emperador August, i aquesta es deia Domitia.

Però aquest casament només va durar uns quants anys, més tard es va divorciar i va preguntar per l'emeprador Claudi que tenia una neboda que es deia Agripiana la Jove. Agripiana era vídua ja que havia perdut el seu marit recentment per una malaltia que va tenir després de tornar de l'exili i li va deixar un fill.


Estàtua dedicada a l'emperador August


Passienus va decidir casar-se amb ella aquell mateix any en el qual la va conéixer. El seu fillastre es deia Luci Domici Enobarbo, que més tard es convertiria en l'emperador romà Neró. Passienus va morir al 47, i es diu que va ser per una enverinament de la seva dona. Passienus va ser un home humil, intel.ligent, i famós. Les seves paraules van sobrevire gràcies a les obres de Tàcit, on les anomena.



Agripiana i el seu fill Luci Domici Enobarb


Antic gravat de Crispues Sallustius


Naual Talibi
1r Batx

HOMENATGE AL MÓN ROMÀ AL X ANIVERSARI DE CARTAGENA PORT DE CULTURES

El conseller de Turisme de Cartagena i la gerent de Port de Cultures van presentar les activitats que tenen previstes per tal de fer un homenatge al món romà.



Teatre Romà de Cartagena


El 22 de març a les 10:30 concretament a la sala de Premsa del Palau Consistorial es va fer un petit homentage a la Roma antiga en el X Aniversari de Cartagena Port de Cultures. 

Aquest petit homenatge es durà a terme a través de tallers, reunions, exposicions i jornada de portes obertes. Es durà a terme durant el mes d'abril i es farà en llocs emblemàtics de la ciutat de Cartagena, com el Teatre Romà de Cartagena.


Logo Cartagena Port de Cultures


A continuació us deixaré amb un vídeo promocional de Cartagena Port de Cultures:





Judith Vázquez
1r Batx

28 d’abril de 2011

L'ESCLAVITUD A L'ANTIGA ROMA

L'esclau era considerat un ésser humà inferior que pertenyia a un amo. Per als romans, el destí natural dels esclaus era servir als seus amos amb entrega i fidelitat. Els esclaus formaven part de la família, i per tant, se'ls estimava i se'ls castigava.

No hi havia regles per tractar a un esclau, perquè aquest no tenia cap dret i estava completament sotmès al poder del seu amo. També es donava el cas de que hi haguéssin esclaus que inspiressin temor, ja que era comú que les relacions que mantenien amb el seu propietari anéssin d'afecte a odi i acabéssin amb crims.


Esclaus a l'època romana al servei de l'amo.

Hi havia esclaus que eren funcionaris públics que s'ocupaven de les questions administratives del princep, que era el seu amo. Inclús van haver-hi esclaus que tenien més bens i influència que altres homes lliures. Hi havia esclaus que tenien professions com arquitecte, mestre de gramàtica, cant, comediant... etc. 

En un altre extrem, hi havia esclaus que es dedicaven al treball rural o artesanal. Entre les classes altes, cada família tenia dotzenes d'esclaus servents, i les famílies de classe mitjana contaven amb dos o tres esclaus.


Esclaus treballant en el món rural.


Aquí us deixo un documental que parla sobre la història de l'esclavitud.




Alba Mustarós
4t ESO

27 d’abril de 2011

ORGANITZACIÓ POLÍTICA A ROMA

A Roma hi ha hagut diferents tipus d'organització política: 
Monarquia: consistia en que un sol home (el rei) prenia les decisions amb l'ajuda del senat si ell així ho demanava (format per els caps de familia més importants). 
República: on la participació dels habitants hi jugava un paper més important.

Impreri: un sol home anomenat emperador, pren les decisions ell sol.
La república estava basada en tres eixos, que eren el senat, les assemblees o comicis i les magistratures. No existia la divisió dels poders de les democràcies actuals, poder legislatiu, judicial i executiu. Senat: ja existia anteriorment en la monarquia, va esdevenir la màxima autoritat.

 Estava format per 600 senadors escollits d'entre els magistrats, el seu càrrec era vitalici. Es reunien i discutien sobre com assessorar els magistrats, dicutir lleis... Existeix encara avui en dia en diversos estats del món. 

Però amb grans diferencies: el càrrec de senador ja no és voitalici, seinò que cada determinat periode de temps canvien (segons cada país). A l'Estat Espanyol, el senat és la cambra de representació territorial, juntament amb el congres; formen les Corts generals.
  Senat romà, a l'interior.
  Senat romà des de l'exterior. Assemblees: tot ciutadà romà podia intrevenir-hi, sempre i quan fos adult i lliure de neixament. Hi havia diversos tipus d'assemblees però en general la seva funció era elaborar, aprovar lleis i triar magistratures. 

Per votar havies de formar part d'una assembleea. Magistratures: eren càrrecs públics que podien ser ocupats per qualsevol ciutadà. N'hi havia de diversos tipus; diferents graus i responsabilitats.  

1.En general tenien quatre característiques en comú: Eren escollits per les assamblees del poble.  

2. Temps limit, normalment un any.  

3. Més d'un membre per cada una, per així repartir el poder.

4. Com a mínim havien de passar tres anys perquè una persona puguès fer una altra magistratura, despres d'haver-ne finalitzat una.

Exemples de magistratures:
  • Qüestors: eren les peronses que s'encargaven de administrar les finances.
  • Edils: s'encarrgaven de la vida municipal
  • Pretors: administraven la justicia.
  • Cònsols: convocaven i presidien les assemblees i tambè erenb els caps dels èxercits.
  • Tribuns de la plebs: defensaven la plebs contra els abusos dels cònuls i els pretors.
Meritxell Vives
4t ESO

26 d’abril de 2011

MORFINA I MORFEU

La morfina és una droga analgèsica molt potent que aïlla el dolor. Es troba en l'opi. La va trobar un científic francès anomenat De Rosne. És addictiva i actualment s'està deixant d'utilitzar perquè hi ha persones que en són al·lèrgiques. S'administra mitjançant xeringues. La seva fórmula és C17H19NO3.




Aquesta paraula té el seu origen en el déu Morfeu per la seva habilitat per fer somiar i dormir.

Morfeu és el déu dels somnis segons la mitologia grega. És el déu principal dels Onirs i és fill d'Hipnos (el déu dels somnis) i Nix (la deessa de la nit) i germà de Tànatos. Provoca en els éssers humans visions mentre dormen.

El seu nom prové de la forma
morphe ja que adoptava diferents formes per aparèixer dins els somnis. En alguns somnis revelava el futur dels homes i Zeus, molt enfadat, el va castigar a mort. Hi ha una expressió actual que es diu: "Caure en braços de Morfeu" que vol dir adormir-se molt ràpidament.

Hi ha un grup actual que es diu "El sueño de Morfeo", fent referència a aquest déu i als somnis que provoca. Us deixo un vídeo d'aquest grup. Espero que us agradi:






Anna Solà
4t ESO

25 d’abril de 2011

EL TORO DE CRETA VII

Sis són els treballs que el nostre heroi, Hèrcules, ja ha dut a terme. Ja porta la meitat del camí fet. Només n'hi queden sis més per acabar i ser perdonat per matar els seus fills (com s'explica a la primera prova).


Euriseu, un cop més, va manar a Hèrcules complir una missió de capturar un animal. Aquest cop, li va ordenar capturar el toro de Creta (o brau, com li vulgueu dir). Com ja us podeu haver imaginat, el toro de Creta no era gens normal. No era el típic toro que es passa tota la vida pasturant ni el que practica amb el torero a les places durant les festes. El toro de Creta deixava anar foc pel nas i era molt ferotge.
Heracles, en arribar a Creta i després de demanar al rei Minos si podia emportar-se el toro i després que ell digués que sí, va enfilar-se a un arbre a esperar. Quan el toro va passar per sota, ell s'hi va llençar a sobre i el va poder dominar.
Va conduir l'animal cap a Micenas, on el va enseyar a Euriseu. Aquest, en veure l'animal, el va voler oferir a la deessa Hera, que va quedar espantada per la seva ferocitat i va manar alliberar-lo.

El brau va causar moltes molèsties per allà on va passar, però finalment va morir a mans de Teseu a Marató, però això ja és una altra història.

Anahí Domínguez
1r batx

24 d’abril de 2011

HERCULES: ELS OCELLS VI

Continuant amb la nostra aventura acompanyats d'Heècules, ens trobem amb l'aventura dels ocells d'Estífal.




Els ocells d'Estífal no eren pas ocells normals. Tenien el bec, les urpes i les ales de bronze. Els seus extrements eren verinosos. La seva gana era molta i això era un bon problema. Els ocells eren carnívors. Vivien al bosc. Al costat del llac Estifal.


Euriseu va manar a Hèrcules acabar amb les aus que molestaven a la gent del poble. Hèrcules, al principi, estava una mica contrariat. No tenia prous fletxes per a tots els ocells i la seva força no servia per a res en una batalla on els enemics podien volar.


Atena es va decidir a ajudar-lo. Li va lliurar un picarol de bronze i li va indicar que l'utilitzés des d'un lloc ben alt. Això va fer. Els ocells van sortir per potes quan van escoltar-lo. Bè, per potes potser no, però per ales ja us asseguro jo que sí. No se'ls va tornar a veure més.




Per acabar farem un repàs dels treballs que portem dels que ens queden:




Anahí Domínguez
1r batx

23 d’abril de 2011

ELS ESTABLES D'ÀUGIES V

El cinquè treball que Heracles es va encarregar de dur a terme, consistia a netejar els estables d'Augías en un sol dia.

El rei Augías tenia un ramat de vaques. Tres mil en total. I com és de suposar, ningú tenia ganes de netejar els estables d'aquests animals, de manera que feia més de trenta anys que ningú no ho feia, ni hi entrava.

La solució que hi va donar Heracles va ser molt simple. Va desviar un riu que baixava amb molta força i a prop del lloc. Es tractava del riu Alfeu. L'aigua es va endur tota la porqueria en un sol dia, i d'aquesta manera, l'heroi va passar la prova.





Anahí Domínguez
1r batx

22 d’abril de 2011

L'ATLÀNTIDA!

L'última entrada que us vaig deixar era una que si recordeu parlava sobre l'obra L'Atlàntida de Jacint Verdaguer, i avui aprofundirem en la història de l'Atlàntida.

L'Atlàntida de Verdaguer

Segons la mitologia clàssica, l'Atlàntida era una illa o un continent enfonsat sota les aigües a causa d'un terratrèmol. Els atlants eren una civilització que va existir 9.000 anys abans de la Grècia Clàssica i tenien una societat molt abançada. Els orígens del mite d'aquesta ciutat es troben en uns diàlegs de Plató (un filòsof grec): Timeu i Crítias. En aquests diàlegs uns personatges conversen sobre quin és el tipus de societat ideal.


La representació de l'Atlàntida

Què passa a Timeu:
Soló, un legislador d'Atenes, durant el seu govern va modificar la constitució de la ciutat i va viatjer a Egipte, i a la ciutat de Sais, uns sacerdots li expliquen un fet. En el passat, un gran imperi establert a l'Atlàntida, una illa situada més enllà de les columnes d'Hèrcules, que dominava: Líbia, Egipte i Europa fins al mar Tirrè, es disposava a conquerir Grècia. El primer intent dels Atlants va fracassar ja que els Atenencs varen defensar totes les ciutats gregues. Després d'aquest fet, un seguit de terratrèmols van provocar l'enfonsament de l'Atlàntida dins l'Oceà.


Llibre de Plató (Timeu i Crítias)

I a Crítias? Ens mostra l'Atlàntida com el regne de Posidó, el déu del mar. En un principi el atlants vivien pacíficament, però van caure en el vici i la cobdícia i això va fer que Zeus els castigués i enfonsés l'illa.

El llibre Crítias de Plató

Com us podeu imaginar aquest fet no va passar realment, sinó que és un mite, però hi ha hagut grans intents de trobar restes de l'Atlàntida al fons d'algun oceà.

Els orígens de la recerca de l'illa perduda, es troben en Ignatius Donelly (poític i escriptor americà), i que al 1882 va escriure Atlantis: The Antediluvian World (Atlàntida: el món prediluvià). I va arribar a convènçer el primer ministre de la Gran Bretanya, William Gladstone, perquè li finançés les seves recerques de l'Atlàntida.

Al lloc on Plató va situar aquesta illa perduda, no s'han trobat restes de cap illa enfonsada. A més la geologia considera que és impossible que s'hagués pogut enfonsar.


Videos tu.tv

Mireia Cutura
1r Batx

21 d’abril de 2011

EL PORC SENGLAR D'ERIMANT IV

El quart treball d'Heracles va consistir en dur viu el porc senglar que vivia a Erimant de Lampea, a Arcàdia. El nostre protagonista sabia que era un treball dur. El porc senglar era molt gros i tenia molta força així que tenia que estar ben preparat per lluitar contra ell.


A més a més, era conscient que si s'excedia amb la força per dominar-lo, podia matar-lo (i la seva feina no quedaria completa) i si n'hi posava massa poca, l'animal podria matar-lo a ell amb els seus terribles ullals.


Hèrcules i el senglar.


Per sort, a la lluita que van tenir, Heracles va posar exactament la força necessària per poder dominar el por senglar sense arribar a matar-lo així que se'l va posar a l'esquena i va partir cap a la cort del rei Euriseu.


Hèrcules en una pel·lícula

Es veu que aquest, quan el va veure amb el gran porc senglar a les espatlles, es va amagar en una bóta de bronze.



Anahi Domínguez

1 batx

20 d’abril de 2011

ELS TÒPICS LITERARIS


A classe de Castellà, vam estudiar alguns tòpics literaris que apareixen a les obres més grans de la literatura castellana, i ara, m'agradaria ensenyar-vos-en algun ja que tots aquests són referits en llatí i d'influència d'autors llatins.


- Beatus ille: es refereix a la tranquil·litat del camp comparat amb l'ampli i constant moviment de les ciutats.

- Carpe diem: parla de viure el dia a dia i sobretot gaudir-lo abans d'arribar a la mort.

- Contemptus mundi: menysprea el món terrenal i diu que aquest tant sols és dolor i pena.

Representació del temps

- Ubi Sunt: es pregunta on són les persones que ja han mort, si hi ha alguna altra vida o si estan al cel.

- Locus amoemus: exposició del paisatge ideal relacionant-lo sempre amb un sentiment amorós.

- Omnia mors aequat: parla del caràcter igualitari de la mort, davant d'ella, rics i pobres moren.

-Tempus fugit: serveix per explicar que la vida passa molt ràpidament, val la pena viure'l. Va relacionat al Carpe Diem.






La literatura


Aquí us n'he posat alguns exemples, per saber-ne més podeu entrar a: Tópicos literarios.


Coneixeu alguna obra literària que parli d'algun d'aquests tòpics literaris?

Per què creus que s'utilitzaven aquests tòpics i no uns d'altres?

Els alumnes de 2n de batxillerat ho esteu treballant a classe, podríeu aprofundir en el tema: autors llatins de qui provenen aquests tòpics, autors de la literatura universal a qui han influït.



Anna Solà
4t ESO

19 d’abril de 2011

MITE DE LEDA I JÚPITER

La història mitològica de Leda i el cigne (Júpiter) és un dels relats més sensuals dins de la mitologia.

Leda filla de Testi, i esposa de Tindàreu rei d‘Esparta. Un dia mentre caminava a la vora del riu Eurotas va aparèixer un cigne que va fingir ser perseguit per un àguila , es va apropar a Leda qui el va protegir i es va deixar seduir per aquest, el cigne era el mateix deu Júpiter però transformat. Aquella mateixa nit Leda es va unir amb el seu marit Tindàreu i va posar quatre ous dels quals van néixer els seus quatre fills, Helena, Pòl·lux fills de Júpiter que eren immortals, Clitemnestra i Càstor fills de Tindàreu eren mortals. Finalment la deessa Leda va ser divinitzada per la deessa del càstig just, Nèmesi.

Existeixen altres versions del mite com per exemple: Es creu que Leda simplement va trobar un ou d’on neix Helena filla de Júpiter i Nèmesi, en aquest cas Nèmesi intenta fugir de Júpiter transformant-se en diferents animals. Júpiter fa el mateix i acaben ella convertida en una oca i ell convertit en cigne, però Júpiter s’ha aprofita d’ ella.









Leonardo da Vinci, Leda i el Cigne










Leda i el cigne, Tintoretto



Leda Atòmica, Salvador Dalí


Anàlisi del text:

Iuppiter Ledam, Thestii filiam,in cygnum conversus ad flumen Eurotam compressit, et ex eo peperit Pollucem et Helenam, ex Tyndareo autem Castorem et Clytaemnestram.

El verb de la frase és compressit (3a per/pret.imperfet), el subjecte Iupitter per tant és nominatiu singular. A la frase trobem un acusatiu singular que és Ledam, i porta una aposició: l'acusatiu filiam i el seu complement del nom, Thestii. a més a més trobem dos complements circumstancials que estan formats per una preposició i un acusatiu com és el cas de in cygnum i ad flumen Eurotam. Hi ha també adjectiu conversus que és nominatiu singular i concerta amb el subjecte.

El verb d’aquesta frase és peperit (3persona/pret.imperfet), trobem dos complements circumstancials que en aquest cas estan formats per una preposició i ablatiu et ex eo, i l’altre està format per una preposició i un acusatiu Ex Tyndareo. Hi ha dos complements directes units per la conjunció copulativa et, Pollucem et Helenam a més a més hi ha una conjunció autem que fa una oposició amb allò que s’ha dit anteriorment.

Traducció:

Júpiter, convertit en cigne, va posseir Leda , filla de Tetis, a prop del riu Eutoras, i d’aquest va donar llum Pòl·lux i Helena, d'altra banda, de Tindàreu Càstor i Clitemnestra.


Jéssica Sanguña

2n Batx

18 d’abril de 2011

SISTEMES D'ESCRIPTURA

Alguna vegada us heu plantejat, com escrivien els romans? Ho feien com nosaltres? Com era la seva cal·ligrafia?

Per poder estudiar el sistema de cal·ligrafia romà es requereixen diversos estudis per poder treballar els textos. La paleografia és la ciència auxiliar de la filologia que ajuda a la correcta interpretació dels textos llatins mitjançant l’estudia dels sistema d’escriptura. En depèn l’epigrafia, la qual s’especialitza en l’estudi de les inscripcions realitzades en materials durs: pedra, ossos, metalls, etc.

Els testimonis més antics de textos llatins originaris són epigràfics i utilitzen la cal·ligrafia capital, és a dir, les lletres majúscules, així com l’escriptura contínua “scrpitura continua”, sense deixar espai entre les paraules. Fet que dificulta la lectura i interpretació dels textos.

Fins i tot alguns textos epigràfics tenen una direcció de l’escriptura diferent, l’anomenada bustrofedon, consistent a escriure una línea d’esquerra a dreta i la següent de dreta a esquerra. Aquest tipus d’escriptura prem el nom de dos termes grecs, bou (bou) i strofe (gir), que es refereixen a la trajectòria d’una arada tirada per bous en un camp de conreu.

Les cal·ligrafies romanes més usuals en suports durs o tous són les següents:

- Capitalis quadrata: usada en els textos epigràfics; les lletres estan perfectament alineades i són homogènies en alçària.

- Capitalis elegans: és menys regular que l’anterior i fins i tot algunes lletres presenten més alçària que d’altres.

- Capitalis rustica: es tracta d'una cal·ligrafia de traçat ràpid i un aspecte més informal que les dues anteriors. Aquest tipus d’escriptura apareix, per exemple, en els grafits els murs de la ciutat de Pomepia.


Relacioneu cadascuna de les imatges següents amb cada tipus de cal·ligrafia.

1)
2)
3)

Andrea Padilla
2n Batx

17 d’abril de 2011

FURIUS BACO




Passejant per uns caps de vinyes de la Mediterrània, prop d'un poblet grec al costat d'un magnífic llac, trobem gent fent cua. I aquesta gent, no fa cua en va. Fan cua per gaudir de l'atracció més ràpida del Port Aventura, el Furius Baco.



Està situada a l'entrada del Parc d'atraccions, dins el territori de la Mediterrània i al costat del llac, on hi ha el Port de la Drassana.

És l'atracció més nova del Port Aventura. És una muntanya russa forta amb restricció d'altura d'1'40 metres. S'arriba als 135 km/h en tres segons. Mentre estàs a l'atracció tens una càmara que et grava i després et pots veure. Passa per sobre el llac, fa fer-te una volta molt ràpida i alliberes tota l'adrenalina en mig minut.








El déu Baco, Bacus o Dionís és una divinitat romana. En la

mitologia, és el deu del vi,del teatre, del desenfrenament i de les festes. És representat sobretot per una pantera o pel raïm. És fill del déu Zeus i de la mortal Sèmele. És l'oposició a Apol·lo.
Normalment se'l representa estirat, amb una copa a la mà i una corona de fulles de parra, tal com podem veure en l'imatge.





Podeu trobar més informació clicant aquí.


Heu anat mai el Furius Baco? Com us heu sentit?
Llavors... Sabríeu dir per què han escollit aquest nom els dissenyadors de l'atracció?

Anna Solà
4t ESO

16 d’abril de 2011

EL CAVALL A LA MITOLOGIA

El cavall sempre ha tingut una gran importància en la història de l'ésser humà, començant pels primers domadors de cavalls, els indis, passant pels romans i acabant per nosaltres. Aquí us deixo quatre cavalls que han tingut un paper destacat en la mitologia.

Pegàs

Pegàs era un cavall amb ales. El seu nom prové de la paraula grega Phgasoz.
Hi ha diverses versions sobre el seu naixement. Per una banda, es diu que va néixer a partir de la sang del coll de la Gorgona, quan Perseu la matà.
Una altra versió, diu que Pegàs va néixer a la Terra, fecundat per la sang de la Gorgona, quan Perseu la va matar.

I una vegada nascut va pujar fins l'Olimp, on es va disposar a les ordres de Zeus.
Pegàs és el que té el paper més important en la llegenda de Belefront, sobre qual hi ha diverses versions que diuen que Zeus el va convertir en constelació per fer-lo immortal.

Pegàs i Atena


Genitor

Genitor, que significa pare, reproductor o creador, va obtenir el seu nom en memòria del pare de Juli Cèsar, que va morir quan aquest tenia 14 anys. Aquest cavall va néixer a casa de Juli Cèsar. Els bruixots de la època van preveure que l'amo d'aquest cavall seria l'emperador de l'imperi del món. Cèsar el va alimentar, el va cuidar i no va permetre que ningú el muntés a part d'ell. Amb Genitor, Cèsar va traspassar el Rubicó, quan es va decidir a conquistar el poder amb una guerra civil. La llegenda diu que el cavall tenia peus d'home i que els seus cascos eren com dits.



Genitor i el cuidador


Lazlos

Lazlos, que significa "cavall del desert", va ser el primer cavall que va tenir Mahoma, i amb el que va fer la seva primera peregrinació a la Meca. Li va regalar el governador d'Egipte. Tot i tenir un cavall, però, Mahoma no va abandonar mai a "Al Qaswá" (el seu camell preferit).

En tenir un cavall, se li va despertar una gran passió pels cavalls, sobretot per les eugues. Gràcies a aquesta nova i gran passió pels cavalls, en especial pels Pura Raça Àrab, els volia protegir, i va començar per escriure al Corà: "Quants més grans de cebada
proporcionis al teu cavall, més pecats seran perdonats".



Mahoma amb Lazlos


Així s'assegurava que la gent ho sentiria i en prendria consciència sobre els seus cavalls, ja que el que deia el Corà anava a missa (mai millor dit).
Això justifica la gran relació home-cavall, que dura ja 13 segles.



Janto

Janto va ser el cavall d'Aquil·les. Després de Pegàs, no hi ha més remei que parlar dels cavalls de la Il·íada, ja que sense ells no es concep l'obra d'Homer ni la guerra de Troia. Janto i Balio formaven la parella de cavalls immortals que li van regalar a Peleo quan es va casar amb Tetis i van tenir un fill anomenat Aquil·les. La llegenda assegura que Janto era un cavall negre Pura Raça Persa, tenia 3 anys i estava dotat de potes especialment vigoroses i àgils que el capacitaven per córrer més veloçment que els seus congèneres.

I
Bali era de color blanc i igual de ràpid. Però aquesta rapidesa d'ambdós cavalls tenia un inconvenient; Aquil·les no podia incloure més cavalls al seu carruatge, que era la tradició en els carruatges grecs.









Janto i Bali

Si voleu saber sobre més cavalls mitològics importants, sempre podeu entrar aquí.


Cèlia Costa

4t ESO

15 d’abril de 2011

LA LEGIÓ DE L'ÀGUILA

La setmana passada es va estrenar al cinema la pel·lícula La legió de l'Àguila.


Aquesta pel·lícula està ambientada a l'any 140 a.C quan l'Imperi Romà s'estava estenent fins a Britània, on encara no tenia el domini complet ja que hi havia les tribus de Caledònia (actualment Escòcia). Marc Aquila va arribar a Britània per tal de canviar la reputació del seu pare, Flavi Aquila.

Vint anys enrrere la Novena Legió, formada per 5.000 homes i manats per Flavi, van marxar cap al nord, però mai van tornar. Així l'emperador Adrià va decidir aixecar un mur per a segellar el territori: el mur d'Adrià, que es va convertir en la frontera septentrional de l'Imperi Romà.




Educat per ser soldat i al comandament d'un petit fort situat al sud-oest de l'illa, Marc va fer la prova d'un valor incommensurable durant un setge. Roma el va elogiar però el va separar del servei. Aquest va decidir refer la vida a casa del seu oncle Aquila, el qual durant una baralla de gladiadors havia comprat un esclau: Esca. Aquest és tractat malament per Marc, però ell jurar servir-lo.


Quan es reben noticíes després d'haver vist l'àguila d'or en un temple del nord, Marc va actuar i acompanyat per Esca, creua el mur d'Adrià per resoldre el misteri i canviar la reputació del seu pare. S'ha de refiar d'Esca per arribar al seu destí, i durant l'aventura es troben amb Guern, un ex legionari romà. Marc pensa que la desaparició de la legió té a veure amb Esca, i aquest misteri li costarà de resoldre, enfrentant-se a molts guerrers.

La legió de l'àguila és una aventura èpica d'època romana, basada en la clàssica novel·la L'àguila de la Novena Legió, de Rose Mary Sutcliffe, que transcorre en el perillós món del segle II a Britània. Sutcliffe va basar la història que va escriure l’any 1954 en un esdeveniment històric molt estrany: la desaparició de la Novena Legió. Situada durant diversos anys a Eburacum, l'actual ciutat de York, al nord d'Anglaterra, es va perdre la pista de la Legió l'any 120 dC. Es creu que es van endinsar a Escòcia i mai van tornar. Avui dia hi ha dues opinions: alguns defensen la teoria que la Novena Legió va desaparèixer sense deixar rastre a Escòcia, mentre que altres simplement creuen que va ser traslladada a un altre lloc. Sigui quina sigui la veritat, la seva desaparició és un misteri històric.





Heu vist la pel·lícula? Què penseu que va passar amb la Novena Legió realment?

Mireia Vidal

2n Batx

CARONT

Caront era un ésser mitològic representat com un home vell, amb barba blanca, molt lleig i que sempre portava una túnica trencada. Sempre viatjava sobre una barca amb la qual s'ajudava amb un pal per desplaçar-se. Aquesta barca la feia servir per transportar les ànimes a l'altra banda del llac.




















"Similemente il mal seme d'Adamo/ gittansi di quel lito ad una ad una". Gustav Doré, 1861


Les ànimes, per arribar al món d'ultratomba havien d'entrar en una cova que les portava fins a les profunditats de la terra. Per entrar en aquest món, tenien que travessar la llacuna Estígia amb una barcassa, i d'això s'encarregava aquest ésser, en Caront. Ell les duia fins a les portes dels inferns i per a que els portés havien de pagar amb una moneda.

Caront només podia portar a les ànimes que havien rebut sepultura, és a dir, gent que havia estat enterrada. La gent que no havia estat enterrada, anaven d'una banda a l'altre, sense rumb durant cent anys per les aigües de la llacuna.
















Luciano de Samósata, Diálogos de los muertos















José Benlliure. La barca de Caronte (1919). València, Museu de Belles Arts


Aquí teniu un vídeo de la vida de Caront:









Maria Rodríguez

4t ESO